EL ECO SIN PASOS

Blog de trinchera.

Etiqueta: Poe

El desert dels Tàrtars

Autor: Dino Buzzati

Títol: El desert dels tàrtars

Ciutat: Milà

Editorial: Arnoldo Mondadori Editore

Any: 1945

Editorial de la traducció catalana: Empúries

Traducció: Rosa M. Pujol, M. Mercè Senabre.

Ciutat: Barcelona

Col·lecció: Tros de paper

Any: 1985

Nombre de pàgines: 213

ISBN: 84-7596-040-5

 

Publicada originàriament el 1940, Il deserto dei Tartari va esdevenir l’opera magna i la consagració de Dino Buzzati (1906, San Pellegrino di Belluno-1972, Milà) dins la literatura del segle XX. Buzzati, qui llavors era periodista del Corriere della Sera, va escriure la novel·la en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, la qual, després de l’alliberament, esdevingué un èxit internacional.

El desert dels tàrtars és una obra propera a l’existencialisme de Sartre (Le néant, 1938), o Camus (L’étranger, 1940), i es troba a cavall entre la tradició expressionista (kafkiana) i la condició humana (a voltes com en Saint-Exupéry). També rep influències de la novel·la gòtica i de Poe. La novel·la va ser adaptada al cinema el 1976 per Valerio Zurlini, amb banda sonora d’Ennio Morricone, i també va inspirar la trama de Waiting for the Barbarians, del premi Nobel Coetzee. L’autor i crític J.L. Borges la va ressenyar com a una obra preferencial.

Al llarg de trenta capítols, se’ns narra la vida del jove oficial Joan Drogo que és destacat a la fortalesa Bastiani. Aquesta es troba en la frontera nord del regne, aïllada de tot contacte humà, separant la vall de l’extens i llegendari desert dels tàrtars que limita amb el regne del nord. Allí, els soldats viuen exiliats de la humanitat a l’espera d’un enemic que mai arriba, mentre les seves frustracions i desitjos de glòria entren en conflicte amb la naturalesa cruel de l’ésser humà.

Amb un llenguatge a voltes realista i a voltes poètic, Buzzati ens vol parlar de les distàncies, concretament la distància temporal: el pas del temps, l’espera, i “l’etern retorn” de l’existència al que tard o d’hora l’home s’ha de veure abocat com el reflex d’un mirall. La maduració, l’abandonament familiar, la formació i l’aprenentatge del món dels homes, també hi és present com en una novel·la iniciàtica, així com, també, la pèrdua de l’amistat, el fracàs de l’amor, la vellesa i la mort, l’altre gran tema de l’obra.

La distància espacial, la llunyania o proximitat amb els altres, es projecta en els paisatges com a quadres surrealistes o expressionistes, talment el mateix títol del llibre: hi ha distàncies emocionals i humanes que s’allunyen i es perden, i d’altres que s’apropen, es retroben o es traeixen. És en aquests espais on es conjumina el pas inexorable del temps en els constants canvis d’estació, els canvis del cel, el pas del sol i la lluna, o els sorolls de la fortalesa que reforcen la seva omnipresència.

La trama de la fortalesa serveix per il·lustrar amb un elenc de personatges secundaris les relacions humanes: fites d’aquestes distàncies on les normes d’una autoritat indiscutible desperten la crueltat i la falsedat fins al conflicte amb el sentit del deure i el desig d’un destí gloriós que ha d’arribar del desert per salvar-los, com el que encarna; conflicte, per exemple, com el del tinent Angustina, qui decideix el seu propi destí en contra de l’hostilitat dels altres, o el capità Ortiz, qui essent íntegre i pacient és derrotat pel seu propi desig de enfrontar-se a un enemic intangible.

És difícil discrepar sobre El desert dels tàrtars. Els personatges tenen vida pròpia. L’estil és acurat i les imatges segueixen la intensitat narrativa; l’estil és canviant, però no és brusc com el pas de les estacions; fins i tot, hi té cabuda la fantasia onírica d’unes imatges carregades de simbolisme que permeten diverses lectures. Potser, el lector massa habituat a l’acció pot sentir-se atordit per l’omnipresent desert erm, o les opressores carenes costerudes i encavallades, o bé per la monotonia laberíntica de la fortalesa. Però això quedaria superat per un estil de llenguatge ric i una excel·lent traducció al català, a més d’una trama no exempta de sorpreses amb el persistent enigma dels tàrtars que acompanyarà el lector fins al final. Potser, però, caldria advertir-li que és un d’aquells llibre que deixa empremta, talment com la buidor d’una petjada en el desert.

