Els Balnearis, de Joan Perucho (edicions Destino, 1975) és un recull de microrelats escrits en forma d’exposició, narració o relació de fets d’estil enciclopèdic sobre diferents balnearis, apòcrits i reals amb personatges reals i ficticis. La barreja entre realitat i ficció amb l’ús continuat dels apòcrits permet a l’autor estructurar un tractat amb tradicions, històries, llegendes i metaliteratura protagonitzat per un elenc de personatges, la majoria de ficció.
Portada d’edicions Destino (1975).
Apareixen, per exemple, històrics com “Don Joan de Serrallonga a Caldes de Montbui” o “Leonardo i els somriures enigmàtics de Civitavecchia”; personatges de ficció dins la tradició de Perucho, com “El doctor Escofet i Antoni de Montpalau a Albinyana” o el personatge històric del Xaconin; personatges de ficció i els seus autors, com el “Capità Nemo i la font submarina de l’illa de Crespo”, “l’Alhama i el manuscrit trobat a Saragossa”, “Hèrcules Poirot i les aigües de Beaulieu” o “el Comte Dràcula i Bram Stoker a Luhaschowitz”, entre d’altres, potser les més interessants.
A l’últim hi ha un lapidari portàtil on s’expliquen pedres fantàstiques, literàries o apòcrifes i les seves virtuts relacionades amb les virtuts sorprenents d’aquests balnearis. La primera és l’Arabicus, que fa referència a l’escriptor Lovecraft i que també ressenya el Rafel Llopis i la seva traducció dels “mites de Tulum”. Tota una declaració d’intencions.
Com ja s’ha indicat, l’obra imita l’estructura de reculls de miscel·lània a l’estil dels tractats renaixentistes o d’història natural, en les quals s’inclouen fets, llegendes, rumors, poemes, parts, fragments de documents, cites, diàlegs o catecismes. En aquesta línia, segueix el mateix cicle que Monstruari fantàstic i Botànica oculta.
