La pandèmia a Catalunya

Al principi de la pandèmia, la majoria de lectures que es feien donaven positiu perquè estaven restringides a obres clàssiques, però ara es fa la ressenya a qualsevol cas sospitós que arriba a una lectura per consell personal, lectura pendent o atzar en les llibreries.

Consulta l’evolució de lectures i recomanancions d’aquest últim 2020

Com més ressenyes es fan –i, per tant, més elevat és el nombre absolut de ressenyes realitzades–, més recomanacions (asimptomàtiques o amb símptomes) es busquen. Es dins d’aquest cas que destaquen, per una banda, a començaments de la pandèmia, Las armas secretas y otros relatos, de Júlio Cortázar, peça encapsulada en ambar que no envelleix mai, i la a voltes descompensada Confesiones del estafador Félix Krull, obra pòstuma de Thomas Mann, on si bé es té la sensació de ser estafat per l’autor, no és menys cert que ho fa amb el mestratge d’un gran narrador. I també les obres de Jack London, narrador dels esperits arriscats, d’entre les quals, destaca, per poc coneguda i propera a Lovecraft: el ídolo rojo.

Segons el document Criteris de Lectura Pública, l’Organització Mundial de la Cultura estableix que la taxa de positivitat sobre el total de ressenyes fetes no ha de superar el llindar del 5% per considerar que un país ha aconseguit tenir la pandèmia sota control. D’aquestes, és recomanable no superar el tant per cent esmentat en lectures postmodernes: d’entre la tria escollida, el 2020, s’han seleccionat les obres de la primera dècada del segle, El vano Ayer, d’Isaac Rosa, i Reconstrucción, d’Antonio Orejudo, mentre que en el terreny de la novel·la negra del mateix 2020, l’òpera prima Los asesinatos del complejo Brava, de Dimas Timurejo, juntament amb Carne para las Lindas, de Jim Davis, de matranet.net.

La taxa de lectures en català quantifica quantes s’han fet els últims set dies en un territori en proporció a la seva població. Com més positius es detecten, més alt és el valor. Dins d’aquest apartat destaquen la ignota Gaeli i l’home Déu, de Pere Calders, realisme màgic escrit durant la Segon República, i la indescriptible El millor dels mons possibles, de Quim Monzó, un habitual en aquest bloc, i que conté l’insuperable “Davant del rei de Suècia”.

Quedaren al marge obres i assajos filosòfics, necessaris i de lectura pendent, dels quals però tan sols esmentarem pel seu historicisme generacional, l’obra d’Ortega y Gasset, Entorno a Galileo, i a un nivell més poètic i simbòlic: Los Tarahumara, d’Antonin Artaud.

La poesia acumulada

La poesia acumulada permet estimar quantes persones han llegit poesia els últims 14 dies i, per tant, poden tenir capacitat de recomanar-ne en un territori determinat en proporció a la seva població. És un valor aproximat perquè es calcula dividint la xifra total de lectures dels últims 14 dies pel total de la població catalana, ja que no se sap la xifra de població llegida ni tampoc la de persones susceptibles a rebre una recomanació. En la secció de poesia inaudita (és un dir), trobem la Poesia prima de Toni Turull, i Apuntes para un atlas, d’Andreu González Castro, però, sobretot, la imatgeria a ritme de motor d’explosió de Carles Sindreu Pons (Obra poètica I). Dins de les lectures “obligades” pendents (és a dir, sense sorpreses però amb interès), esmentar l’antologia de Josep Carner i de la poesia d’Allen Ginsberg, destacar una dotzena de poemes de La caída d’America, Oda Plutoniana i Sándwiches de Realidad.

Font: Departament de Cultura

Share This:

Esta entrada ha sido publicada en Todo y etiquetada como , , , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *