Font: El Periodico. Article de Carles Planas
Ara que l’home més ric del món està a punt de comprar la xarxa d’opinions més influent del món occidental (si no ho ha fet ja en el moment de publicar aquest article), sorgeix el dubte de si canviarà la seva estructura, de manera que es prescriguin valors i procediments diferents dels que ja hi són. En el disseny, tot canvi implica conseqüències i interpretacions.
Potser la manera d’entendre fins a on pot arribar una modificació d’aquesta xarxa sigui la d’analitzar el seu principal protagonista: les masses. Aquestes esdevenen tema d’actualitat entre els 1920 i els 1930, moment de consolidació d’una societat que ja no s’assembla gaire a l’anterior societat de “classes” d’abans de la Gran Guerra; talment avui ens podríem preguntar en què ha canviat l’actual societat postindustrial, i en què conserva el caràcter de la industrial; si hi encaixen conceptes com postveritat de la nostra societat líquida amb la manca de crítica o autosuficiència de la societat industrial.
José Ortega y Gasset ho va descriure en La rebelión de las masas, llibre de cert ressò internacional i que s’acostuma a citar entre les obres importants de l’autor. Precisament, en aquella dècada, Sigmund Freud publicà dos assajos relacionats: Psicologia de les masses i anàlisi del jo, i el seu El malestar en la cultura. Durant els anys 1930, un dels seus deixebles rebels, Wilhelm Reich, publicà Psicologia de masses del feixisme, mentre Walter Benjamin, ho feia al seu torn amb els seus assajos impregnats de criticisme i preocupacions estètiques, com L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica, de 1935. Cal esmentar Aldous Huxley, qui en 1932 publicà Un món feliç, la distopia de la societat de masses industrial.
L’home-massa
Ortega y Gasset va recopilar una sèrie d’articles publicats amb l’assaig “¿Quién manda en el mundo?”, un epíleg per a anglesos i un pròleg per a francesos. En conjunt, La rebelión de las masas (1930) no pretén ser una obra sistemàtica, “Este libro—suponiendo que sea un libro—“, i és resol amb una aproximació (i allunyament) vers els punts principals replantejats a tot el seu llarg. En línies generals, és una defensa de les democràcies liberals, el projecte d’unió europea, i una advertència (i esperança) sobre les masses.
Tot i afirmar de fer psicologia, afirmació nietzschiana, filosofa sobre llocs comuns sense fer cap esment a la psicoanàlisi ni al conductisme, tot i afirmar haver llegit “alguna cosa de Freud”. Entre aquests s’hi troben conceptes encara ben elaborats i clars, quan estan exempts d’aquells “ortegajos” que feien arrufar el nas a Sánchez-Ferlosio.
Per a Gasset, les masses són un esdeveniment històric irrenunciable. El seu origen es troba en el creixement demogràfic des dels 1800, els processos d’urbanització, la millora tecnològica dels mitjans de comunicació, la reducció informativa del món, la divulgació científica, la mundialització industrial i econòmica, i la millora de les condicions de vida.
Gasset manlleva part de l’anàlisi de la “moral d’amos i esclaus” de Nietzsche, per a referir-se a l’home-massa i el seu contrari, l’home-exigent (representats per la multitud i les minories). L’home-massa és l’home mitjà; l’home vulgar d’una multitud que s’oposa a les minories qualificades o especialitzades. No solament comparteix les actituds, valors i idees de la massa, sinó que es valora talment ho fa la resta d’homes-massa, sense distingir-se per cap valor especial. És l’home indòcil que ha aprés a imposar els seus valors a les minories, tot usurpant la seva actitud, i a qui obeeixen els representants dels partits de masses (dictatorials o liberals) que viuen del tacticisme i sense projecte ni programa de llarg abast.
L’època del “señorito satisfecho”, la d’aquest pretès home nou de les masses que fingeix autenticitat (quan sap de veres que no és possible el que pregona) i es deixa emportar per les corrents del moment, també va arribar al món de la ciència en forma d’especialista.
Talment va denunciar A. Einstein en La meva visió del Món, en l’últim terç del segle XIX l’especialització va provocar la desarticulació del saber (“la segregació de l’esperit de la vida cultural” a favor de la competitivitat). Les conseqüències foren la substitució del savi per l’especialista (i avui, en el món d’audiències i celebrities de la societat líquida, cal afegir el “experto”, el “tertuliano” i a nivell de xarxes socials, “l’influencer”). Aquest canvi esdevé miopia i manca de visió general del paper de la ciència com a cultura i cosmovisió, però dota d’un fals prestigi l’opinió incompleta de l’especialista autosuficient.
La psicologia de les masses
«El problema amb el món és que els intel·ligents són uns cagadubtes i els estúpids van carregats de seguretat”. -Charles Bukowski
En l’anàlisi de la conducta semblen coincidir superficialment Freud i Gasset. El primer centra la seva investigació en les masses organitzades per un líder o cabdill, perquè troba que aquesta estructura és més fàcil d’analitzar que les desorganitzades o crowds.
Freud sembla estar d’acord amb les afirmacions de Le Bon, les quals afirmen que l’home “contagiat” perd temporalment la seva capacitat individual de crítica; afirma que desapareixen les inhibicions (com en l’hipnotisme, la neurosi o l’enamorament) dins la massa, on hi conviuen idees oposades però aglutinades en comú. Així mateix, es desperten els instints de mort, encara que la conducta de la massa pot ser orientada vers accions morals.
L’anàlisi de la massa, a diferència d’Ortega, es centra en la dinàmica emocional i examina l’origen i els efectes com la pèrdua del sentiment d’individualitat provocada per aquesta “inducció recíproca” que impulsa els homes a imitar la resta.
A banda de la dilució de responsabilitats, Freud afirma que l’actitud de rebuig cap els altres i la manca de crítica personal que caracteritzen a l’home induït per una massa presenten el mateix quadre que el complex narcisista propi de l’etapa infantil; aquest rebuig, però, desapareix temporalment quan existeix un enllaç eròtic amb les altres persones que la componen: objectes eròtics de durada limitada que encarnen les aspiracions d’un ideal moral que voldríem satisfer. L’home-massa se sent estimat per l’objecte extern amb el qual s’identifica, independentment de la seva opinió; ha substituït el seu jo-ideal (super-jo) per aquest objecte.
Esquema de la identificació entre jos i substitució de l’objecte exterior per l’objecte del super-jo.
En aquest sentit, Gasset afirma que l’home-massa destaca per la “libre expansión de los deseos vitales” i d’una “radical ingratitud” per les institucions que l’han constituït com a tal (tècnica, ciència i política). “Uno y otro rasgo componen la conocida psicología del niño mimado.” Després, afegeix que l’home-massa no coneix ningú que l’hagi sotmès, allò que Freud anomena “principi de realitat”, degut a unes seguretats i possibilitats mai gaudides en segles anteriors. Però Gasset no aborda l’objecte dels anhels no satisfets.
Moralment parlant, l’home-massa no té principis als que servir ni imperatius, i apel·la a si mateix quan justifica la seva conducta, de manera semblant a com ho fa l’infant o el primitiu en Freud. Per l’altra banda, l’home selecte s’exigeix més per seguir principis superiors (fet que Gasset emparenta amb la noblesa deslligada d’heretat), cosa que en Freud es correspon a l’home sotmès per les exigències del super-jo.
Aquesta manca d’exigència fa que l’home-massa no tingui opinió crítica ni pròpia (sinó gust per idees d’altri). Vanitosament creu en la seva suficiència i se sent conforme i segur amb el que pensa. Aquesta manca de normes és el que, segons Gasset, invalida el diàleg i els judicis, perquè la cultura necessita de principis per a poder apel·lar a raons; sinó, la manca d’elles és barbàrie: incerteses, imposicions o acció directa. “¿Para qué oír, si ya tiene dentro cuanto hace falta? Ya no es razón de escuchar, sino, al contario, de juzgar, de sentenciar, de decidir.”
Aquesta actitud es pot identificar clarament a les xarxes socials. De fet, aquesta manca de certesa, o apel·lació emocional dels fets, podria encaixar bastant bé amb el concepte de postveritat. “La masa –¿quien lo diria al ver su aspecto compacto y multitudinario?— no desea la convivencia con lo que no es ella. Odia a muerte lo que no es ella.” La massa, quan actua, diu Gasset, linxa.
El linxament i la normalització de la violència van de la mà amb el triomf de les masses, fet que es pot comprovar diàriament a les xarxes socials. La massa creu ser “estat” i per això deleja obtenir el poder o l’opinió de les majories, per tal de rebutjar les minories que la critiquen. Tanmateix, voldria que l’estat, amb el que s’identifica, burocratitzés tots els aspectes de la vida. En aquest sentit, Gasset apunta a la identificació que fa Freud amb el cabdill-objecte de la massa i que els populismes saben aprofitar.
Retrat de Charles Lynch
La societat de les masses
La psicologia individual i la filosofia ens poden permetre d’entendre millor les nostres conductes sota l’influx de les xarxes, o en la massa, així com el que s’espera de la conducta d’altri. Però és ampliant la mirada al conjunt que podem tenir una millor visió.
Lluny del pessimisme europeu divulgat per Oswald Spengler, Gasset afirma que una època de tantes possibilitats com l’actual (1926), on es mira cap al futur, només pot ser decadent si es prefereix amb nostàlgia la vida del passat, mai si es prefereix viure el present (afirmació vàlida en totes les èpoques). L’època actual, doncs, filla de les democràcies liberals, la ciència i la tècnica, permet viure “més” perquè conté més “coses”, i per tant, més activitat i potencialitat; però precisament per això genera majors inquietuds i més angoixa existencial que en el XIX.
Gasset, però, critica l’home-massa del seu temps per la seva «miopia» en l’ús de tècniques i idees, ja antiquades, i per la ingenuïtat de voler aplicar-les un segle més tard (talment avui, quan sentim argumentacions de fa un segle afirmades amb una rotunditat que pretén confirmar la seva vigència); així també, per l’esterilitat del raonament modern i la mancança de pensadors “forts” amb un projecte europeu basat en l’acceptació de les diferències nacionals i la superació en una unió. Es tracta d’una interpretació liberal: tan el bolxevisme com el feixisme són titllats “d’alboradas”, de reaccions en contra, de negacions de l’altre, i de manca de projecte futur.
En aquest sentit, Freud adverteix en El Malestar en la cultura, de la misèria psicològica de les masses, dels “individus que s’identifiquen recíprocament” i que amenacen la inhibició dels instints necessaris per a viure en comunitat, accelerada per una tasca galdosa dels polítics amb la seva manca de cabdillatge, la qual desinhibeix els desitjos de mort i agressivitat de les masses. No podríem avui afegir-hi la política internacional dels últims 10 anys amb l’auge dels populismes 2.0?
Una connexió entre Freud i l’escola de Frankfurt es troba citada per Zygmunt Bauman, a Vída Líquida (2005), quan recolza la tesi de Freud –que la massa desitja ser governada per la substitució del jo ideal per un objecte-líder–, amb la de Theodor Adorno: argumentant que la indústria ha sabut entendre bé aquest mecanisme alhora de satisfer el seu anhel infantil de seguretat i un grau d’excitació “mig en broma”, com si tot hagués de ser com és. Adorno oposa l’individu crític a la cultura de masses, i adverteix que la indústria cultural i la pressió de la massa per a satisfer-se amb els seus productes són un fre de l’emancipació individual.
Per la seva banda, Benjamin en fa una lectura ideològica de la massa com agent polític: és “un mode de comportament humà” al qual li correspon una orientació ideològica respecte les idees sobre la propietat privada: en pot anar a favor (feixisme) o en contra (comunisme). Aquesta orientació justifica l’aparell i l’escenificació dels partits o “l’estetització de la política”, representació que permet difondre una identitat i servir com instrument de persuasió. La massa no desitja ser instruïda, per la qual cosa, l’aprenentatge del seu entorn el fa a base de “xocs” i “catàstrofes” que els estats totalitaris prenen com a models.
