EL ECO SIN PASOS

Blog de trinchera.

Etiqueta: Barcelona

Memento Mori

Emblemata Sacra. Rev. Daniel Cramer, 1624 (www.funeralzone.co.uk)

Ya que había terminado de trabajar, y me encontraba cerca, me dirigí atraído por la reciente tragedia. Allí, a paso lento, bajando hasta La Boqueria, recorrí la misma distancia en que ésta se medía.

A ambos lados, temblorosos parterres de llamas tímidas entre el silencio. La luz eléctrica apenas nada distinguía, puesto que eran el fuego y las flores lo que atraía toda la atención.

Las capillas fueron instaladas irregularmente a ambos lados. Una complicidad del silencio que se comparte en los deambulatorios indicaba que justo allí, en ese mismo lugar, o en aquél, se había apagado una vida.

Ese relumbre de iglesia durante el anochecer encerraba una comunión. Muchos lo fotografiaban para enseñarlo a sus países y así demostrar la inmediatez del duelo durante su jornada. Otros, decían, lo retenían porque en aquellos pétalos ardía el aroma de la compasión.

Dos hombres se habían subido a un árbol para fijar otro cartel de homenaje. A su alrededor, todos los miraban en silencio. Y sin embargo, La Rambla seguía siendo multitud y vibración, de aquella que da lugar a metáforas de todo tipo; estación, vena, corriente o caudal; fluida como el agua, o la sangre, adoptando la forma de aquello que contiene; y así era como la rutina iba retomando el día a día.

Me alejé hacia plaça Catalunya. Aquella estampa se parecía demasiado a la de sus precedentes. ¿Por qué iba a ser diferente? Por un instante pensé en aquellos fotógrafos; me había fijado en las pantallas de sus móviles y había creído entrever en los encuadres el deseo de retener toda la tragedia en sus consecuencias. Sin embargo, aquella expectación se reflejaba contra otro espejo que no era el de las cámaras réflex, o la pantalla de sus móviles.

Porque la multitud que allí se identificó con los muertos fue arrollada por otro vehículo cuyo rugido apenas se escucha, con una fuerza capaz de destruir todo deseo. Fuimos aplastados por la posibilidad; la posibilidad en una hora de un día, al descubrir en el reflejo de las llamas aquellos que habían estado allí también, tomando fotos de La Rambla en aquella hora de aquel día.

Share This:

Hommage to Catalonia

Homenatge a Catalunya. Ed. Publico.

Homenatge a Catalunya. Ed. Publico.

Fruit de les experiències viscudes a Catalunya durant l’hivern i la primavera de 1937, el periodista Eric Arthur Blair (d’àlies George Orwell) va publicar el que es pot qualificar com a memòria de guerra, acompanyada de dos assajos de política i crítica propagandística. La segona part d’aquesta divisió en blocs respon a l’anàlisi dels moviments polítics a la rereguarda del front d’Aragó; de fet, l’autor no comprenia el perquè d’un guirigall de sigles i partits que entrarien en pugna. Com molts d’altres estrangers voluntaris, Orwell s’havia cregut la versió internacional de la guerra civil espanyola: la versió dels diaris on es representava una guerra convencional entre bons i dolents, entre socialdemòcrates i feixistes.

Orwell, qui llavors es considerava socialista, va allistar-se a les milícies del POUM per mediació de la ILP (International Labour Party), sense afiliar-se’n, sense conèixer Espanya, ni tan sols la “geografia de la ciutat” de Barcelona, ni les rivalitats entre les faccions revolucionàries. Amb aquest desconeixement, i per les experiències viscudes –i sobreviscudes–, rebrà el baptisme de foc; de l’astorament per no poder comprendre la “follia” de la rereguarda i la repressió, naixeran la veu de l’Orwell escriptor i els elements descriptius i narratius que més endavant ressorgirien en les seves novel·les.

La testa d’Orwell, al fons de la cua, sobresortint.

Homenatge a Catalunya ens ofereix la intrahistòria des d’una Barcelona encara revolucionària, al fred i la misèria de les trinxeres del front d’Aragó, les escaramusses, i a la tornada a una Barcelona on la revolució social comença a fracassar; després, els fets de maig i les lluites al carrer abans de la tornada al front a les ordres de l’Exercit popular; i,  finalment, la ferida de bala, la llicència, i la implacable repressió a la rereguarda.

