Edició de Siglo XXI, de 1997
L’obra de Foucault, publicada el 1966, és considerada una de les millors obres dels segle XX, segons la selecció de Le Monde i l’Fnac, Les cent livres du siècle (1999), conjuntament amb obres com Les Origines du totalitarisme (d’Arendt), Le Degré zéro de l’écriture (de Barthes), o Trois essais sur la théorie sexuelle (Freud). El fet és que l’obra de Foucault és una obra filosòfica clau per comprendre l’origen i transformacions del saber, així com l’origen de l’home contemporani lligat a l’aparició de les ciències humanes.
L’obra s’estructura en dues parts, la primera, de 6 capítols dedicada a l’episteme del Renaixement i de l’edat moderna (anomenada clàssica) i la segona dedicada a l’episteme de l’edat contemporània (anomenada moderna), de 4 capítols. El mateix autor explica la seva metodologia en comptades ocasions al llarg de la lectura, indicant que es tracta d’una «arqueologia», és a dir, un mètode d’anàlisi i deducció sobre les condicions de l’aparició d’un tipus concepte i les seves relacions en la xarxa del saber de l’època; amb aquesta imatge d’arqueòleg que desenterra les runes del passat i explica les seves condicions d’existència, Foucault ens vol convèncer que el seu mètode no té cap aplicació més enllà d’entendre millor el passat i, en tot cas, plantejar-se si el constructe de «l’home modern» en realitat no ha existit mai.
En el prefaci, Foucault cita els apòlegs amb què Borges introdueix la «prosa del món», una xarxa de relacions semàntiques amb els mots que construeixen la realitat. Mica en mica, sorgirà la idea d’un ordre, una mena de relació interior de les coses que determinaria el seu veïnatge i jerarquia dins els camps del saber fins que, finalment, «el sistema de positivitats ha canviat de manera total en canviar del segle XVIII al XIX.
«No es tracta de què la raó hagi fet progressos, sinó de què el mode de ser de les coses i l’ordre que, en repartir-les, les ofereix al saber s’ha alterat profundament» (Foucault 1997, p. 8). Explicar aquest canvi és l’objectiu del llibre.
En el segle XIX, s’abandona l’ordre i llenguatge clàssic, reestructurant-ne el marc amb l’especialització de les ciències. Paral·lelament, el buit deixat pel sistema clàssic, on l’home era un constructe objectiu de la natura, dona lloc al «problema de l’existència de l’home», el qual, a partir d’ara, apareix com un subjecte que determina l’objecte del seu coneixement, i per tant, indestriable d’aquest.
Aquest «gir copernicà» de l’home va lligat amb el quadre de Las Meninas, la reproducció del qual apareix en el llibre i li serveix per emmarcar la lectura fins al final (on s’hi retorna per comprendre l’experiència de l’espectador); l’artifici barroc que juga amb l’invisible i el visible, l’alliberament del subjecte (o espectador) de la representació (quadre), il·lustra el lloc de l’home en el pas de l’edat moderna a la contemporània, d’objecte a subjecte. Aquest primer capítol és una introducció al tema de l’obra i correspon a un article d’art publicat anteriorment per l’autor.
Las Meninas. Diego Velázquez. 1656
L’episteme en el Renaixement
El coneixement durant el Renaixement es basava en la interpretació i comentaris que es feien de la representació. La llei que estructura aquest saber és la «semblança» que proporciona un ordre horitzontal on totes les coses retornen a elles per la convenientia, aemulatio, analogia i la simpatia. Les paraules i les coses estan unides (la paraula fa la cosa i cada cosa té la seva paraula) i la manera d’interpretar les coses és mitjançant una marca o signatura del llenguatge que les relaciona amb totes les coses de la cosmovisió, des de les pedres fins els astres. La interpretació d’aquestes signatures donà lloc a un saber basat en la interpretació del llenguatge, l’alquímia i la màgia.