A la massa li correspon la seva tècnica de reproducció històrica, que en aquest cas (1935) és el cinema, preferentment, la radio i les revistes il·lustrades; en la nostra, avui, hi afegiríem la televisió, les xarxes socials i l’streaming. La tecnologia, al desarrelar l’objecte del lloc i la tradició, substitueix la seva aura per un gènere massiu que busca la massa. L’objecte massiu substitueix el ritual religiós o estètic pel polític o ideològic, alhora que transvalora l’art: a la massa li agrada veure’s representada en aquestes reproduccions (en mítings, aglomeracions, desfilades, etc.); i avui en diríem en les tendències de les xarxes socials.
En altres assajos, Benjamin parla de la dinàmica de les masses en l’estat burgés. Aquest prohibeix i reprimeix el desig de les masses, deixant aflorar un complex sàdic i masoquista que es pot instrumentalitzar políticament i econòmica, gràcies als nous escenaris urbans: els aparadors dels grans magatzems i la publicitat, que permeten la difusió d’un nou pensament unitari: el consumisme. Aquesta cultura publicitària és possible amb l’adopció de del temps d’oci per les classes obreres, i impulsa la demanda dels mercats industrials.
Per altra banda, en aquests escenaris urbans és on “l’individu marginat” hi troba refugi en l’anonimat de la massa com a compensació, tal i com afirmava Kafka; i avui afegiríem, l’anonimat de la interfície o de l’avatar.
Aldous Huxley, en l’assaig “El món feliç tornat a visitar”, compara els mecanismes de control de masses de les dictadures totalitàries amb el de les democràcies lliberals: afirma que solament hi ha una distinció de grau, l’aturador de cert límits que no es poden traspassar. Huxley, com en Freud, destaca que la mobilització de la massa depèn de la inspiració que exerceix el líder i la capacitat de despertar “forces amagades” de la massa; pors, anhels i frustracions, o en paraules freudianes, instints reprimits. Afegiríem que l’estetització de la política (de Benjamin) amb el discurs esdevenen “verí de ramat”. En resum, l’identificació amb el líder i l’aparell propagandístic perjudica la crítica individual i consolida la massa, la qual hi troba una compensació pels seus temors per raó del furor i odi desfermats, respostes que alliberen noradrenalina i adrenalina. Aquesta explicació no sembla invalidar l’enllaç libidinós de la psicoanàlisi; més aviat el complementa.
Frankenstein, 1931
Twitter, per a minories o masses?
Filòsofs de diferents èpoques han teoritzat sobre l’impacte de la tecnologia en les relacions dels individus de les masses urbanes, però les xarxes socials van accelerar i canalitzar aquesta conducta de l’home-massa.
Crec, però, que Twitter també és la plataforma de les minories i individus, o al menys en permet la seva existència. Principalment és mitjà escrit lliure que permet piular i esborrar un contingut. Però permet pujar imatges o vídeos, i la informació pot adquirir diferents nivells de significació alhora que pot exercir funcions expressives i poètiques.
El fet de ser escrita li aporta un lapse de temps entre lectura i escriptura. Aquest lapse per si sol no és suficient per fer perdre la “inducció recíproca” de la massa. Allò que se’n diu «respondre en calent».
Però aquest lapse entre lectura i resposta (o entre resposta i relectura) permet aplicar-se l’autocensura, o fer prudència de redreçar una resposta. Sovint ens trobem conscientment esborrant un piulet després de reflexionar un moment; mai abans (durant la inducció recíproca de Freud), ja que si hom no dubta no pot reflexionar per a inhibir-se.
Pel que fa a la conducta de la massa, la plataforma posseeix un indicador del cabdillatge, que és el nombre de followers. L’aplicatiu permet seguir, agradar o bloquejar, i en aquest sentit, el programa prescriu que 1) seguim algú, 2) ens poden seguir, o 3) podem indicar i compartir continguts. Qui rep més seguidors té major influència (comptant-hi els bots). Aquests líders esdevenen «influencers«, objectes-externs del jo-ideal dels seus followers, encara que aquests perden tot el seu impacte fora de la «cultura de la xarxa».
La reacció d’home-massa indirecta –amb la interfície– té lloc després de llegir un “enfilall” o tendència. Bona part d’aquestes reaccions responen a la dinàmica de les masses que s’ha comentat abans: la suggestionabilitat, el desig de mort, la normalització de la violència (verbal) o el linxament.
