EL ECO SIN PASOS

Blog de trinchera.

Etiqueta: poesía

Llum sobre les lectures del consum durant l’últim any 2016.

Resum de la facutra

Llum: Les illuminations/Une saison en enfer. (1886) Arthur Rimbaud.

Puis je m’expliquai mes sophismes magiques avec l’hallucination des mots !

Altres conceptes i serveis: Les mouches. Huis clos. Jean Paul Sartre (1944):

“On est ce qu’on veut”. “Quand une fois la liberté a explosé dans une âme d’homme, les Dieux ne peuvent plus rien contre cet homme-là.”

Impost : Dubliners. James Joyce. (1907).

IVA: %Exiliados. James Joyce. (1918)

Total import: La línea de sombra, 1915 (El agente secreto, 1907). Joseph Conrad

Informació del consum literari

Lectura  anterior (real): Vol de nuit. (1930) Saint-Exupéry

Lectura estimada (irreal): Diari 1918. (1972). J.V.Foix

Lectura actual (real): Sonetos del portugués (1850). Elizabeth Barret Browning

Consum en el període: La mort i la paraula. Carles Camp Mundó (2009):

“aquests tumors que creixen tan plens de vida.”.

Consum mitjà en el periode: Obra escogida. (1935). Konstantinos Kavafis

Informacions del seu producte

Elizabeth toma una taza de té. Browning, a su lado, le hace un masaje en los pies. El día es caluroso y la luz que llega al cenador se filtra por una enrramada que se enrosca furiosamente sobre la pérgola. Al fondo, el mar con sus secretos murmura lamiendo los arrecifes emblanquecidos del Adriático. ¿Quieres un poco más? Sírveme, querido.

Detall de l’import de la factura

Share This:

James Clarence Mangan, el Poe irlandès.

Les obres completes de James Clarence Mangan es troben editades per l’Irish Academic Press, disponibles en la Reading Room de la Biblioteca Nacional d’Irlanda, una parada obligada pels lectors de Yeats i Joyce. L’obra té proporcions enciclopèdiques, i només la poesia consta de quatre volums; al frontispici s’inclou una silueta del perfil del poeta, original de 1822.

Perfil de JCM

Només hi ha un retrat post mortem —l’únic retrat— de l’autor, dibuixat el 1849, tot just després de morir, però hom pot trobar reproduccions més idealitzades. Una d’elles es troba a St. Stephen’s Green: un bust de bronze sobre un pedestal on hi ha gravat una representació de Roisín Dubh (la Roseta bruna), una al·legoria d’Irlanda i, probablement, el seu poema més popular. El rostre de Mangan, de la mà de l’escultor Oliver Sheppard, autor entre d’altres de l’heroi Cúchulainn de la General Post Office, es presenta serè, amb melena romàntica, ulls grans i pregons; res a veure amb l’alcohòlic rodamons que acabà dormint als parcs.

Bust de JCM a St. Stephen’s Green, Dublin.

Mangan va ser homenatjat al seu moment pels de la seva quinta, però va ser oblidat amb la mateixa rapidesa amb que es va extingir l’aixecament de 1848. Als Estats Units va tenir certa recepció, però la seva obra va acabar dispersa en antologies de poesia irlandesa. Llavors, un jove Yeats, amb 22 anys, va rescatar el seu nom. Yeats el va considerar avantpassat poètic i poeta nacional d’Irlanda, confessió feta al poema “To Ireland in the Coming Times”: Nor may I less be counted one/With Davis, Mangan, Ferguson. A més, va difondre el nom de la seva amant secreta, Miss Stackpoole, qui, segons alguns editors, havia estat la responsable del seu caràcter per haver-li donat “carbasses”.

Anys després, en ple Celtic Revival, Joyce va reivindicar-lo en una conferència (clicar per veure el text) al University College, experiència que els seus detractors van aprofitar per batejar-lo amb el malnom de “el barretaire” (en referència al personatge de Carroll) per la seva reputació de somiatruites. Joyce, que llavors tenia vint anys i estava a punt de llicenciar-se, s’inspiraria en la influència de Mangan com a poeta i contista. També, pels volts del centenari, un madur G. K. Chesterton el considerava una genialitat irlandesa, una baula entre la tradició i la modernitat, i feia mofa dels seus detractors, els unionistes anglesos.