Il·lustració del mag-filòsof Paracels
L’episteme en l’edat moderna
La transformació de l’episteme occidental es dona a finals del segle XVI. El Quijote serà la primera «novel·la moderna» en el sentit que també és la primera novel·la que representa el fracàs del pensament al·legòric contra la realitat del Renaixement, encarnat en Don Quijote. Tanmateix, Don Quixot es converteix en representació d’ell mateix en el segon llibre, ficció que marca un canvi de perspectiva en la cultura occidental.
La similitud infinita es convertirà en ambigüitat i aparença, confusió i ficció, conceptes estètics propis del barroc i el coneixement trencarà la cadena del comentari renaixentista per establir un nou ordre basat en la igualtat i la diferència; el comentari interpretatiu donarà lloc a la comparació i l’anàlisi, operacions que permetran ordenar el món en igualtats i diferencies, ordres i magnituds, parts i tots, categories i tipus.
Els signes deixen de ser «ternaris» (significant, cosa significada i la semblança o símbol que les relacionava) per esdevenir «binaris»: significant identificat a cosa significada. La nomenclatura establirà els signes i la taxonomia els ordenarà. La imaginació i la semblança passaran a ser eines al servei de l’ordre i el signe. Aquest canvi parteix de principis matemàtics, com l’ordre i la magnitud, que redueixen la relació ternària basada en la semblança, durant el renaixement, a una relació binària.
Aquesta forma de pensament separarà la ciència de la interpretació. La ciència es representarà el món amb un ordre seqüencial i un llenguatge complet i finit. El pensador de l’edat moderna ja no interpretarà el signes del món, sinó que l’ordenarà amb definicions i principis: ja no endevina, sinó que estableix certeses i probabilitats amb definicions completes i termes arbitraris, sense abandonar una pretensió universal del saber.
El coneixement de l’edat moderna s’estructurarà sobre les operacions del llenguatge de designació, atribució, articulació i derivació, les quals establiran un marc tancat on s’hi representarà tot el món de manera ordenada: les disciplines «gramàtica general», «història natural» i «l’anàlisi de les riqueses» seran el resultat d’aplicar-les al parlar, la natura i la conducta humana. Entre d’altres, l’Enciclopèdia exemplificarà una gran obra de designació i derivació, i l’Ars combinatòria de la gramàtica general un exemple d’atribució i articulació. Pel que fa a l’anàlisi de les riqueses, el marc conceptual no aprofundirà més enllà de l’activitat comercial: anàlisi del valor, l’intercanvi, els preus, el comerç i la necessitat.
Il·lustració sobre l’art de l’escriptura, en L’Encyclopédie (1751-1772) de Diderot i D’Alembert
L’episteme en l’edat contemporània
Aquest marc mental «clàssic» serà abandonat en el segle XIX, a mesura que s’incorpora una nova estructura en el pensament que superarà la representació: es tracta de la raó de ser que s’estableix com a principi. En una primera etapa, el canvi no es instantani i hi conviuen el pensament clàssic amb les especulacions sobre els seus principis no aparents: Adam Smith incorpora el «treball» a l’anàlisi de les riqueses; Lamarck designa la «funció» de l’òrgan i les estructures internes com a raó de ser de la història natural; i la «fonètica» irromp en la gramàtica general. Durant aquest període, Kant conviurà amb el debat de la ideologia clàssica. Aquest procés durà entre 1775 i 1825.
Fins ara, el pensament es basava en l’experiència i l’observació i el coneixement s’ordenava en igualtats i diferències aparents. A partir del criticisme de Kant, però, el pensament occidental incorpora una «condició» en les coses per tal de ser com són: una «raó» necessària, no aparent, que permet ser a aquesta o aquella representació. En filosofia es parla del «noumen» i «l’apriori», però al llarg del segle XIX apareixen d’altes denominacions filosòfiques: «l’en sí», o «la voluntat» o «l’inconscient».
L’eix del saber abandonarà les operacions del llenguatge i s’estructurarà entre la formalització del saber (ontològic o apofàntic -discursiu-) i la interpretació (del sentit o la història); entre la descripció/explicació i la interpretació/comprensió. L’abandonament del marc «clàssic» provoca una refundació dels sabers, ara independents i especialitzats de la resta de sabers, que renuncia a un marc unificador, sense abandonar la recerca de la universalitat des de cada positivisme, per tal de trobar la raó primera i última dels seus sabers.
Així doncs, el llenguatge, la vida i l’economia seran reconstruïts a partir de les seves «condicions de possibilitat» i no des d’aparença directa: el positivisme cercarà raons transcendentals d’allò contingent de la representació. Les noves raons de ser donaran forma a la lingüística (Bopp i Grimm), la biologia (Cuvier i Darwin) i l’economia (Ricardo i Marx), deixant com antigalles la gramàtica general, la història natural i l’anàlisi de les riqueses. A banda de les ciències «a posteriori», limitades pel món finit de l’experiència, neixen les ciències «a priori», formals o lògiques, per tal de copsar allò transcendental i universals.
Il·lustració de Georges Cuvier en una lliçó d’anatomia.
L’aparició de l’home modern
L’especialització dels sabers deixarà un buit entre els objectes de coneixement que serà omplert pel subjecte que els pensa, és a dir, per l’home. A més, l’home pren consciència que el seu saber ve determinat per ser subjecte, i per tant, el seu positivisme es troba lligat sempre a la pregunta «què es l’home?». En no poder escapar del treball, la vida i del llenguatge que el determina, la seva representació es converteix en un problema i això queda palès sobretot en la literatura, la poesia i la filosofia de finals del segle XIX. Per si fos poc, l’home es descobreix com un resultat històric i, per tant, la seva existència o raó de «ser» neix de la seva condició «en el temps».
Aquest home modern, però, no desisteix de cercar el transcendental en allò empíric: té la necessitat de descriure i interpretar alhora. Viu en un món finit que es pensa infinit, en un etern retorn a l’origen de nous sabers, causa i finalitat de la seva representació, retorn a un saber ja començat; individu que esdevé etern retorn de l’espècie. Més enllà dels dubtes i problemes del llenguatge, la vida i el treball, s’amaga la raó de ser que donarà sentit a la seva existència: el jo, l’altre, l’allò o les essències fenomenològiques. Finit, l’home es dissociarà de la representació del llenguatge i aquest ja no podrà representar el món en si, sinó a si mateix.
Això no l’impedeix retornar sobre si mateix amb unes noves ciències conegudes com ciències humanes, amb les quals, la psicologia, la sociologia i la literatura establirà ponts amb les ciències epistemològiques de la biologia, l’economia i la lingüística. Les ciències humanes faran ús de les denominacions de les ciències i establint les seves pròpies categories ordenadores, però no es d’estranyar sentir ressonàncies interdisciplinàries en l’ús de conceptes binaris com: funció/norma, conflicte/regla i significació/sistema. L’autor adverteix del risc que del contacte entre ciències i ciències humanes es perjudiqui la biologia, l’economia i el llenguatge, fent passar un discurs humà per un d’essencial: «l’antropologització del saber».
Per a l’autor, la història és un camp del saber que queda entremig de totes les ciències humanes. Separada de les ciències naturals durant el segle XIX, la història esdevé la ciència de l’ésser humà que el dota d’historicitat, tant a ell com a tots els altres sabers. La dimensió històrica del saber sumeix l’episteme en la relativitat del temps i el perspectivisme de les escoles i dels mètodes, reduint-la a «totalitats» parcials. Mes recents, ja del segle XX, la psicoanàlisi i l’etnologia, establerts com una continuïtat l’individu i la cultura, exerceixen una funció crítica contra la resta de sabers aplicant la sospita del mite i l’inconscient; la literatura, traspassada la barrera del discurs, es submergirà en el ser del llenguatge i l’experimentació.
Les ciències humanes, són, en realitat, producte d’una necessitat originada a començaments del segle XIX, la d’omplir el buit que havia deixat l’home amb l’especialització dels sabers i l’abandonament del discurs i l’objectivitat del llenguatge: «… pot estar-se segur de què L’home és una invenció moderna» (Foucault 1977 p. 375).
Michel Foucault
La sequera fa anys que és amb nosaltres i necessitaríem molta lectura per poder-ne sortir. Des de la primavera del 2020 que no hi ha un període dilatat de temps amb literatures abundants.
){kind=link}
){kind=link}