L’obra es publicà el 1938, quan encara no era acabada la guerra. Per tant, és un testimoni per a un públic internacional espectador de la guerra, i alhora, una denúncia contra el bloqueig internacional de les democràcies lliberals (com l’anglesa o la francesa) i les pràctiques propagandístiques i repressives de l’estalinisme des dels fronts populars. És també una advertència del que està a punt de esdevenir a Europa si es perd la guerra a Espanya (llavors, tot just abans de la invasió de Polònia i l’aliança entre Hitler i Stalin) i un anàlisi de la vertadera causa perduda dels internacionalistes, o mal anomenats per la propaganda comunista, “trotskistes”.

Orwell confessa que arribà a Espanya alineat amb la ideologia dels fronts populars i se’n tornà a Anglaterra més bé anticomunista, o “poumista”. La raó rau en què en aquests sis mesos el PSUC portà a terme una política d’ordre o “de dretes” –conservadora– que ofegà la revolució. Aquest és el moll de l’os d’Homenatge a Catalunya extret pel futur autor de 1984: l’enemic no sols és el feixisme (tolerat per la dreta europea de la política de l’apaivagament) sinó la contrarevolució, l’esquerra contrarevolucionària que fa ús d’agents provocadors i de propaganda enverinada, seguint la naturalesa cruel i ingènua de l’ésser humà.

Homenatge a Catalunya també és un homenatge al poble espanyol, al seu caràcter obert i, tanmateix, als revolucionaris de Catalunya que en frenar l’aixecament feixista el 18 de juliol, van impulsar la revolució social, tot resistint els fronts de guerra. Ben aviat, però, Orwell, que volia marxar a Madrid, va entendre que la revolució social no s’estava donant a tota Espanya, i que el fet d’haver anat a parar a la Barcelona del 1936 el convertia en un testimoni d’excepció.

Per això, Orwell és el nostre “impertinent” anglès, l’exclusiu testimoni de la revolució social a Catalunya; és també un homenatge als qui van creure en que la revolució podria canviar les coses a millor; però, sobre tot, és un homenatge a la seva pròpia memòria i a les persones amb qui es va topar durant aquells sis mesos: els companys del front i de la rereguarda; els coneguts i els desconeguts: des del record d’un italià que s’inscriu com a milicià, amb el qual comença la narració, del traginer aragonès que caça al matí en terra de ningú; de l’oficial republicà que li dona la mà abans de fugir d’Espanya; o de l’aventurer Georges Kopp (inspiració de Winston, l’heroi de 1984 segons alguns crítics) que acabà engarjolat i donat per mort en el moment de la publicació del llibre (però que sobreviurà i es retrobarà amb Orwell a Anglaterra). Totes aquestes ànimes conviuen en el record d’aquest foraster, el contrast amb el qual fa que ressaltin les qualitats d’un poble trasbalsat per la guerra i la revolució.

Carnet d’identitat francès d’en George Orwell

Els annexos

Orwell ofereix la versió política dels fets de maig del 1937 amb les úniques fonts que el seu testimoni i la propaganda. En resulta un anàlisi crític però incomplet, on es diferencien les contradiccions entre els discursos propagandístics estrangers i locals. Orwell vol denunciar allò que la història demostrarà finalment: que el POUM va ser el cap de turc del PSUC per a que el PCE pogués consolidar el seu poder en una república bloquejada per la socialdemocràcia europea, i necessitada de les armes de Stalin. Pel que fa a l’anarquisme i a la CNT-FAI i altres organitzacions antifeixistes, el punt de vista d’Orwell és de biaix; ens indica el que d’altres anarquistes confirmaran: que tot i les diferències d’ambdós grups, els anarquistes, en tant que revolucionaris, no es van posicionar a favor de la repressió republicana-comunista.

Però cada subsegüent reconstitució del Govern era un pas cap a la dreta.

Els fets de maig representen la contrarevolució per etapes.

Sense esmentar-ho, l’exposició d’Orwell recorda a la de Karl Marx d’El 18 brumari de Lluís Bonaparte, on es diu que la revolució de 1848 fou “descendent”, es a dir, contradictòria i plena d’indecisions fins que les forces conservadores caigueren a pes sobre les esquerres: durant les tres etapes que van de 1848 a 1852, les faccions més a la dreta dels revolucionaris (proletaris primer, demòcrates, republicans i conservadors finalment) reprimiren el sector més revolucionari de l’esquerra. Pot ser que l’anàlisi no sigui comparable, però en aquest cas, l’exposició de Marx és suggeridora per a la guerra civil espanyola: les contrarevolucions actuen per etapes on l’element de canvi va sent acorralat fins que el poder es concentra en una facció conservadora i d’ordre, —de dretes, segons Orwell, qui no les diferenciava entre comunistes i feixistes—; fins que degenera en el coup d’un dictador populista recolzat per les hordes del lumpen.

Barricades rue Saint-Maur, 1848

Pel que fa a les ideologies durant la revolució a Catalunya, Orwell explica les contradiccions entre la posició mal anomenada “trotskista” i la comunista de la següent manera:

En conjunt, jo acceptava el punt de vista comunista, que es reduïa a dir: “No podem parlar de revolució fins que no haguem guanyat la guerra”, i no el del POUM, que es reduïa a dir: “O avancem, o recularem”. Quan més tard vaig decidir que el POUM tenia raó o, en tot cas, més raó que els comunistes, no fou pas recolzant-me en una base teòrica. Sobre el paper, la posició dels comunistes era bona; el mal era que llur comportament real feia difícil de creure que la defensaven de bona fe. L’eslògan tan sovint repetit: “Primer la guerra, i la revolució després”, tot i que el milicià corrent del PSUC se l’empassava, creient sincerament que la revolució continuaria un cop guanyada la guerra, era una entabanada. Pel que treballaven els comunistes no era per ajornar la revolució espanyola fins que fos el moment adequat, sinó per assegurar-se que no es produiria mai.

Prudència, resistència i desig de canvi. Les tres virtuts orwellianes.

La veu d’Orwell ens deixa un bon grapat d’advertències per qui es vulgui ficar dins del món de les picabaralles polítiques; advertències que encara avui es poden pensar en democràcia, allunyats del so de les bombes, sempre amb la deguda distància:

La principal és la de no fiar-se dels propis prejudicis, i quan afirmem o neguem quelcom que faci referència a una picabaralla política, tenir en compte que tots els nostres punts de vista ja estan prejutjats; així doncs, reconèixer-ho és fonamental per poder argumentar amb cautela.

Jo crec que en un cas com aquest ningú no és, ni pot ser-ho, completament verídic… previnc al lector en contra del meu partidisme, dels meus errors de fet i de la inevitable distorsió deguda al fet que jo només he vist una part dels esdeveniments. I el previnc exactament en contra del mateix per a quan llegeixi qualsevol altre llibre sobre aquest període de la guerra espanyola.

Semblaria que la prudència, en l’era post-1984, ja no la porta a la pràctica cap diari.

Una de les característiques més horribles de la guerra és que tota la propaganda bèl·lica, tots els crits, i les mentides, i l’odi, procedeixen invariablement de persones que no prenen part en la lluita.

Per pensar-hi en una societat 2.0. (twitter, facebook, etc.). Una mica després diu:

Un dels efectes més terribles d’aquesta guerra fou que m’ensenyà que la premsa d’esquerra és tant espúria i falsa com la de la dreta.

Una altra recomanació orwelliana és la de resistir-se als processos recentralitzadors del poder, plantant batalla. La resistència alenteix aquest processos:

Un any després d’haver esclatat la guerra, els obrers catalans havien perdut bona part de llur poder, però llur posició era encara relativament favorable. Potser ho hauria estat molt menys si hagués quedat clar que estaven disposats a suportar, impàvids, tota mena de provocacions. Hi ha ocasions en què val més lluitar i ser vençut que no pas lluitar.

Sobre l’esperit revolucionari, o el desig de canviar les coses contra el poder conservador, Orwell indica que ningú agafa les armes –avui en diem “es mobilitza”— per a que les seves circumstàncies es quedin de la mateixa manera; si tot ha de quedar igual, més val conformar-se amb perdre la guerra; el poder de bescanviar la pròpia misèria per un futur millor és el que manté elevada la moral.

Homenatge a Síria.

Podrà semblar tendenciós, però la idea de què seguim vivint amb la bena de la propaganda als ulls, i de què les democràcies lliberals són porugues i conservadores, recorda al bloqueig internacional de la guerra civil espanyola que precedí la Segona Guerra Mundial.

Cert que a l’Europa d’avui el soroll de bombes no és el mateix, però al món segueixen havent-hi fronts, guerres, propagandistes, partits polítics, grups de pressió, i conflictes; i també, fronts a la rereguarda. La política, com la guerra, també és “gestió del conflicte”.

George Monbiot, un col·laborador del diari The Guardian, considera que l’era actual es troba més a prop de 1984 que el 1937. Afirma que avui en dia (post 11-S), Orwell hagués estat detingut i engarjolat, ja que anar a lluitar a la guerra de Síria contra el règim de Baixar al-Àssad a favor dels revolucionaris, per raons polítiques o ideològiques, es considerat per Europa com un acte de terrorisme castigat amb presó.

El guirigall de faccions a Síria amb els interessos dels seus aliats i les seves relacions fosquessón incomprensibles per al lector estranger d’avui, el qual, com l’Orwell del 1936, només sap el que diu la propaganda: que hi ha una guerra entre “bons i dolents” i que  l’Estat Islàmic és una facció independent. La propaganda va plena en aquests dies, i les simpaties i animositats prenen el lloc de l’anàlisi. Com en Orwell abans d’anar al front d’Aragó, l’única cosa que sabem del cert és que la guerra va començar amb una revolució, la Primavera àrab, contra el règim de Baixar al-Àssad.

Podem portar el raonament més lluny. Imaginem que la guerra de Síria és el prolegomen d’una guerra més gran al pròxim orient. Posem que Europa imposa un bloqueig al territori que afavoreix els aliats bel·ligerants i la indústria armamentista. Posem que hi ha algunes potències estrangeres amb interessos econòmics que ingereixen activament al territori i cobegen annexar-se un tros de Síria o d’Iraq, o de mantenir la guerra indefinidament per portar a terme “polítiques de xoc” als seus territoris. No estaríem de fet a l’any 1938?

Què en sortiria d’aquesta guerra? I el que encara és pitjor, què podríem fer?

Cartell d'una conferència de premsa a Istambul, el 2015

P.S. Animal Farm & 1984

(1) Orwell va escriure Animal Farm, una faula swiftiana sobre les revolucions i contrarevolucions, i en detall, sobre el paper de les classes en lluita, on es representa la “revolució descendent” de Marx. Es pot rastrejar la caiguda del Règim, la lluita interna, la repressió dels dissidents, i la restauració de l’ordre. La moral final és que el règim anterior pacta amb la dreta de la revolució per restablir l’ordre, mentre que la desemparança de la classe treballadora és absoluta.

(2) 1984 és considerada avui com un clàssic de la literatura universal i de la ciència ficció distòpica. Llibre icònic, a més de ser perillós de posseir allí on ha triomfat la contrarevolució àrab (a Egipte principalment, llegiu aquí).

Representa una societat que té per objectiu eliminar totes les revolucions futures contra ella mitjançant un règim totalitari. Queda ben clar que Orwell pren com a model l’estalinisme, però amb un sofisticat aparell tecnològic de repressió i control físic i mental. No és estrany percebre certes correspondències entre Homenatge a Catalunya i 1984, però la novel·la va molt més enllà.

El control de la propaganda és absolut (Qui controla el present, controla el passat. Qui controla el passat, controla el futur), així com el rentat de cervell a través de les consignes repetides (La guerra és la pau. La llibertat és l’esclavitud. La ignorància és la força), el control de la conducta a través de les telepantalles, i els condicionaments conductuals, com l’anul·lació de l’instint sexual, o els cognitius: el crimental, el doblepensar, o el paracrim. L’objectiu del control és crear un estat anímic on el poble limiti la seva llibertat a un pensament vigilat i controlat pel partit, fora del qual no hi ha res.

La manipulació de la memòria històrica i de la normalització lingüística, així com el foment de l’oblit, són fonamentals per mantenir el règim en el poder. Només controlant els records i els pensaments a través del llenguatge es pot garantir la perpetuïtat del partit únic en el poder. Tanmateix, la vaporització dels opositors o dissidents és normativa: no només es tracta d’una repressió física sinó també una manipulació del seus registres, traces i del seu record, pràctica que han portat a terme totes les propagandes totalitàries.

La societat de 1984 és orgànica. Organitzada en un partit únic, una nomenclatura anomenada el “Partit interior” controla els ministeris i les administracions, mentre que una classe baixa de funcionaris treballen al “Partit exterior”. Fora del partit, estan els proles: productors i consumidors sense consciència política, ineducats i atemorits per la propaganda, la delació i l’escassetat de bens; adormits pel cinema pornogràfic, la música efímera i sense missatge, representen el lumpenproletariat del futur. La paradoxa de 1984 és que els únics que podrien enderrocar el règim totalitari amb una revolució són ells.

La cultura d’aquesta societat es basa en el dogmatisme i la censura de tot contingut que no hagi estat col·lectivitzat pel partit. El culte a la personalitat del líder substitueix tota altra metafísica divina o científica. Les litúrgies són substituïdes per la Setmana de l’odi, dos minuts d’odi i fúria canalitzats per a que el poble mateix purgui els enemics assenyalats de l’estat. La literatura i l’art no té missatge i és artificial, allunyada de l’experiència individual de l’autor, i es composa amb maquines programables, versificadors; el cinema fomenta l’odi contra els enemics de l’estat i la propaganda, creant el clima bèl·lic que justifica l’aparell repressiu i perpetua la cultura d’una guerra que, en realitat, no interessa guanyar ni perdre, sinó que es mantingui per justificar l’estructura socioeconòmica.

Retornant a Homenatge a Catalunya, Orwell fa dir a O’Brien, al final de 1984, la raó principal de la contrarevolució:

El Partit busca el poder només en benefici propi. No ens interessa el bé dels altres, només ens interessa el poder. […] Som diferents de totes les oligarquies del passat perquè nosaltres sabem què estem fent. Tots els altres, fins i tot els qui s’assemblaven a nosaltres, eren covards i hipòcrites. Els nazis alemanys i els comunistes russos van acostar-se a nosaltres en els mètodes, però mai no van tenir prou coratge per reconèixer les seves motivacions. […] Nosaltres no som així. Sabem que ningú no arreplega el poder amb la intenció d’abandonar-lo. El poder no és un mitjà, és el fi. No s’estableix una dictadura amb la intenció de salvaguardar la revolució: es fa una revolució amb la intenció d’establir la dictadura. L’objecte de la persecució és la mateixa persecució. L’objecte de la tortura és la mateixa tortura. L’objecte del poder és el mateix poder”. […] Capítol III, 3a part.

Share This:

Guiri Pride Day Manifesto

“Guiri is Good”

Throughout recorded history, oppressed groups have organised to claim their rights and obtain their needs. Guiris, who have been oppressed by physical violence and by ideological and economical attacks at every level of social interaction, are at last becoming angry.

To you, our tourist sisters and brothers, we say that you are oppressed; examples of the hatred and fear with which native society relegates us to the position and treatment of sub-humans are seen every year in all countries: Tourist traps, high priced coffees, native rudeness, wrong directions given, scams, robberies, non VISA accepted, etc.

We are doing them a favour and they treat us like this. That’s why we are angry. That’s why we can use our righteous anger to uproot the present oppressive system with its decaying and constricting ideology.

Before we can create the new society of the future, we have to defend our interests as guiris here and now against all forms of oppression and victimisation. We have therefore drawn up the following list of immediate demands.

  • that all discrimination against guiris, male and female, by the law, by employers, and by society at large, should end.
  • that all guiri who feel attracted to a member of their visiting country be taught that such feeling is perfectly valid.
  • Uneducated musical and art taste is not a matter of discrimination. Preferring “It’s a Long way to Tipperary”, “Douce France”, “Zorba’s dance”, or “Little Frank –Paquito– the chocolate maker” it’s a proof of our sensibility.
  • that natives stop treating tourism as though it were a sickness, thereby giving guiris senseless guilt complexes.
  • that guiris be as legally free to contact other guiris, though newspaper ads, on the streets and by any other means they may want as are natives, and that tour operators harassment should cease right now.
  • that employers should no longer be allowed to discriminate against anyone on account of their dressing and intellectual or fast food preferences.
  • that guiris be free to take pictures with flash, in public and private spaces, as are the natives.
  • that we are not born guiri. We choose to be guiri. So, don’t say we get out from a closet, instead we get out from the souvenir shop.

We do not intend to ask for anything. We intend to stand firm and assert our basic rights. If this involves violence, it will not be we who initiate this, but those who attempt to stand in our way to freedom. Therefore, we claim,

August the 15th will be the GUIRI PRIDE DAY.

We will travel to your country in gay dresses; We, from all ages and genders, will parade your streets in buses, we will overflood your city centres, hotels and B&B; we will make prices rise, we will give you our kindly tips, we will burn our skin at the beach, we will get drunk for your enjoyment; we will wave our cameras, cool hats and shirts, credit cards and museum tickets, to show you with pride that we are different, dress different, speak different and pay different.

guiri is good

Thanks to the Gay Liberation Front (Manifesto, London, 1971.), Saachti Gallery y Duane Hanson

(this text was originally written in august 2013 by F. Frost)

Share This:

Creado con WordPress & Tema de Anders Norén