La sequera fa anys que és amb nosaltres i necessitaríem molta lectura per poder-ne sortir. Des de la primavera del 2020 que no hi ha un període dilatat de temps amb literatures abundants.
De fet, aquests darrers mesos ens han portat diversos rècords de manca de lectura, amb registres anuals que amb prou feines superaven els 10 llibres en algunes ciutats, on la mitjana se situa en 35. Amb aquesta situació, els embassaments de les conques internes ja han arribat al seu mínim històric.
Enguany hi ha hagut 10 llibres de poemes destacables, bona part d’ells de la Renaixença, entre els quals cal esmentar l’Atlàntida de Verdaguer, en edició prefabriana, a molta distància dels canònics Milà i Fontanals, Víctor Balaguer i bona part dels poetes de l’Antologia romàntica de Joaquim Molas i del Llibre de la Renaixença de 1888. Cal esmentar també algunes pinzellades de Frederic Soler i també d’Apel·les Mestres.
En els embassaments de llengua catalana moderna s’han omplert la primera part de Llengua abolida, de M. M. Marçal, Poemes escollits, de Pere Quart, i Tantes Parpelles d’Anna Vilà (llibre editat el mateix 2023). Pel que fa a altres llengues, enguany tan sols són esmentables alguns poemes de Rumi, i les Soledades de Góngora.
En el vessant més pròpiament narratiu, però, hi ha hagut majors precipitacions, un total de 27. És d’especial interès la mirada del narrador de 1290 almas, de Jim Thompson i la perfecció de la veu del seu narrador no-fiable Nick Corey. Tanmateix, l’atmosfera i ambientació del sud rural dels anys 1930 es pot continuar des d’una mirada més innocent a To Kill a Mockingbird, de Harper Lee, escrita quatre anys abans, el 1960, i més pròpiament una novel·la de formació amb pinzellades noire i gòtiques.
En el camp de la literatura catalana, per damunt de la resta, en prosa, destaca Guilleries, de Ferran Garcia, sobretot per la capacitat d’evocar amb la mirada d’un jove l’apocalíptic paisatge de la postguerra carlina en una mena de western de Leone. Cal indicar la sorpresa de La llibreta d’en Xaconin, dietari d’un soldat monàrquic durant la guerra entre liberals i absolutistes, d’on destaquen alguns himnes i cançons populars anotades. També, cal indicar l’obra de Joan Oller La barca d’Isis, la primera novel·la catalana d’ocultisme (realista), més reeixida que Quan mataven pels carrers. Finalment, els contes els tanca Pere Calders i El primer Arlequí. En teatre, la trilogia Hardcore Videogames, de Jordi Casanoves, baula entre l’alienació postmoderna i el concepte de Tetris, Sim City i Wolfenstein.
El teatre universal té un denominador en Shakespeare: Cimbelí, Titus Andrònic i Hamlet, dels quals poca cosa es pot indicar que no s’hagi dit i que no es pugui comprendre llegint-les, encara que no és menys important La gavina, d’Anton Txékhov, per la seva relació amb Hamlet.
En el capítol d’història, caldria recordar la Història de la decadència i caiguda de l’imperi romà (resumida) d’Edward Gibbon per recomanació de Borges, i Los años del pistolerismo, del també escriptor de novel·letes León-Ignacio, fonamental crònica del dia a dia de la Barcelona conflictiva dels anys 1917-1923.
Per acabar, mencionar Momo, de Michael Ende, per la seva capacitat de transportar-te a una infància dels adults i expressar reflexions i conceptes humans propers i alhora llunyans del llenguatge; el sempre recomanable Joseph Conrad, en Tifó; i el testimoni esfereïdor de Primo Levi en Si això és un home. Ruixats dispersos que no han acabat d’omplir els embassaments, però que ben segur són d’agrair pels lectors agraïts.