Amb aquests avals sembla que el reconeixement va arribar-li al centenari del seu naixement. Però l’ombra de l’oblit és allargada i, fins i tot avui, the Man in the Cloak roman mig desconegut, com minor poet; com una perla mig enterrada però que fulgeix inadvertidament quan algú se li acosta. Segueix, doncs, la trajectòria d’una figura espectral semblant a la de Poe, oblidat llargament, i recuperat amb més popularitat que mai; poeta de la Jove Irlanda, model per a l’artista adolescent, autor de culte, inspiració per a gòtics, cantants, novel·listes, i poetes; fins hi tot, es diu que el seu espectre vaga per la casa natal, un restaurant avui dia. I és que la seva ombra gòtica no només es projecta en els seus relats, que recorden als de E.T.A. Hoffmann, o en les traduccions alemanyes, sinó en alguns dels seus models literaris, com el de Melmoth, l’errant maleït, l’autor del qual, Ch. R. Maturin, admirava en l’adolescència fins al punt de seguir-lo a distància pels carrers.

Cartell de la comèdia macabra “Bleeding Poets”, del 2006; una hipotètica trobada entre Poe, Mangan i Molly Malone.

James Mangan (Clarence és un afegitó literari) va néixer en el Dublin d’un regne d’Irlanda acabat d’unir al Regne Unit, després d’un fracassat aixecament republicà, i dos mesos abans de la reprimida rebel·lió dublinesa del 1803. Morí el 1849, poc després del fracàs de la Jove Irlanda, l’eco celta de la Primavera dels pobles de 1848. Així, doncs, el seu context històric fou un entreacte del conflicte angloirlandès al qual no serà insensible.

El Mangan escriptor treballà primer per almanacs, després en diaris liberals “unionistes”, com el Dublin University Magazine, i finalment, amb la Jove Irlanda als diaris nacionalistes. Col·laborà amb intel·lectuals dublinesos, i les seves traduccions li obriren la porta als moviments culturals europeus i a la llengua irlandesa, que coneixia però no dominava. Amb tot, però, escrivia i s’expressava en anglès.

L’únic escrit no literari que dóna fe de la seva orientació política és una carta mai rebuda pel director del The United Irishman, John Mitchel, durant el rumor de la seva imminent detenció. En ella es declara simpatitzant de la independència i alhora persona de poca o nul·la rellevància política. Aquesta contradicció és constant en les seves opinions; tant apel·la al sentiment patri com critica la rauxa que porta les desgràcies. Després del fracàs del 1848, el Irishman va ser tancat i el moviment desmantellat. John Mitchel, qui editaria la seva poesia pòstumament i idealitzaria la seva figura de màrtir, acabà deportat a un penal. La seva participació política va ser nul·la: mentre es recuperava a l’hospital per la seva mala salut, alguns dels seus companys compromesos que complien presó recaptaven diners per a ell.

Tot i que els seus referents són romàntics, el Mangan més insubornable no és un poeta romàntic en el sentit verdaguerià, sinó més bé és un personatge antiromàntic, més proper a un décadent urbà; la seva determinació sembla compromesa amb un individualisme petitburgès, pessimista i crític. Mangan es deslligà de les seves responsabilitats polítiques mitjançant les traduccions, l’apòcrif, la invenció d’autors i obres, o el sarcasme, artificis que li van permetre escriure amb llibertat i sense compromís directe.

Ara bé, Mangan no era insensible al que passava. Fins hi tot va escriure un himne per a la nova república. Els qui van defensar-lo afirmaren que fou el poeta de la decadència d’Irlanda, identificant la seva vida personal amb la ruïna del país. El poemes més patriòtics ho són com anhels perduts, visions o derrotes; es desprèn una mena d’orgull i malenconia pel passat nacional, però també hi ha una redempció en la derrota.

Retrat post-mortem d’en JCM, Per Frederic Burton.

