Forrest J Ackerman fou una personalitat de l’escena fan nord-americana durant bona part del segle XX. Fou agent literari, editor, autor i actor, però la seva tasca principal fou la de difondre i donar a conèixer autors de ciència ficció, fantasia i terror. Fou fundador de la LASFS, el 1934.
Entre altres mèrits, el 1953 se li atorgà un premi Hugo fet a la seva mida, #1 FAN PERSONALITY; també es considerava el creador del terme sci-fi, símil de hi-fi, i el major col·leccionista de ciència ficció, fantasia i terror del món.
Podeu veure’l en el videoclip Thriller, assegut darrera de Michael Jackson al començament, i escoltar-lo en aquest disc sobre la història (i la música) dels robots.
Aquí, però, poc o res sabem (o sabíem) d’aquest home ateu, casat i sense fills, que duia l’anell de Bela Lugosi a Dracula mentre organitzava visites per la col·lecció de casa seva. Se l’anomenava afectuosament oncle Forry. D’haver viscut més anys, pot-ser l’haguéssim vist en un episodi de Big Bang Theory.
Però el fet és que el 1968, l’editorial Bruguera va acceptar un encàrrec editorial de l’oncle Forry.
Segons aquest contracte, en subhasta a ebay per 130$ en el moment d’escriure aquestes línies, l’antologia es va signar el 1967 amb el títol provisional HORROR ANTHOLOGY edited by F.J. Ackerman, amb l’afegitó de ser provisional. L’obra fou exclusiva pel mercat espanyol. Tanmateix, cada col·laborador de l’antologia rebria un exemplar de franc de la mà d’Ackerman. L’agent d’Ackerman a Europa apareix com Albert van Halgeland, conegut antòleg belga, i José Moya, co-agent de Halgeland a Espanya.
El títol final fou LAS MEJORES HISTORIAS DE HORROR; però el títol original d’Ackerman, ressenyat en l’obra, és molt més fidel al contingut: ANTHOLOGY OF WEIRD STORIES.
Entre l’horrible i l’estrany
L’edició, dins de Libro Amigo de Bruguera, forma part de la col·lecció Antologías, de les quals, l’editorial en va fer una àmplia difusió de gèneres com el fantasmal, la ciència ficció o el terror. Però en el cas d’Ackerman es van decidir pel terme HORROR en comptes d’ESTRANY, fet que potser el 1969 no tenia cap més rellevància pel lector espanyol que el ganxo editorial. Pensem que una de les primeres revistes d’àmbit hispà que es va dedicar a publicar antologies, Narraciones Terroríficas, d’editorial Acervo, als 1960 i 1970, es subtitulaba «cuentos de misterio» i incloïa contes humorístics.
Perquè el gènere d’horror o de terror hauria de tenir un objectiu clar: generar una atmosfera que provoqui un calfred o una sensació d’angoixa o basarda. Ara bé, les històries de l’antologia són WEIRD-FICTION, o si es prefereix, històries publicades en revistes “pulp” que van i vénen més enllà de l’horror, la ciència ficció, el policíac o el terror, encara que comparteixen la sorpresa d’allò insòlit o estrany, i sovint macabre.
Com apunta Rafael Llopis (a Historia natural de los cuentos de miedo), de totes les revistes pulp fou Weird-Tales (publicada entre 1923-1954) la primera exclusiva de contes de terror. Va agombolar autors i lectors, va educar el gust per tots els gèneres del fantàstic i de terror, i va donar un fort impuls a la ciència ficció. També va incloure i fomentar tots els subgèneres de contes «extrems», o morbosos que cauen en diferents subgèneres amb total llibertat. Això fa que sota el nom de Weird Tales i càpiga un «calaix de sastre» de diferents gèneres, qualitats i estils, no exclusivament de terror.
Bona part dels relats de l’antologia van ser publicats per Weird Tales, però en general tots han nascut en una publicació pulp. Les 668 pàgines que completen els 55 relats són un esforç generós d’Ackerman per a representar aquests subgèneres d’entre 1899 i 1969, majoritàriament nord-americans. El primer que notarà el lector és que bona part dels noms i obres no li són coneguts. Aquí en trobarà la llista de tercerafundación.
Com ell mateix indica en el pròleg, no li interessa antologar autors consagrats, “demasiado repetidos”, el 1967. Amb tot, Ackerman inclou obres poc conegudes d’autors consagrats com Decorado en la noche, de Ray Bradbury, La catedral de la cripta, conte cruel de l’anglès John Wyndham; La venganza de Nitocris, de Tenessse Williams (testimoni d’un “gran” que de jove escrivia Weird Fiction el 1928); El invitado de Dràcula, relat que inspirà un capítol de l’obra d’Stoker; o Mil muertes, del polifacètic Jack London.
Hi ha 3 relats del mateix Ackerman (i tres en col·laboració, sota pseudònims) que poc aporten a la col·lecció a banda de demostrar que Ackerman (o Alden Lorraine, Laurajean Ermayne, Spencer Strong, o Weaver Wright) on millor sap desenvolupar la seva tasca de fan és donant a conèixer la dels seus col·laboradors.
Després de googlejar una estona, algunes d’aquestes biografies resulten més interessants que les seves obres. Autors aficionats que es guanyaven la vida amb una altra professió: científics, guionistes, il·lustradors, fans, periodistes, etc… però que trobaven en les revistes una vàlvula d’escapament.
A vegades fa la sensació que l’antologia és una nòmina d’autors per a introduir-se en l’escena de les publicacions pulp, o de les societats de ciència ficció; per exemple, el relat de Hanes Bok, Trágica magia, massa enmarcat pel narrador per a ser representatiu, és, però, un testimoni de la tasca d’escriptor d’un dels il·lustradors pulp més reconeguts, premi Hugo Best Cover Artist, 1953.
Així mateix, el relat que tanca la selecció, Último acto: Octubre, fou escrit per Edythe Eyde, pionera del moviment LGTBI de la costa oest, satanista i amiga d’Ackerman; tot i que és un relat correcte sobre una mainadera de moral reformadora enfrontada a una maledicció ancestral, crec que el desenllaç podria haver fet un altre pas de rosca.
A propòsit del gènere, Ackerman inclou un relat seu amb pseudònim, Ente de blasfemia, sobre un home convertit per un científic boig en una dona que ha de viure en un món d’homes.
Vampirs
Hi ha 8 històries de vampirs, de les quals en destacaria La muerte es un lugar solitario, de Bill Warren, ajudant d’Ackerman. El relat, del 1968, és una història romàntica no corresposta, entre un vampir nihilista i una acomodadora de cinema de matinades. És una anticipació d’aquell existencialisme vampíric que novel·larà Anne Rice, on surt ja el motiu de la nostàlgia per veure la sortida de sol.
A El invitado de Drácula d’Stoker li afegiríem el punt de vista de Cuestión de identidad, de Robert Bloch, l’ambientació històrica de Flores de Thüringen de Wade Wellman, o el plot-twist de Cenizas con cenizas, muerte con muerte, de Sathanas Rehan i G. John Edwards. Aquests, però, també mereixen una lectura pels seus estil narratius, variats i intensos.
Sobre Wellman, l’anècdota a recordar és que va guanyar William Faulkner en un certamen d’una revista pulp, Queen Mistery Magazine Award, el 1946, dos anys abans de rebre el Nobel, provocant una irada contestació contra l’editorial.
Per altra banda, la d’Stephen Vertlieb, La segunda muerte de Drácula, fou seleccionada a proposta del mateix Ackerman: un pel massa rebuscada, però, escrita amb el mateix estil d’Stoker, és una raresa difícil de trobar avui en dia, però que als 1960, en plena època Hammer, segurament no va passar desapercebuda.
El cercle de Lovecraft
S’inclou El desafio del más allà, potser l’obra menys canònica però més divertida del gènere, encàrrec fet a 5 mans amb altres autors de weird-fiction (C.L. Moore, A. Merritt, H.P. Lovecraft, Robert E. Howard, i Frank Belknap Long) per a la nova revista Fantasy Magazine de 1935.
Aquesta obra, val a dir, és una fantasia de les menys conegudes i publicades en espanyol (i per suposat, en català) on cada escriptor havia de resoldre una part del mateix relat. Sembla ser que F. Belknap Long va estar a punt de trencar la col·laboració per desavinences amb A. Merritt, i que gràcies a Lovecraft van poder resoldre aquest divertiment a cinc mans. No té res a envejar a un episodi de Rick i Morty.
Dins d’aquest gènere d’horror còsmic també destaca la primera versió de El habitante de las profundidades de Marte, de Clark Ashton Smith, un conte «massa horrible» pels lectors, però publicat finalment per Wonder Stories, després que Hugo Gernsback l’esporgués i modifiqués al gust dels seus lectors de sci-fi, la qual cosa va provocar l’abandonament parcial de l’autor. Val a dir que la història original, The Dweller in the Gulf, va ser restaurada posteriorment per Arkham House.
També caldria incloure el Dios-monstruo de Mamurth, d’Edmond Hamilton.
També hi són els editors d’Arkham House, August Derleth i Donald Wandrei. Derleth i el Doceavo cadaver del señor Birkett conté l’humor negre i macabre del conte cruel sobrenatural, mentre que La llama verde de Wandrei s’emmarca en un d’aquells relats curts del cercle de Lovecraft potser amb massa pirotècnia.
El conte cruel
Trobem, per exemple, diversos “contes cruels”, alguns d’ells emmarcats en els gènere de ciència ficció, bruixeries, o vampirs. D’aquests, el destí dels personatges sol ser macabre i amb un toc d’ironia, com en el cas de Derleth. Aquest tipus de conte, quan és sobrenatural, recorda molt als de EC Comics als anys 1940-50, amb les seves Tales from the crypt i d’altres, els quals van versionar alguns relats d’autors com Ray Bardbury.
D’aquests en destacaria La última cena, de l’escriptora Thelma Hamm, quasi un microrelat de ciència ficció; Oscar, de Cleve Martin, amb la seva metàfora del pastor mentider adaptada a un grup de bromistes de l’ocultisme; No, yo no! del francès folklorista Claude Seginolle, per l’estil surreal i experimental del flux d’escriptura; El martillo de Caín, de James Causey i Bill Blackbeard, una història d’obsessió sobre un objecte maleït, i sobre tot, La mujer muerta, de David H Keller MD, del primer científic –psiquiatra– en escriure de manera reconeguda weird-fiction.
Embarque de maldad, de W. S. Cobun Jr., encara que massa ingenu, és quasi un microrelat que fusiona dos mites ben coneguts: el del vampir i el de l’Holandès errant. Però menció especial tenen La escudilla de cobre, una aventura sàdica del Major George Eliot Fielding i Los deseos que formulamos, de l’escriptora Edna Mayne Hull, esposa de A. E. van Vogt, on un dimoni irònic i cruel juga amb la vida d’un condemnat a mort.
Històries estranyes
Hi ha altres històries que per l’extensió i l’estil són contes reeixits. La fuerza diminutiva, de Waldemar Kaempffert, és una excel·lent faula humana sobre la infidelitat i la gelosia, duta al cinema francès com a comèdia fantàstica per Pierre Kast, com Amor de butxaca el 1957.
El monstruo del mar, d’A. E Van Vogt, és possiblement la millor història de la selecció, sobre un predador en forma humana en un illot del pacífic; el valor de l’obra, però, no és tant l’argument sinó com està construïda la narració. Disputada potser amb El corredor, d’Ib J. Melchior, relat d’un futur distòpic en el qual es basarà el film de sèrie B La carrera de la muerte del año 2000, del 1975.
La baguita, del guionista Val Lewton, productor de la RKO, una narració que fa dubtar entre el mite i la realitat dels ritus de pas a l’edat adulta, o Las gaviotas lloran, de P. Schuyller Miller, una narració atemporal i mitològica, sobre una venjança atàvica.
Com es pot veure, el gènere no és l’horror, sinó la weird-fiction, els contes estranys, entesa com un supragènere que pot aventurar-se, o no, en diferens gèneres narratius alhora per donar forma a una història o un nou punt de vista d’un tema ja conegut. Un exemple de fusió de gènere d’aventures, ciència ficció i fantasmes és Los muertos andan con suavidad, de Sewell Peasle Wright, i d’opereta espacial, Dhactwhu… ¿Recuerdas? de Robert Lowndes i Weaver Wright (Ackerman), o la part de Robert E. Howard en El Desafio del más allà. Tanmateix, l’antologia compta amb la presència de dos grans de la ciència ficció i la fantasia: Theodor Sturgeon i Fritz Leiber.
Una de les virtuts de l’antologia és l’amplia variació de registres, temes i gèneres: se’ns dubte, Ackerman va fer una selecció per fer xocar formes, estils, llargades, punts de vista i sensacions de por o d’humor, la qual cosa fa difícil d’etiquetar el tast final dels 55 relats. Però la variació d’estils també aporta el seu granet de sorra: no se’ns farà pesat avançar pels seus encerts o clixés, foscors o claredats.
La weird-fiction fusiona gèneres i sovint els traspassa de la mateixa manera que alguns dels seus autors eren capaços de dominar diferents registres i gèneres. Amb tot, es poden distingir per temàtiques: llegendes i mites, vampirs, bruixeries, fantasmes o dimonis, ciència ficció i conte cruel.
Crec que si avui dia passem hores i hores en les plataformes de sèries i films, en part es deu a la tasca de definició de gèneres dels pulp, així com del folletí i del còmic. Parlem de literatura popular, majoritàriament d’evasió, producte de la nostra forma de vida industrial (avui ja post-industrial) on l’oci i el consum van agafats de la mà. Però així com avui en dia hi ha alguns d’aquests productes que valen la pena, també hi ha en aquestes weird-fictions algunes històries que per la seva qualitat mereixen la nostra curiositat.
La llei d’Sturgeon
“El noranta per cent de tot és brossa”
La meitat dels relats de l’antologia val la pena llegir-los. Però, tal i com va anunciar Theodore Sturgeon el 1957, si apliquem la seva revelació, hauríem de seleccionar 6 relats, que no vol dir els més divertits. El meu palmarès final de weird-stories és el següent:
- El corredor. Ib J. Melchior
- El habitante de las profundidades de Marte. Clark Ashton Smith
- El monstruo del mar. A. E. van Vogt.
- La baguita. Val Lewton.
- La escudilla de cobre. Mayor George Fielding Eliot
- La mujer muerta. David H. Keller.
- Los deseos que formulamos. E Mayne Hull