Share This:

James Clarence Mangan, el Poe irlandès.

Les obres completes de James Clarence Mangan es troben editades per l’Irish Academic Press, disponibles en la Reading Room de la Biblioteca Nacional d’Irlanda, una parada obligada pels lectors de Yeats i Joyce. L’obra té proporcions enciclopèdiques, i només la poesia consta de quatre volums; al frontispici s’inclou una silueta del perfil del poeta, original de 1822.

Perfil de JCM

Només hi ha un retrat post mortem —l’únic retrat— de l’autor, dibuixat el 1849, tot just després de morir, però hom pot trobar reproduccions més idealitzades. Una d’elles es troba a St. Stephen’s Green: un bust de bronze sobre un pedestal on hi ha gravat una representació de Roisín Dubh (la Roseta bruna), una al·legoria d’Irlanda i, probablement, el seu poema més popular. El rostre de Mangan, de la mà de l’escultor Oliver Sheppard, autor entre d’altres de l’heroi Cúchulainn de la General Post Office, es presenta serè, amb melena romàntica, ulls grans i pregons; res a veure amb l’alcohòlic rodamons que acabà dormint als parcs.

Bust de JCM a St. Stephen’s Green, Dublin.

Mangan va ser homenatjat al seu moment pels de la seva quinta, però va ser oblidat amb la mateixa rapidesa amb que es va extingir l’aixecament de 1848. Als Estats Units va tenir certa recepció, però la seva obra va acabar dispersa en antologies de poesia irlandesa. Llavors, un jove Yeats, amb 22 anys, va rescatar el seu nom. Yeats el va considerar avantpassat poètic i poeta nacional d’Irlanda, confessió feta al poema “To Ireland in the Coming Times”: Nor may I less be counted one/With Davis, Mangan, Ferguson. A més, va difondre el nom de la seva amant secreta, Miss Stackpoole, qui, segons alguns editors, havia estat la responsable del seu caràcter per haver-li donat “carbasses”.

Anys després, en ple Celtic Revival, Joyce va reivindicar-lo en una conferència (clicar per veure el text) al University College, experiència que els seus detractors van aprofitar per batejar-lo amb el malnom de “el barretaire” (en referència al personatge de Carroll) per la seva reputació de somiatruites. Joyce, que llavors tenia vint anys i estava a punt de llicenciar-se, s’inspiraria en la influència de Mangan com a poeta i contista. També, pels volts del centenari, un madur G. K. Chesterton el considerava una genialitat irlandesa, una baula entre la tradició i la modernitat, i feia mofa dels seus detractors, els unionistes anglesos.

Amb aquests avals sembla que el reconeixement va arribar-li al centenari del seu naixement. Però l’ombra de l’oblit és allargada i, fins i tot avui, the Man in the Cloak roman mig desconegut, com minor poet; com una perla mig enterrada però que fulgeix inadvertidament quan algú se li acosta. Segueix, doncs, la trajectòria d’una figura espectral semblant a la de Poe, oblidat llargament, i recuperat amb més popularitat que mai; poeta de la Jove Irlanda, model per a l’artista adolescent, autor de culte, inspiració per a gòtics, cantants, novel·listes, i poetes; fins hi tot, es diu que el seu espectre vaga per la casa natal, un restaurant avui dia. I és que la seva ombra gòtica no només es projecta en els seus relats, que recorden als de E.T.A. Hoffmann, o en les traduccions alemanyes, sinó en alguns dels seus models literaris, com el de Melmoth, l’errant maleït, l’autor del qual, Ch. R. Maturin, admirava en l’adolescència fins al punt de seguir-lo a distància pels carrers.

Cartell de la comèdia macabra “Bleeding Poets”, del 2006; una hipotètica trobada entre Poe, Mangan i Molly Malone.

James Mangan (Clarence és un afegitó literari) va néixer en el Dublin d’un regne d’Irlanda acabat d’unir al Regne Unit, després d’un fracassat aixecament republicà, i dos mesos abans de la reprimida rebel·lió dublinesa del 1803. Morí el 1849, poc després del fracàs de la Jove Irlanda, l’eco celta de la Primavera dels pobles de 1848. Així, doncs, el seu context històric fou un entreacte del conflicte angloirlandès al qual no serà insensible.

El Mangan escriptor treballà primer per almanacs, després en diaris liberals “unionistes”, com el Dublin University Magazine, i finalment, amb la Jove Irlanda als diaris nacionalistes. Col·laborà amb intel·lectuals dublinesos, i les seves traduccions li obriren la porta als moviments culturals europeus i a la llengua irlandesa, que coneixia però no dominava. Amb tot, però, escrivia i s’expressava en anglès.

L’únic escrit no literari que dóna fe de la seva orientació política és una carta mai rebuda pel director del The United Irishman, John Mitchel, durant el rumor de la seva imminent detenció. En ella es declara simpatitzant de la independència i alhora persona de poca o nul·la rellevància política. Aquesta contradicció és constant en les seves opinions; tant apel·la al sentiment patri com critica la rauxa que porta les desgràcies. Després del fracàs del 1848, el Irishman va ser tancat i el moviment desmantellat. John Mitchel, qui editaria la seva poesia pòstumament i idealitzaria la seva figura de màrtir, acabà deportat a un penal. La seva participació política va ser nul·la: mentre es recuperava a l’hospital per la seva mala salut, alguns dels seus companys compromesos que complien presó recaptaven diners per a ell.

Tot i que els seus referents són romàntics, el Mangan més insubornable no és un poeta romàntic en el sentit verdaguerià, sinó més bé és un personatge antiromàntic, més proper a un décadent urbà; la seva determinació sembla compromesa amb un individualisme petitburgès, pessimista i crític. Mangan es deslligà de les seves responsabilitats polítiques mitjançant les traduccions, l’apòcrif, la invenció d’autors i obres, o el sarcasme, artificis que li van permetre escriure amb llibertat i sense compromís directe.

Ara bé, Mangan no era insensible al que passava. Fins hi tot va escriure un himne per a la nova república. Els qui van defensar-lo afirmaren que fou el poeta de la decadència d’Irlanda, identificant la seva vida personal amb la ruïna del país. El poemes més patriòtics ho són com anhels perduts, visions o derrotes; es desprèn una mena d’orgull i malenconia pel passat nacional, però també hi ha una redempció en la derrota.

Retrat post-mortem d’en JCM, Per Frederic Burton.

La pandèmia de còlera que assolà Dublin també va assolar Londres amb una virulència no registrada mai, i va rematar als desnodrits supervivents de la Gran fam irlandesa. Mangan va morir de còlera a l’hospital de Meath, el 20 de juny de 1849, després d’anar-se marcint poc a poc i adquirir un aspecte cadavèric que als seus coneguts els recordava al “Vell mariner” de Coleridge. L’única pertinença que duia al ingressar era un llibre gastat de poesia germana. Al seu enterro, malgrat haver viscut un període de glòria i decadència en vida, van anar-hi cinc persones. Aquell mateix any, morien, però, d’altres causes, dos altres grans poetes gòtics: E. A. Poe i T. L. Beddoes.

Mangan va treballar a la botiga de queviures familiar, d’aprenent d’escrivà, escriba legal, copista, i bibliotecari. Va tenir que mantenir als seus pares i als seus germans. Finalment, va caure en l’alcoholisme, els deutes i va pidolar als amics. La seva prolixitat literària (assajos, traduccions, contes, poemes, biografies, etc.), però, va ser la seva única font d’ingressos en moments determinats; afirmava que traduïa 80 línies al dia al preu de quasi una lliura. En altres mots, Mangan escrivia poemes per guanyar-se la vida, no per a una glòria parnassiana, i això es veu molt bé en la diferent qualitat dels seus poemes (alguns d’ells són nyaps èpics) i en la seva versatilitat.

Publicava sota pseudònims com Drechsler; Selber; Terrae Filius; Hi-Hum; Whang-Hum; Vacuus; The Out-and Outer; Peter Puff Secundus; Monos; Lageniensis; A Mourne-r; Herr Hoppandgoön Baugtrauter; Herr Popandgoön Tutchemupp; Solomon Dryasdust; Dr Berri Abel Hummer; entre d’altres. Se li atribuïen traduccions del grec clàssic, alemany, francès, italià, espanyol, turc, persa, àrab i gaèlic, entre d’altres més exòtiques. Però les seves “versions” no eren del tot fiables per a alguns erudits, sinó “perversions”: en alguns casos les millorava, en d’altres, les empitjorava; però quasi mai eren fidels. El fet que algunes de les seves traduccions siguin “a mitgescomplica la classificació dels crítics literaris i afegeix a la llista de pseudònims una altra d’apòcrifs, o mig apòcrifs, que es troben entre l’original i el plagi; intertextuals, o “manganitzats”. Uns quants d’aquests poemes van ser recollits juntament amb els poetes alemanys a l’Anthologia Germanica, d’altres, en antologies del gaèlic, però pràcticament tots van ser primerament publicats als diaris dublinesos.

La traducció va ser la raó de ser d’en Mangan, entesa com a reescriptura i adaptació a la voluntat del poeta; afegint o traient versos, canviant el sentit, o amagant l’autoria amb pseudònims, i que el portà a inventar-se poetes i poemes, amb anotacions a peu de pàgina i notes erudites; va fer de la traducció no només una feina sinó un joc i un estil de vida, una mistificació de la seva identitat que responia a la voluntat de “ser els altres”, de ser trobat —o perdut— entre els altres, de ser descobert entre aquells a qui admirava i que no el van arribar a conèixer mai. Ell ho anomenava “l’antítesi del plagi”, és a dir, la renúncia de ser autèntic, anticipant-se a la modernitat.

Escena de “Mangan’s Last Gap”. Comèdia macabra representada el 2013; el pare d’Oscar Wilde certificant la mort del poeta.

Share This:

Con la técnica de Monsieur Dupin

Campo de retamas (2015)

Campo de retamas es la antología definitiva de lo que podríamos llamar el “pensamiento disperso” de Rafael Sánchez Ferlosio. Un espíritu crítico, de libertad envidiable (en palabras de Luís Mateo Díez), nada fácil para los no iniciados pero una caja de sorpresas para quienes no conozcan su faceta de filósofo.

La obra recopila los pensamientos del autor publicados anteriormente (La hija de la guerra y la madre de la patria, Vendrán más años malos y nos harán más ciegos), corregidos, expurgados, variados y ampliados en los llamados “pecios unidos”. El resultado es un compendio del “pensamiento ferlosiano” compactado y disponible a mano en “comprimidos” (en palabras de Fernando Savater, aunque tal vez habría que llamarlos anfetaminas) en la línea de autores de máximas y reflexiones como Gracián, La Rochefoucauld, Nietzsche, o Machado.

Dada la gran variedad de “retamas” que pueblan este “campo” estructurado en cuatro partes, no hay otro orden con el que guiar la lectura que un inicio, un final, y tres transiciones. Los pecios, a pesar de estar unidos, no están reconstruidos; no se desprende una estructura o forma general, sino que el contenido se diluye en la variedad, los niveles de profundidad/superficie, y los recuerdos. Lo único que nos advierte del sentido del pecio es una palabra o lema entre paréntesis que lo acompaña, y sin el cuál nos encontraríamos perdidos entre las retamas.

Con esto, los sistematizadores se decepcionarán al no poder abarcar razones directoras ni disponer de un índice temático con el que agrupar los pensamientos por tema. Pues hay que advertir que la obra de Ferlosio, como su propio estilo o su biografía (ver más abajo), no se deja atrapar. Su antiencasillamiento, a veces denominado extravagancia, es su propia fuerza, aunque su pereza reconocida sea la justificación de una obra escurridiza con la que pretende disculparse un autor sutilmente irónico.

Y es que tanto la escritura de máximas, así como los pensamientos dispersos, son ideas estancas no sujetas a sistematización. Dichas figuras de pensamiento responden, en unos casos, a cuestiones de estilo, y en otros, a cuestiones más prácticas. Recordemos que los pensamientos de Nietzsche resultaron en parte por la incapacidad visual de fijar demasiado la vista sobre el papel. Ferlosio ha llenado miles de hojas con sus pensamientos que ahora empezaría a recopilar (ya que según sus propias palabras, tan sólo ha publicado una pequeña parte de sus textos); añadir que, probablemente, se deba a la incapacidad de poder estructurar el todo errático en uno sistemático; o tal vez, sólo se trate, nuevamente, de sana pereza.

Puede que, en este sentido, Carlos Prieto (El cultural), aporte alguna pista biográfica sobre la irregularidad de la obra ensayística de Ferlosio. En el siguiente enlace se puede leer una cómica biografía de su mano en el blog Animales de compañía.

Con aliento largo, un trabajo de orfebrería sintáctica a diversos niveles de subordinación (las llamadas hipoxtasis) entre lo espontáneo y lo corriente se combina con versos cortos, ideas sencillas y textos largos. Los pecios están grabados con punzón y siguen la forma del arabesco hasta llegar a la frase o pensamiento “clave” que permite ver su forma completa; pero como los arabescos, intentar atrapar el conjunto de formas marea y confunde. A veces se encadenan siguiendo un tema o forma que no suele alargarse más allá del tercer pecio.

Lo que se entiende como profundidad se ataca como fraude, fetiche y servidumbre. La razón es no dar juego ni al hermetismo ni a la sacralización del lenguaje, origen de la necedad y la obediencia. Por ello, con leve ironía Ferlosio nos advierte de si mismo, de tomarlo en serio, de sacralizarlo, y al final de la obra defiende el uso de una crítica exenta de profundidad de la mano de Edgar Allan Poe; usando el método de Monsieur Dupin (El Auguste Dupin del misterio e Marie Rogêt) defiende la comparación de declaraciones de distintas fuentes y periódicos para hallar en el contraste de dichas superficialidades la “ideología represora” que las promueve. Usando este método “analógico-superficial”, aunque nunca nos libremos de la sensación de que juegue con el lector, Ferlosio indica que la verdad no se oculta, sino que está frente a nuestras narices, en las contradicciones de los discursos en los que vivimos inmersos.

Ilustración del Misterio de Marie Rogêt, E.A.Poe, 1852

El valor del pecio está en el tratamiento de su contenido: es decir, la sospecha, el revelado del truco, el descubrimiento de la ilusión. Porque si algo se puede aprender de esta antología, más que algunas máximas ingeniosas, reversos inopinados, o chascarrillos, es la actitud crítica de la sospecha, de huida del discurso oficialista, de la declaración política y de la actitud autocomplaciente; pues no sólo no hay nada nuevo bajo el sol, sino que seguimos siendo igual de humanos, aunque algo más ciegos e idiotas.

Quienes hayan leído Mientras no cambien los dioses nada ha cambiado, encontrarán la recurrencia de algunos de sus principales desarrollos. Comparando ambas obras, con unos treinta años de diferencia, pueden indicarse algunos temas preferidos del autor: el papel del estado “deportivo”, la crueldad el “dios” de la Historia y del progreso, la justicia como estructura de control social, la ideología represora, el fariseísmo como moral perversa, entre otros. Además, Campo de retamas incluye una sutil crónica política y sentimental de la España de esa democracia que aún no se libera de su pasado, y que contiene algunas “perlas” dedicadas a unos pocos de sus protagonistas, o a los estereotipos “patrios”.

RSF (EFE).

RSF (EFE).

Y a propósito de lo patrio, les invito a leer algunos de rabiosa actualidad:

La nación débil esgrime argumentos pragmáticos para acogerse a la sombra de la nación fuerte, pero ésta, por su parte, apela a argumentos morales para imponer su hegemonía sobre aquélla.

(Palabras-fuerza) No hay razón sin palabras, pero tampoco puede haber sin ellas fanatismo. En la palabra se manifiesta la salud de la razón, pero, a su vez, el fanatismo siempre aparece como una enfermedad de la palabra, una especie de inflamación absolutista de los significados. Toda predilección por una palabra en sí, al margen de un contexto, es un temible síntoma de predisposición al fanatismo.

… la expresión del poder excede siempre la realidad del poder mismo.

 (Agradecimientos a Animales de compañía, de El Cultural)

Share This:

Creado con WordPress & Tema de Anders Norén