La pandèmia de còlera que assolà Dublin també va assolar Londres amb una virulència no registrada mai, i va rematar als desnodrits supervivents de la Gran fam irlandesa. Mangan va morir de còlera a l’hospital de Meath, el 20 de juny de 1849, després d’anar-se marcint poc a poc i adquirir un aspecte cadavèric que als seus coneguts els recordava al “Vell mariner” de Coleridge. L’única pertinença que duia al ingressar era un llibre gastat de poesia germana. Al seu enterro, malgrat haver viscut un període de glòria i decadència en vida, van anar-hi cinc persones. Aquell mateix any, morien, però, d’altres causes, dos altres grans poetes gòtics: E. A. Poe i T. L. Beddoes.

Mangan va treballar a la botiga de queviures familiar, d’aprenent d’escrivà, escriba legal, copista, i bibliotecari. Va tenir que mantenir als seus pares i als seus germans. Finalment, va caure en l’alcoholisme, els deutes i va pidolar als amics. La seva prolixitat literària (assajos, traduccions, contes, poemes, biografies, etc.), però, va ser la seva única font d’ingressos en moments determinats; afirmava que traduïa 80 línies al dia al preu de quasi una lliura. En altres mots, Mangan escrivia poemes per guanyar-se la vida, no per a una glòria parnassiana, i això es veu molt bé en la diferent qualitat dels seus poemes (alguns d’ells són nyaps èpics) i en la seva versatilitat.

Publicava sota pseudònims com Drechsler; Selber; Terrae Filius; Hi-Hum; Whang-Hum; Vacuus; The Out-and Outer; Peter Puff Secundus; Monos; Lageniensis; A Mourne-r; Herr Hoppandgoön Baugtrauter; Herr Popandgoön Tutchemupp; Solomon Dryasdust; Dr Berri Abel Hummer; entre d’altres. Se li atribuïen traduccions del grec clàssic, alemany, francès, italià, espanyol, turc, persa, àrab i gaèlic, entre d’altres més exòtiques. Però les seves “versions” no eren del tot fiables per a alguns erudits, sinó “perversions”: en alguns casos les millorava, en d’altres, les empitjorava; però quasi mai eren fidels. El fet que algunes de les seves traduccions siguin “a mitgescomplica la classificació dels crítics literaris i afegeix a la llista de pseudònims una altra d’apòcrifs, o mig apòcrifs, que es troben entre l’original i el plagi; intertextuals, o “manganitzats”. Uns quants d’aquests poemes van ser recollits juntament amb els poetes alemanys a l’Anthologia Germanica, d’altres, en antologies del gaèlic, però pràcticament tots van ser primerament publicats als diaris dublinesos.

La traducció va ser la raó de ser d’en Mangan, entesa com a reescriptura i adaptació a la voluntat del poeta; afegint o traient versos, canviant el sentit, o amagant l’autoria amb pseudònims, i que el portà a inventar-se poetes i poemes, amb anotacions a peu de pàgina i notes erudites; va fer de la traducció no només una feina sinó un joc i un estil de vida, una mistificació de la seva identitat que responia a la voluntat de “ser els altres”, de ser trobat —o perdut— entre els altres, de ser descobert entre aquells a qui admirava i que no el van arribar a conèixer mai. Ell ho anomenava “l’antítesi del plagi”, és a dir, la renúncia de ser autèntic, anticipant-se a la modernitat.

Escena de “Mangan’s Last Gap”. Comèdia macabra representada el 2013; el pare d’Oscar Wilde certificant la mort del poeta.

Share This:

Adam Zagajewski

Adam Zagajewski (Ucrania, 1945), emergió al mundo occidental de la mano del Nobel Czeslaw Milosz que a finales de la guerra fría mostró al mundo el sentir polaco en una épica antología universitaria (Postwar Polish Poetry, 1983) que desgrana en 25 poetas una profunda levedad, una riqueza desconocida —en el bloque occidental—, una selección de imágenes impactantes, junto a la progresiva ruptura de la métrica. Un incipiente Zagajewski cerraba dicha antología de posguerra.

Hoy, en la nueva Europa de Schengen, la Polonia de Zagajewski —aquel unicornio deseado por el águila y el oso—, sólo es un eco, aunque su grito férreo resuene lejano. Hoy es la Europa donde los diplomáticos dormitan (Paz en Europa), la Europa vista desde el exilio en América, Estoy solo porque Europa duerme (Houston, a las seis de la tarde); Hoy es la Europa dónde el alemán del águila, ahora Un alemán en la terraza de la cafetería (Mística para principiantes) lee un libro en un entorno que invita a aprender a viajar para un examen aplazado; y, sobretodo, desde sus recuerdos, la Europa del nobel de la paz, un cajón de recuerdos ruinosos y desesperados, cuadros de trazos gruesos y grises como la fábrica de Georges Seurat; donde la Polonia de la Unión aún no se define: Mi país se ha liberado de un mal. Me gustaría/que después de esa liberación siguiera otra. (Autorretrato).

Georges Seurat. Landscape

Acabada la épica nacional, Zagajewsky fluye dejándose llevar por el personalismo de sus experiencias biográficas; bebo de una fuente pequeña,/ mi sed es mayor que el océano (Mi estudio); las impresiones del paisaje europeo, entre la Garona y el Ródano; las calles y ciudades del recuerdo; episodios literarios o las iluminaciones del viajero que construyen un nuevo espacio personal entre vuelos y estancias en las ciudades desmemoriadas: el monstruo opaco de la ciudad (Largas tardes); vivimos sin corazón/ y sin memoria…/hasta que no nos queden fuerzas (Grandes ciudades); o la ciudad del recuerdo, de resonancias románticas.

Tiene Zagajewski una deuda que saldar con los muertos, sus familiares y personalidades. Gombrowicz: Tiempo, ten piedad. Destrucción, ten piedad (1969); con el Adiós a Zbigniew Herbert); A Josif Brodski y Krzysztof Kieslowski (Una mañana en Vicenza); A Milosz, o a su propia fugacidad en Autorretrato. Con todo, su poesía adquiere por instantes un tono de epitafio escrito con la melancolía de lo irrepetible que acompaña a otro de los temas principales, el del desconsuelo. Hay una tensión, un constaste entre la naturaleza y la imagen del río, y la ciudad industrial y turística. Por un lado el dinamismo alegre del paisaje, y por otro la desesperación que provoca la monotonía de la madurez junto a las experiencias banalizadas por la indiferencia El billete dice: corsa semplice, /pero no menciona el desierto, ni la monotonía de un mar pesado, /ni el deseo, ni el aduanero malicioso/que no te espera tan sólo a ti, /ni las islas de indiferencia y de ceniza (Vaporetto). O en Cómo terminan los payasos: Así terminan los payasos/cuando se adentra en nosotros/ la gran indiferencia del mundo, amargamente, como plomo en la boca. También, la imposibilidad de retener, o su deseo, de la fugacidad de la belleza, Se me ha vuelto a escapar lo esencial. (Línea número 4).

El objetivismo y la claridad de Zagajewski nos permiten una fácil lectura pero no exenta de profundidad, o más bien de altura. El entorno cotidiano sirve para elevarse mediante iluminaciones repentinas, reveladas por el lenguaje secreto de los fenómenos estáticos y dinámicos de la cotidianidad. Así, los maniquíes miran altivos, desde los aparadores, o el café es para el funcionario la bebida del olvido, o la sencillez de un gorrión muerto un misterio irresoluble (La prosa del Mundo). Tampoco impide dicha claridad tratar temas más irresolubles como es la propia poesía, que Así emerge de pronto/la isla del poema… (Houston, a las seis de la tarde), como un continente a descubrir desde la tradición europea; Habla con más calma. No renuncies a la poesía. (Habla suavemente); Toda metáfora es un fracaso (Metáfora).

O como indica con absoluta claridad en Escribir poemas: una conversación en la que faltó la última palabra.

Adam Zagajewski 2012. Californiapoetics.org

(Lectura de los poemarios Deseo y Mano Invisible (Ed. Acantilado. Esta reseña fue origináriamente publicada por F.Frost en noviembre de 2013)

Share This:

Creado con WordPress & Tema de Anders Norén