Sempre esperem una reacció dels «avatars» a la nostra conducta. Aquestes reaccions són efímeres quan no transcendeixen la xarxa o esdevenen tendències. A través dels avatars, i les seves conductes amb els continguts o les tendències es fan identificacions recíproques. A més, la mascarada digital provoca la mateixa desinhibició i dilució de responsabilitats que en la massa. I tampoc podia faltar l’instint projectat per l’objecte del following: l’anhel dels “like”, substitut del vincle eròtic freudià (ara entre el hype, i els fanboys, trolls o haters).
Pensis ara en les possibles modificacions suggerides, com la de modificar un text, l’opció de “no m’agrada”, etc., i es podrà entreveure com la interfície determina la nostra conducta-massa. Si Twitter fos una aplicació en la qual s’atorguessin estrelles segons la qualitat dels raonaments (un algoritme que devalués la fal·làcia i premiés el pensament crític) caldria, doncs, preguntar-se si no es moriria com a plataforma d’opinió de les masses: l’home-massa no s’hi veuria representat, amb la qual cosa es convertiria en una plataforma per a minories especialitzades, i segurament acabaria en fracàs econòmic.
Potser seria fer-li un flac favor a la massa, ja que Gasset indica que l’home-massa no pot aprendre a ser crític ja que aquest es nega a ser “instruït” per la minoria, i tan sols pot desenvolupar un “gust” per certes idees, mai un pensament crític propi.
Twitter representa una tècnica o mitjà en concordança amb la seva època històrica, la societat de la informació postindustrial: qui sàpiga acabdillar les opinions sap que és una eina eficient, sempre que els followers percebin (o creguin percebre) l’amor d’un objecte-following que encarni ideals i valors en opinions d’home-massa.
Dit això, la gràcia de Twitter és la llibertat de seguir qui vulguis, amb la capacitat de poder seleccionar els seguidors amb el veto del «block» i el «cadenat», elements que usen aquells que no volen veure’s qüestionats pel biaix ideològic de certes opinions, o directament linxats. Si bé aquest fet pot semblar autoritari, crec que en realitat ens allunya dels models de submissió i la intolerància no passa de ser «virtual», encara que alguns fiscals no ho vegin així. En tot cas, com que seguir algú és un decisió individual i gratuïta, de la mateixa manera ho és bloquejar algú o purgar un enfilall.
Pel que fa al paper del follower, el fet de poder deixar de seguir l’objecte del following aporta la llibertat d’escollir auditori, o tendència, i per tant, configurar-se com a membre de masses o minories, alhora que tampoc impedeix capbussar-se temporalment en el «soroll i la fúria».
Potser el malentès ve de confondre una “tendència” amb una àgora. La identificació és més clara amb un bar, un camp de futbol o un plató d’audiències: l’espai on identificar-se recíprocament amb l’anonimat de la massa. La plaça pública de la que parlava Nietzsche: plena de mosques i histrions, bufons esvalotadors, gent del si i del no.
Perquè Twitter té un potencial de recerca i difusió de coneixements molt valuós un cop s’ha trobat tema i minories especialitzades. Fora d’aquests casos funcionals, no es pot pretendre atribuir naturalitat entre individus a una interfície dissenyada per a les masses.
Finalment, caldria preguntar-se el paper de la censura que s’aplica arran de les denúncies (que pot respondre a un linxament, bots de control, o a l’últim, l’administrador). Més encara, el paper de la censura i tancament de comptes pels continguts difosos obre interrogants sobre la llibertat d’expressió en una xarxa, que tot i ser privada té un impacte públic d’abast internacional, en el món real, un soft power difícilment mesurable, com en les primaveres àrabs o la guerra d’Ucraïna.
S’ha de convertir la plataforma en educador, i per tant, en inhibidor del “desig de mort” de les masses? És responsable de condicionar i canalitzar les opinions de la massa castigant els usuaris amb la Twitter Jail? O, per contra, és injustificable la pèrdua de llibertat d’expressió per opinions que ataquen interessos geoestratègics?
Cultura o propaganda? O potser, les dues coses?
