Arribaren de la nit de vidre i s’infiltraren pels menjadors. Van abduir la població més jove i ja no es van aturar; després van aparèixer més grans, més terribles. Eren masses. Ens havíem d’organitzar i vam fundar la resistència. No ens van donar cap més opció: portaríem dobles vides: agents d’operacions mundials encoberts com a joves estudiants. Per fer-ho vam començar a imitar els grans: fèiem campana, escàpols de la mitja pensió o les classes de reforç, i anàvem a on els xicots de cabell llarg pipaven cigarretes dempeus mentre colpejaven els comandaments; esperàvem tanda, envoltats d’irradiadors que feien bip!, bip!, i el so del futbolí petant, atesos per un encarregat amb ronyonera que també era fumador. Mentre esperàvem, frissàvem per llançar-nos a explorar les galàxies o indrets tenebrosos de la Terra. Llavors, quan el xicot enregistrava les seves inicials al Hall of Fame i deixava lliure el comandaments, li ficàvem una moneda de vint-i-cinc pessetes, foradada per recuperar-la amb un cordillet; no teníem diners i havíem de saber com ho feien per quedar entre els primers; volíem ser els primers, obtenir la millor puntuació per a vèncer la invasió marciana que cada vegada era més absoluta i amenaçadora. Quan obria l’escola a la tarda tornàvem, però no passàvem desapercebuts: vam començar a rebre “molt deficients” i els pares van començar a preguntar-nos què fèiem a classe. Així les coses, vam haver d’actuar d’incògnit: els vam demanar un ordenador personal, un PC1512, amb impressora d’agulles, enlloc de la NES o el Commodore, per poder millorar High Scores de l’escola, i van accedir, impressionats per les nostres filigranes computacionals. Llavors, quan no hi havia roba estesa, intercanviàvem dades i avenços, i planyíem les baixes venerant els herois. Si quedàvem, fèiem inventari dels continguts disponibles: revistes, manuals, l’atrezzo que amagava pistes, i copiàvem les rodes de seguretat i les llistes de codis per poder trencar les proteccions; cadascun omplia quaderns amb mapes del territori enemic i les seqüències de cada passa que donàvem. Paral·lelament, vam obrir el front de l’escola, designat per la resistència, la qual ens lliurava els apunts de l’examen impresos amb la lletra super menuda del Newsmaster. El pares s’ensumaven alguna cosa, però no els importava tant com semblava, ja que no s’oposaven a fer-nos aquells regals de les celebracions d’aniversari: l’amfitrió obria els paquets al restaurant i sonaven crits d’agraïment: “Ei, ja me’l passaràs”, “Jo el vull”, “Regala-me’l”, mentre mastegàvem hamburgueses, amb patates i cola, i ens els passàvem amb les mans untuoses i els llavis enganxifosos. Cobejaven les pròximes aventures i pujàvem a la planta de dalt, on el pallasso de l’eme vermella i els seus sequaços (una gota de greix porpra, i un lladre fugat amb cara de nen) eren esbatussats. Els grans ens deixaven fer, si bé ens motivaven a millorar les notes de matemàtiques i ciències, sobretot, més que les de llengua, gimnàstica o religió (els papàs no comprenien pas l’abast de la invasió: es quedaven a baix, tan amples, fumant i bevent cervesa, i s’avorrien parlant de l’escola o del treball).

Share This: