La complexitat del món

Jorge Wagensberg planteja en Ideas sobre la complejidad el mundo els principis de la termodinàmica com a model de coneixement. Explora, a més, la possibilitat que serveixin a l’ètica i l’estètica, analitzant les semblances i diferències entre les diferents formes de coneixement. Globalment, emmarca aquesta discussió en la complexitat dels sistemes com a nou paradigma (1985), mentre que en els últims segles havia estat el contrari: la senzillesa.

Aquesta inversió del paradigma clàssic obre la porta a entendre la realitat actual a través de conceptes tradicionalment foscos com atzar, probabilitat, dissipació, no equilibri, fluctuació, irreversibilitat; i d’altres més clars com adaptació o organització. Aquest assaig es justifica, com en Aristòtil, per la inquietud que torba el nostre esperit, actualment, i es desplega en forma de “cercles virtuosos” (espiral), integrant els capítols en el següents: des de les lleis de la termodinàmica (la ciència dels equilibris) fins arribar a l’estètica i les utopies.

Wagensberg introdueix una primera tesi: en l’essència del canvi es troba l’atzar. Persegueix el  concepte des de diferents aportacions de físics i filòsofs, com Newton, Einstein, o el dimoni de Laplace. Les aportacions de la física demostren que el coneixement pacta amb l’atzar, ja sigui establint “marges” o “probabilitats” limitades a un camp de la realitat, per a poder resultar funcionals. Es podria dir, com a ideal del científic, que “l’atzar es redueix a mesura que creix el coneixement”.

https://www.cccb.org/es. CCCB

La termodinàmica

Els principis de la termodinàmica expliquen la complexitat dels sistemes i la relació amb els seus entorns, models de qualsevol tipus d’organització. Aquests estableixen la conservació de l’energia total d’un sistema que es transforma, la irreversibilitat del temps i el paper dels canvis en les evolucions. L’entropia, S, creix durant les transformacions d’energia i representaria la desinformació de l’observador sobre els canvis del sistema, és a dir, una mena d’atzar epistemològic. A més, el temps s’explicaria com la consciència dels canvis provocats per aquesta en els sistemes (és a dir, relatiu a cada sistema).

L’equilibri termodinàmic, per contra, representaria la finalització d’una interacció d’un sistema fins a un estat que no canvia, aïllat de l’entorn. Però en un sistema obert, que sí interacciona, es parla de l’estat estacionari (situació estable de no equilibri), quan el sistema conserva la seva organització, compatible amb les fluctuacions d’una entropia reduïda i constant. En conseqüència, un sistema obert és un sistema viu que canvia matèria i energia amb el seu entorn.

Quan un sistema s’allunya de l’equilibri termodinàmic comença a canviar el seu estat i hi entra l’atzar. El règim nou en termodinàmica s’anomena no lineal, i expressa aquest factor entròpic d’atzar que pot acabar provocant nous estats. Els sistemes que perden equilibri es veuen afectats per la més mínima fluctuació, la qual pot provocar un canvi en el sistema (un fracàs adaptatiu entre el sistema i l’entorn) però aporta un nou element creatiu d’adaptació del sistema (com en el cas de les mutacions genètiques). El progrés d’aquestes fluctuacions acaben autoorganitzant el sistema en un nou cicle, quan la informació del sistema i l’entorn esdevenen en equilibri.

Determinisme i indeterminisme

En els canvis, doncs, neix l’atzar. El seu paper depèn del que entenguem per aquest, però el que li permet treballar a la ciència és l’atzar epistemològic, és a dir, com ignorància o manca d’informació, i sempre a la cua d’una cadena de coneixement, on aquest ja no pot predir el que passarà i els fets resulten incomprensibles i contingents. Segons Kurt Godel i el seu principi d’incompletud, sembla que l’atzar (o un cert marge d’atzar) està garantit pels límits del coneixement. Amb tot, però, l’estadística i les lleis dels grans nombres poden establir valors mitjans de probabilitat en sistemes grans, cosa que no passa en sistemes en desequilibri on el valor mitjà ja no és el més probable.

Determinisme i atzar fan referència a com entenem el canvi: el determinisme està en la llei, no en la natura, encara que per seguretat creiem que la llei replica la natura i, per tant, aquesta és determinista; aquesta actitud s’origina, segons Schrödinger, en la filosofia grega i el seu logos: el principi de comprensibilitat del món (o de la seva reducció al llenguatge) i de la separabilitat entre ment i matèria. D’igual forma, l’atzar útil és l’epistemològic, ja que un atzar ontològic, o “en si”, és indescriptible en ciència. Culturalment associem l’atzar a la por, a l’imprevisible, al destí o el fat, i doncs, la història de les idees i del coneixement científic ha anat en la direcció de reduir el seu impacte sobre nosaltres.

Les conseqüències pràctiques, l’anàlisi lògic dels seus enunciats i el falsacionisme de Popper, han dut als científics a adoptar  dues actituds no del tot irreconciliables: l’actitud determinista on es recolza la fe del científic-aplicador, i l’actitud indeterminista, on ho fa la fe del científic-creador. El determinisme ajuda a descriure el món, i l’indeterminisme ajuda a fer progressar-ne el seu coneixement. Sigui com sigui, ambdues confereixen un caràcter de veritat provisional que justifica la tasca de cada científic en la construcció d’una imatge del món.

Els límits del món, però, s’imposen, i quan el científic ja no pot experimentar realitats massa inaccessibles, ni observar-les, pot, en canvi, i avui gràcies a la informàtica, simular-les. Les simulacions donen unitat a un conjunt de parts codificades en dades (encara hi ha parts de l’univers que no són codificables per les seves ingents magnituds) i ens permeten veure el comportament d’una regió inaccessible i experimentar amb ella.

L’Estètica

L’últim terç (o el primer si el lector comença pel final, tal i com suggereix l’autor als neòfits) de l’assaig està dedicat a la reflexió filosòfica sobre l’estètica i política, com a resultat de l’anàlisi dels principis apuntats anteriorment. Comença definint la naturalesa de l’art com a forma de coneixement sobre els successos del món, i demanant-se si aquesta és comparable a la científica.

A diferència d’aquesta, l’art és lliure i no està necessàriament acotat per lleis. L’únic principi aplicable a l’art és que comunica complexitats, sense necessitar comprendre-les, ja que sols expressa la representació de la complexitat en l’artista: es tracta d’una autocomunicació transmissible, encara que mai podrem saber si aquesta arriba exactament igual als espectadors, encara que s’afirmi o és negui tal possibilitat. Wagensberg estableix el principi de comunicabilitat de complexitats no necessàriament intel·ligibles com la base de l’art.

Respecte a la ciència, l’art és la continuació del coneixement per altres mitjans, substituint el principi d’intel·ligibilitat per el de comunicabilitat, mitjà sovint ha estat promogut per les religions per tal de comunicar veritats inefables, o censurat pels totalitarisme precisament per por a la transmissió d’aquestes veritats. Aquest principi, comparat amb el de la intel·ligibilitat del món en ciència, és ben diferent: l’art representa complexitats interpretables que poden ser transmeses.

Si bé és cert que la transmissió completa és un petit miracle emocionant entre dues ments (ja que el receptor creu comprendre la complexitat “en l’autor” i no la complexitat en ella mateixa –i l’autor, que sí ha transmès la seva representació, creu que aquesta ha estat compresa, encara que no sigui “en si”–). “Una obra de arte es un acto de pares de mentes, todos con idéntica complejidad emitida, pero todos con distintas complejidades recibidas.”

El pitjor que pot passar és que una obra no transmeti res, no generi opinió, o no arribi a ser rebuda per cap ment-contempladora. Aquesta opinió de l’altre és el resultat final de la transmissió i implica tanmateix un judici. L’art és, també, a diferència de la ciència, inseparable del seu creador i estil, la qual cosa implica que l’art no es pot ensenyar com una teoria científica, sinó com a història o judicis estètics. El creador, a més, se’l suposa sincer i autèntic en tant que és artista, i encara que cerqui mirades objectives aquest és inseparable de la complexitat representada.

Com a coneixement, l’art és remei contra les pors i les incerteses. Quan identifiquem en l’altre el nostre conflicte o temor reduïm l’aprensió a que el temor sigui únic en nosaltres, ja que és compartit amb un altre ésser, i la complexitat deixa de ser sinistra i pot tornar-se familiar. A més, al rebre la complexitat i creure comprendre-la, s’experimenta un plaer estètic (bellesa, sublim, etc.): una seducció que tanca el cercle creador-contemplador, els quals ara comparteixen certes complicitats del món on cohabiten.

L’artista pateix, cerca sense mètodes, experimenta, sent por i intenta representar-ho amb una forma d’art. Al crear, segons la psicoanàlisi, sublima un instint reprimit, encara que Wagensberg és de l’opinió que es tracta d’un mecanisme per evitar una por atàvica al desconegut, per raó de què és una forma de coneixement. Tanmateix, es poden distingir dues  actituds com en ciència: l’artista-treballador i l’artista-innovador; i com en ciència, la interacció entre aquestes actituds esdevé dialèctica.

Però l’art no evoluciona com la ciència perquè no li interessen totes les complexitats (tan sols quan impliquen una perspectiva humana i en un moment donat de la història), i les seves tècniques (i l’estil conseqüent) són tantes com obres acabades. Els temes, llenguatges i tècniques tampoc influeixen en la història, encara que poden representar-la clara o de forma premonitòria. En canvi, la ciència si que canvia la història de l’home, i de retruc, la de l’art. Tampoc la ciència té un públic consumidor ni un crític de judicis estètics que poden canviar el valor de la transmissió de l’obra.

El que sí succeeix com en ciència és que cada nova complexitat d’un moment, l’art pot requerir una innovació en el llenguatge, principalment, doncs aquest té l’obligació d’avançar-se a les complexitats per a transmetre-les, i és estrany veure un grau d’assoliment perfecte entre llenguatge tècnica i tema (sols els grans genis) com a solució única.

El llenguatge artístic transita fàcilment entre música i pintura (oïda i vista); tot i les limitacions hi ha unes simpaties: to, melodia, volum i timbre es corresponen amb color, figura, intensitat i textura. També pot retornar a etapes anteriors, a diferència de la ciència, com un renaixement i reintegració, o com una recreació nostàlgica fora del seu temps, condemnada a una nostàlgica inautenticitat.

L’art entra en crisi quan hi ha un desequilibri entre la producció artística, poca o de baixa qualitat, i la realitat individual i social, que en demana més, però en tot cas, no es pot provocar una evolució fins que no arriba el moment.

Archivo:Insel Utopia.png - Wikipedia, la enciclopedia libre

Titelholzschnitt aus Thomas Morus’ Roman Utopia. 1515. Wikipedia.

Política

L’últim capítol (o el primer) està dedicat a es utopies: models límits per a orientar el canvi. Són quelcom necessari per a què el Present es mogui en una direcció. Aquestes impliquen una profecia autoacomplerta que és una contradicció: la utopia és la fi del canvi, un estat d’equilibri que s’ha aïllat a les fluctuacions de l’entorn on ja no cal canviar res, i per tant, també és la fi del temps. Wagensberg fa servir una imatge suggeridora: l’horitzó d’una esfera sobre la qual es camina per arribar-hi.

Les utopies europees descansen sobre la concepció lineal del temps, tal i com proposen les religions monoteistes: la promesa d’un demà millor que el present és el seu mecanisme i la garantia de què la societat està activa, i assegura un desequilibri del sistema “viu” que el fa adaptar-se a l’entorn fins arribar a un estat “estacionari”, que no variarà fins que variïn les condicions de l’entorn. Al igual que en termodinàmica, la transició a un nou estat implica l’autoorganització del sistema, rebel·lant-se contra les condicions de l’entorn i les estructures, quan les fluctuacions (l’atzar) esdevenen determinants. Evolució i revolució es corresponen amb adaptació i autoorganització (contra normes i ordres).

Les utopies pretenen ser absolutes per mantenir el seu poder, però son contingents a l’adaptació, i envelleixen. Això ens recorda que, com en termodinàmica, no hi ha cap trauma en creure en una idea bona en una etapa adaptativa, i en una altre de diferent en una nova etapa.

A mesura que el sistema és més complex aquestes esdevenen més complexes, tal i com apunta la teoria de la informació: “la complejidad de un sistema menos su capacidad de anticipación con respecto a su entorno es igual a la incertidumbre del entorno menos su sensibilidad con respecto al sistema.”

Dit d’una altra manera, les creixents complexitats de l’entorn obliguen al sistema a adaptar-se abans que entri en crisis. “Interesa que nuestra lucidez no llegue a privarnos de nuestro derecho a soñar, pero conviene al mismo tiempo que sea suficiente para despertar si descubrimos que caemos en el vacío.”

Les ideologies que recolzen els règims polítics també es poden contemplar com a sistemes morals aplicats a un entorn o realitat socioeconòmica. Quan els principis ideològics es justifiquen per principis absoluts o causes irrefutables, fent servir el principi de comunicabilitat la ideologia esdevé compatible amb qualsevol conseqüència de la seva aplicació (i, per tant, irrefutable). Aquestes no són bones per l’home perquè no defensen el canvi, essència dels sistemes vius. Les ideologies que es defineixen amb principis d’intel·ligibilitat, podrien ser acceptades en tant que siguin “adaptables” o rebaixades en intensitat (com el marxisme).

La raó és ben senzilla: el Poder es justifica en una ideologia per exercir unes lleis que mantinguin el sistema. Quan la ideologia ha estat falsada, el Poder, però, no canvia d’ideologia voluntàriament (ni això implica sempre que la contraria sigui millor). Canviar una ideologia, però, requereix molt esforç, sang i patiment humà, perquè les ideologies només es poden falsejar quan han arribat al poder i despleguen el seu programa, i l’alternativa de no assumir-ne cap ja és una ideologia conservadora.

Anular les ideologies no seria una solució, afirma Wagensberg. A dia d’avui, on els sistemes son més complexos que les seves ideologies bicentenàries, la ideologia hauria de néixer de la pràctica entre les persones, i créixer amb la fe local de l’adaptació (contingent), i no de les principis necessaris, la qual cosa implicaria una ètica de costums i de tolerància.

https://asia.nikkei.com/ (Nikkei montage/AP)

Share This:

Esta entrada ha sido publicada en Reseñas, Todo y etiquetada como , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.