El llibreferit mira ensinistrat, com un gos d’atura. Escruta els lloms, els títols, i les portades. Reconeix els signes que li indiquen la presència d’un autor determinat, una editorial, o la seva vàlua bibliòfila; fins i tot, ho identifica pels colors i les mides.

Entrar en una llibreria, però, on tot està  endreçat i els llibreters coneixen les referències, no proporciona el mateix grau d’excitació que entrar a una botiga de llibres vells, uns encants, un rastro, o una botiga de segona mà. Quan s’entra en un d’aquests espais s’obre el ventall del possible, tan excitant com ho és pel caçador la topada amb una peça major, o pel cercador de tresors, uns bocins d’argila. És aquesta excitació pel risc positiu, on l’única cosa per perdre és el desig de tenir-lo, el plaer únic que proporciona una cacera “estocàstica” de llibres de segona mà.

Ráfols-Casamada. Font: www.lacerverinadart.com

Penso que el cas de la biblioteca Ràfols-Casamada de l’any passat també anava de tot això. No pel trasbals de les “consciències pàtries” sinó per l’excitació dels instints selvàtics dels qui sortim a “caçar llibres”. El dia de la notícia, recordo que hi era als mateixos Encants, a la part de dalt, observant com uns periodistes entrevistaven l’afamat venedor d’accent magrebí, i com uns nens s’abocaven a la barana i els hi cridaven “aquí, aquí, queremos salir por la tele. Aquí, aquí.” En arribar a casa vaig saber de la notícia, i llavors vaig interpretar la fressa d’aquella tarda al voltant d’aquella parada carregada de llibres.

Em vaig quedar amb les ganes, però al dia següent ja només quedaven llibres d’edicions sobre arquitectura, il·lustració i política. No va tardar massa, però, en haver-hi un incert rebombori. Com és que l’administració catalana no havia tutelat ni s’havia fet càrrec de la biblioteca personal del pintor? Algunes veus van afirmar que s’havia fet una oferta, però que aquesta va fer-se després d’haver aparaulat la venta amb un col·leccionista privat; d’altres, que l’oferta no era massa sucosa ni decent; i finalment, que el col·leccionista va pagar 2440€ pels ex-libris sobrants del pintor, o que, fins i tot, no tenien prou valor per donar-les a la mateixa fundació del pintor, qui es va mostrar inexplicablement dolguda (no ho sabien, doncs?). El cert es que l’eco d’aquest fenomen, més corrent del que la gent sol pensar-se, va arribar per la denúncia d’un tal Joan Pinyol, filòleg, qui sembla no va poder suportar el canibalisme pornogràfic d’aquella tarda, i del qual els diaris van fer-se un pèl de ressò, no massa tampoc.

Dit això, el fat de la “Ràfols–Casamada” i el d’altres persones, conegudes i anònimes, no ens hauria de preocupar gaire. S’ha de considerar que els llibres que acumulem durant la vida, com a part íntegra d’aquesta? O és que volem creure que per contacte, o fent un gargot a l’interior, es converteixen en una peça intransferible? El fet és que el destí final dels llibres no hauria de ser gaire diferent al d’acabar en els Encants: allí, al menys es potinegen, es palpen, s’oloren, es fullegen, es miren, es compren, es regategen, en definitiva, s’erotitzen: cobren una segona vida, la de la segona mà. I la pornografia bibliòfila és morbosa i excitant.

Ser llegit quan s’està mort, o usar l’aixovar d’un mort, tot i que no et serveix per res, és una manera d’estar viu en l’altre. Que un llibre acabi en mans d’un altre i que aquest pugui descobrir el teu ex-libris, les teves notes, una carta a mig escriure entre pàgines, una corol·la premuda, una postal rebuda, una entrada de teatre, o una caricatura, és d’un transcendentalisme gens a envejar del de qualsevol ètica o religió.

També és cert, però, que els llibres poden patir desperfectes i ser destruïts parcialment, o totalment. Però això, més que un fet advers en un llibre del que es poden obtenir còpies, és un element estocàstic que eleva el seu valor. No és així que les àmfores malmeses i els derelictes obtenen major reconeixement per l’estat final d’aquesta lluita contra el temps i els elements, entre la conservació i la destrucció? Les antigalles, quan més malmeses i més úniques, millor. És la vida passada de l’objecte, l’ús que se’n va fer, la que li atorga valor en aquesta segona.

Personalitzar-los pels qui vindran, o ser únic per ser escàs. Vet aquí un dels fats del llibre de segona mà. Un botí que no se li hauria de negar a cap caçador de llibres.

El País. La biblioteca de Ràfols-Casamada

Share This: