L’edat daurada de la ciència ficció, com s’acostuma a definir el període entre 1938 i 1945, coincideix amb el de la Segona Guerra Mundial i el començament de l’era atòmica. No solament el poder de l’àtom, un cop convertit en realitat, marcarà un canvi d’estil en ciència ficció, sinó també la consciència de les conseqüències terribles que pot desencadenar un poder tan real.
Mentre es fixa l’estil “oficial”, basat en la ciència dura, el gènere evolucionarà vers un nou tipus d’obres més preocupades amb les conseqüències nuclears i l’exploració de l’espai. Tanmateix, 1950 marca la fi de l’era daurada de les “revistes” americanes i l’inici de l’edició de “llibres” de ciència ficció per aquells autors que una generació abans s’havien forjat en les revistes.
L’expansió de les editorials de ciència ficció, que fins llavors tan sols l’ocupaven unes poques especialitzades, donarà pas a l’edició de recopilacions i novel·les “fix-up”, reescriptures adaptades de relats i novel·les curtes publicades prèviament. Alguns autors, com Isaac Asimov, consideren que l’etapa anterior a 1950 fou més “virtuosa” en el sentit que l’autor era completament lliure d’escriure el que volia sense necessitat de reflexionar sobre les seves idees polítiques, ni haver de preocupar-se per la carrera espacial, l’era atòmica, o les pautes fixades del gènere per autors i crítics literaris.
Si examinem alguns contes i novel·les curtes d’aquest període, s’hi poden trobar, però, una sèrie de temes recurrents i estructures estereotipades. A poc que ens endinsem, trobarem, entre d’altres, abundància de diàlegs de personatges detectivescos, espies, o agents; trames que giren al voltant de complots secrets; escenaris distòpics, políticament autoritaris i de fortes connotacions bèl·liques; un sistema solar poc explorat que actua com una extensió d’allò que passa a la Terra, on les conseqüències dels seus protagonistes poden canviar-ne el seu destí. Amb tot, com si de manera latent la conjuntura històrica hi fos.
Un altre dels trets característics és l’extensió d’unes obres pensades majoritàriament per a lliuraments mensuals a un públic fidel. Això fa que les novel·les (no els contes) s’allargassin debades, amb fórmules de diàlegs i descripcions redundants, la qual cosa alenteix, quan no la fa feixuga, la lectura en una sola tirada. Cal indicar, però, que abans que s’editessin els “fix-up” i, per tant, les seves correccions, a la publicació periòdica li calien un mínim de paraules i un recordatori al lector del que havia passat. No obstant, però, l’estil “pulp”, els cliffhangers i una tensió narrativa en augment, malgrat que algunes digressions la redueixin, són suficients per enganxar-nos sota la promesa del “què passarà al final?”
A.E. Van Voigt
The World of Null-A és un exemple de llibertat absoluta de l’autor abans dels cànons, i de publicació de revista a llibre. Escrita per A.E. van Voigt, fou publicada com a serial de tres parts en Astounding Stories (1945), i corregida en un “fix-up” el 1948 (per Simon & Schuster). Més endavant, encara hi haurà una última revisió amb afegitons el 1970.
L’obra planteja una Terra on la tecnologia dels anys 1940s conviu amb blasters, jetpacks, disruptors, robonaus, naus estel·lars, o videopantalles). Una utopia falsa, organitzada després de la guerra mitjançant el control d’una “Màquina de Jocs”, una mena de cervell electrònic (per no dir superordinador) de la mida d’un gratacels, que segueix unes lleis, com les tres lleis de la robòtica d’Asimov, però programades per a ensinistrar els humans en una competició d’oposicions per a escollir els millors candidats en “lògica no-aristotèlica”, una forma d’enraonar analògica i no lineal, que es creu permet evitar els conflictes. El premi és la promoció social al planeta Venus, que no es representa com l’infern descrit per la Mariner 2 el 1962, sinó com un locus amoenus, una mena de paradís verd d’arbres gegantins.
Com en altres obres d’aquest període de guerra hi ha una conspiració secreta amb un exèrcit de naus estel·lars per a envair l’idíl·lic Venus, però aquesta tan sols és un pla dins d’un altre més ambiciós que inclou una mena de Lliga de les Nacions intergalàctica, la qual preserva l’ordre còsmic, però que es veuria obligada a actuar en cas d’exterminis massius a Venus.
En l’obra de Voigt sembla que tot té una raó de ser, però no tardem en descobrir que tot és tramoia al servei de les cuites del protagonista i les sorpreses per al lector: concessions pulp i de novel·les d’espies carregades de bandes, màfies, detectius, agents, agents dobles, megalomaníacs, sicaris deformes, màquines infernals, etc. La narració corre una gimcana al voltant d’un participant, Gosseyn, del que no sabem res (ni ell mateix, ni els seus captors): un misteriós amnèsic, prototip d’antiheroi que va assumint el seu rol d’heroi mica en mica, amb intuïcions i inferències “no-aristotèliques”, davant de fenòmens extraordinaris de toc oníric que revelen una realitat inconeguda i amenaçadora.
Titllada de novel·la surrealista de ciència ficció, traduïda per Boris Vian al francès, en realitat és una mena de malson fragmentari i hiperbòlic on el tema principal és la recerca de la pròpia identitat, i tot sembla adquirir una inconsistència que farà les delícies de Phillip K. Dick: barreja de clonació, capacitat de la immortalitat, teletransport, control mental de l’energia i un gir copernicà de connotacions filosòfiques i semàntiques. Malgrat les crítiques rebudes al seu moment per l’ortodòxia de la sci-fi nordamericana (crítiques que van obligar a l’autor a revisar l’obra en l’edició de 1970) és un llibre bastant postmodern, tot i el seu verdet “pulp” d’entreguerres.
Lewis Padget
Un exemple del gust “pulp” o “noire” també el trobem en les obres de Lewis Padget (pseudònim del l’associació entre Henry Kuttner i la seva esposa, CL Moore): eterns estereotips de pinxos i genis del crim; cigarretes enceses –encara– amb llumins, notes escrites en blocs de “paper i llapis”, mentre es parlen per videoconferències o s’amenacen amb armes làser; conflictes que es resolen amb un diàleg propi de Sam Spade, o amb un cop al clatell, o també amb un tret des de la cintura.
Algunes d’aquestes històries s’ubiquen en el planeta Terra, o en una de les seves dimensions, molts anys després de la SGM, com en el cas de Voigt, però el present latent hi és: a The Fairy Chessmen encara dura una guerra interminable entre falangistes (sic), per bé que Espanya té l’honor de posar el nom al bàndol de l’eix, i els aliats; o a Tomorrow and Tomorrow, amb una dictadura administrativa que s’ha imposat al món en blocs després d’una Tercera Guerra Mundial.
L’acció d’aquestes dues obres és molt similar: els protagonistes són científics a les ordres del govern de torn que esdevenen protagonistes d’una trama interdimensional o interplanetària: en la primera, un renegat del futur amb poders mentals viatja al passat (el present de la novel·la) per intentar controlar un dels bàndols de la guerra mundial, o en tot cas, passar-se a l’altre bàndol amb la solució d’una equació matemàtica que embogeix a qui intenta resoldre-la. En la segona, una organització clandestina intenta provocar l’explosió d’una pila d’urani gegantina que hi ha sota els EUA per desestabilitzar el govern dictatorial, aprofitant suggestions oníriques, criatures mutants i el control mental d’alguns científics o enginyers.
Ambdues són del 1946 i 1947, i el “fix-up” és de 1951 per Gnome Press. El context és precisament els efectes de la SGM que, en ambdós casos no semblen massa utòpics. Però no ho són de contingut social, sinó d’espies i científics enllà del real, en un marc on hi ha lloc pels alienígenes, la telepatia, el control mental i la superciència. Un aspecte interessant en The Fairy Chessmen és el paper dels “escacs màgics o feérics”, una modalitat usada per comprovar variacions de regles i de moviments de figures, la qual obliga als seus jugadors, segons la novel·la, a enraonar sense normes tal i com faria en Lewis Carroll, ja que l’equació que permet controlar la guerra només la pot entendre sense tornar-se boig aquell qui entén les mecàniques amb veritats “canviables”.
El tema dels mutants també és habitual: no són considerats com a humans, però poden disposar d’habilitats sobrenaturals que, en ambdós casos, ajudaran al protagonista. Aquests, i els seus personatges de suport, són enginyers, intel·lectuals, científics o sobretot matemàtics, fet res estrany en la literatura de ciència ficció. Els psicòlegs, però, també tenen un paper destacat com analistes de conducta, modificadors de condicionaments, detectors de mentides i poders psíquics. És interessant veure com el conductisme, l’autocontrol i la suggestió supercientífiques són recursos habituals.
Una utopia tradicional
Deixant de banda les distopies, Walden Dos, escrita pel psicòleg B. F. Skinner, ens planteja una utopia fonamentada en el condicionament operant a l’estil de les utopies tradicionals (com la de Thomas Moro, Francis Bacon, o fins i tot Henry Thoreau), mitjançant el diàleg com a gènere principal. Tot i ser plantejada com una novel·la de ciència ficció (Skinner fou estudiant de filosofia i escriptor frustrat als anys 1920), l’autor indica en el pròleg que es va fer servir del gènere per a transmetre les virtuts principals del condicionament operant i així encetar el debat.
Skinner planteja aquesta utopia en un moment en què tot just s’ha acabat la SGM, com un cas hipotètic que es podria donar el 1945. A diferència del to de les altres novel·les, aquesta és “optimista”, tot i estar presentada des del punt de vista del narrador protagonista, que és un pèl pessimista. En el sentit de la seva proximitat al context on succeeix, el missatge és que “ja es podria estar donant si la societat es poses d’acord”, la qual cosa la situa en un close future.
En 1945 hi havia una sèrie de temes que obsessionaven la societat americana, i aquest llibre traspua totes aquestes inquietuds: des de la propaganda, la crisi de la família, la pobresa i misèria a les ciutats, als drets de les dones o la intolerància. La premissa és que durant els anys 1930 i 1940, en un racó dels EUA s’ha creat una comunitat des de zero, un falansteri seguidor dels principis del condicionament i la llibertat individual per obra del seu creador, Frazier, qui convida al narrador (l’alter ego d’Skinner) i els seus acompanyats a visitar la comunitat per a discutir els temes principals amb els seus habitants i ell mateix. El gruix de la novel·la són els diàlegs que tenen Burris i Castle (el psicòleg i el filòsof) amb Frazier.
El que és interessant sobre aquesta novel·la és el seu optimisme tot i plantejar una mena de Brave New World ambientalista i social; i el fet que enuncia tècniques que actualment es fan servir: l’ús de materials, gestió dels espais, la roba, o condicionaments conscients. Frazier defensa que el segle XX ha vist el naixement de l’enginyeria de la conducta, i que aquesta pot fer feliç a les persones ja que no es basa en càstigs sinó en un condicionament progressiu per a desprendre’s dels prejudicis i vicis de la societat moderna. Aquesta tesi, però, no implica que l’home sigui bo per naturalesa (tesi defensada en Walden U), sinó que la seva conducta és el resultat del seu condicionament (conscient o no, o dit d’una altra manera, “o te’l fas o te’l fan”). La idea és que la ciència prengui el relleu de la política i la cultura tradicionals.
Les conseqüències de Walden Dos van més enllà de la conducta i afecten a la política, l’ètica i l’estètica. Podem estar en desacord, però és innegable la claredat argumental d’algunes de les seves crítiques, com per exemple, la utilitat de les conferències, l’ús del flirteig, o el paper de l’art en la societat. És interessant assistir als duels entre el filòsof, el científic i el psicòleg, i com els debats s’escalfen per les emocions i la personalitat dels personatges: el narrador sovint es sincera amb el lector, descrivint les seves emocions i les seves pròpies contradiccions, mentre que Castle i Frazier són més bel·ligerants: Castle defensa un tant matusserament la llibertat sense prescripcions de la democràcia americana davant la planificació científica de Frazer.
El llibre també “resol” les diferències de rol de gènere i defensa una igualtat no política entre homes i dones basada en la maduresa apresa de l’infant i en l’autocontrol. La felicitat a Walden Dos són jornades voluntàries de treball de 4 hores, la cessió del control de la comunitat a uns planificadors i administradors, la suplantació de la política per la queixa del problema concret al gestor i un programa de reforços que evita sentiments de frustració, vanitat, egoisme o d’odi.
Aquesta utopia “d’esquerres”, enemiga de les democràcies lliberals i els seus fantasmes, també fa una crítica al comunisme soviètic, valorant positivament la revolució com una ferma voluntat de canvi social, però alhora criticant l’estancament i la manca d’experimentació del país en enginyeria de la conducta (durant els anys 1920 la URSS anava a l’avantguarda no solament de l’art i el cinema, sino també de la reforma educativa). També critica l’excessiu ús de la propaganda i dels mecanismes negatius de control, dos sistemes que impedirien l’avaluació correcta de la felicitat dels seus habitants.
Una distopia massa propera
Absolutament oposada a la utopia d’Skinner, trobem la distopia de George Orwell, 1984, inspirada en els totalitarismes (i més concretament en l’experiència personal al POUM durant la guerra civil espanyola). L’obra d’Orwell, escrita entre 1945 i 1948, i publicada el 1949, al marge de la ciència ficció pulp i dels efectismes del gènere, és un assaig exhaustiu sobre el poder del totalitarisme i el condicionament mitjançant el càstig i el terror. L’obra va molt més allà de la seva trama i planteja una situació extrema (però no gaire allunyada, 35 anys després): un món dividit en blocs (Euràsia, Àsia Oriental i Oceania) encara en guerra, però on aquesta no és un mitjà sinó un fi necessari per justificar una economia de guerra, l’anul·lació de les revolucions internes i la jerarquia del partit únic que s’identifica amb l’estat.
L’enfocament d’Orwell és completament aliè al de la ciència ficció americana: la trama és una experiència angoixant, propera a l’existencialisme europeu, on l’acció es desenvolupa en una societat de castes polítiques, les del partit interior, l’exterior i la prole. Inclou conceptes que al·ludeixen a la sofisticació dels totalitarismes: el “crimental”, “paracrim”, “vaporitzar” o “doblepensar”, i planteja l’audiovisual com a un mètode de control de masses i espionatge dels individus. Entre aquests mètodes també hi ha la censura, la modificació del passat, la suplantació de la fe pel culte al líder, la mecanització de la poesia o de les ficcions, una agenda cultural de foment de l’odi (la setmana de l’odi), i l’enginyeria psicològica amb la qual es pot provocar el conformisme de l’individu amb un solipsisme radical controlat pel partit.
Tanmateix, el seu protagonista, Winston Smith, funcionari del Ministeri de la Veritat, viu en la constant vigilància i temptació de traïció, l’inhibició de la individualitat i l’impuls sexual. Mentre contribueix als mecanismes del poderós engranatge del partit trama una “evasió” a la recerca de l’amor i la llibertat, amenaçades per la por i el dolor. El to és plenament pessimista, com exposa el fet que l’esperança d’una regeneració (o revolució) recau en una gran massa conformista i descastada, ineducada i condicionada per la por i una cultura de masses de baixa qualitat, banal i pornogràfica.
Algunes prediccions d’Orwell sembla que s’han anat adaptant a la realitat, però el “do profètic” del novel·lista segurament és inferior al del seu coetani Aldous Huxley, al menys pel que fa a les democràcies liberals. Amb tot, poder contrastar Orwell i Huxley amb Skinner permet triangular els límits de les pors i anhels humans durant el període d’entreguerres.
Dues obres clàssiques
Saltant d’un futur pròxim a un altre més llunyà, els 1940 donaren dos gran clàssics de la ciència ficció: el Jo, Robot d’Isaac Asimov, i les Cròniques marcianes de Ray Bradbury. Dues obres coetànies; dos reculls de relats publicats independentment i després emmarcats en una narració general en format de novel·la fix-up; dues propostes per al pròxim mil·lenni just després de la SGM: els terrícoles colonitzant el sistema solar a la recerca de materials amb ajuda de la robòtica, i l’èxode humà al proper Mart. Malgrat aquestes correspondències, tant en l’estil com en la trama són obres molt diferents.
El tema de Jo, Robot és principalment la relació home-robot en un segle XXI gestionat per uns administradors regionals que passen les dades a una gran màquina o cervell que dicta les ordres i gestions necessàries per dur a terme a cada regió. És, a més, un món on els robots estan prohibits a la Terra ja que són fabricats per un monopoli que sols els pot usar legalment fora d’ella, sense concessions a les fantasies pulp o noire.
Es compon de 9 relats (escrits entre 1940 i 1950) i el relat marc del llibre, l’entrevista del periodista amb la psicòloga de robots Susan Calvin. Cada relat es centra en un tipus de conflicte anunciat pel capítol que s’acaba resolent amb l’ingeni humà (o de la màquina) i l’ús de les tres “lleis de la robòtica”, a faisó de norma moral. La trama i l’escenari cedeix tot el protagonisme al conflicte i les motivacions, dotant la novel·la d’un interès humanístic i teòric pel que fa a la intel·ligència artificial. Però com tota moral no pot ser universal ja que no coneixem tots els casos possibles d’aplicació, es poden donar situacions complexes que alterin la conducta dels robots. Molts d’aquests temes estan relacionats directament amb processos cognitius i l’empatia humana amb les màquines, el que es coneixerà com el test de Turing. En aquest sentit, l’interès de l’obra rau en fins a quin punt s’assemblen als humans i en quin altre podem ser més intel·ligents que ells.
Cròniques Marcianes, però, ja és un altre tema. A diferència del llenguatge auster i informatiu d’Asimov, Bradbury ens acosta a un futur entre la fantasia, la ciència ficció, l’horror i l’humor. Relats independents filats en un marc general i acompanyats de microrelats o vinyetes que actuen de transicions, donen a la lectura una lleugeresa que permet recórrer còmodament l’epopeia marciana entre 1999 i 2026.
Els relats que componen el llibre, escrits entre el 1946 i 1950, són de tons diferents: es combina el drama, la comèdia negra, el terror, l’èpica, la sàtira o l’elegia. L’encert i la diferència principal amb Asimov és, a més, l’ús del planeta Mart: no esdevé una mera colònia on explotar minerals per a la indústria terrestre, sinó que és un mirall dels prejudicis, anhels i pors de la societat americana dels segle XIX i XX; de les migracions, l’esclavitud, l’extermini indi i la conquesta de l’Oest. Tanmateix, quin motiu té l’espècie humana per colonitzar Mart i quines conseqüències podria tenir? Bradbury és directe com un cop de puny: hi aniríem en veure que estem destruint el propi, i un cop arribats hi faríem el mateix de nou.
Hi ha bellesa en alguns dels seus passatges, com la descripció mental sobre el temps (Encontre nocturn), el classicisme geomètric i de formes cristal·lines, les sorres blaves amb els seus antics habitants enigmàtics i emmascarats… Amb un lèxic lleuger, àgil i fluid, que suggereix i connota sensacions malenconioses i poderoses, Bradbury crea una peça excepcional en el gènere de la ciència ficció i la literatura universal, d’un realisme màgic que li cridà l’atenció a Borges, qui apuntà que el tema principal es la soledat. Però val a dir també que tracta de l’alteritat, de la tolerància, de la felicitat i, en resum, de l’estupidesa humana, en un entorn “gòtic” no molt llunyà al mig oest americà, on coincideixen fantasmes personals i fantasmes marcians.
Cal destacar la grotesca Usher II (cosa que pot recordar equivocadament a Walden II) com una defensa de la literatura fantàstica i una crítica a la censura ferotge, i molt probablement com una llavor del Fahrenheit 451, del 1953. En resum, el pes d’aquesta obra és tal que el punt d’allunatge el 2012 del ROV Curiosity, va ser batejat com a Bradbury Landing.
Encara que les obres citades són una petitíssima mostra del geni i les meravelles d’aquest període, són també un primer contacte amb un context i una manera d’entendre l’evasió dins d’un entorn sociocultural bèl·lic i post bèl·lic, on s’assagen noves formes d’expressar les qüestions principals de l’home, la política i la ciència, tot just començada la Guerra freda.
Pingback: LAS MEJORES HISTORIAS DE HORROR | EL ECO SIN PASOS