El Laocoont, o les interpretacions.

Laocoonte. Ed. Folio

L’escriptor Gotthold Efraim Lessing (1729-1781), nascut a Kamenz, publicà el que es considera el primer assaig modern de crítica estètica, el Laocoont, el 1766 a Berlín. De ben jove, li serà retirada una beca a conseqüència de la publicació d’uns articles sobre renovació estètica; a Leipzig s’inicià en el teatre, però els deutes li obligaren a viatjar a Berlín el 1748: allí es donà a conèixer en gasetes, revistes i diaris, i amb tant sols 20 anys les seves crítiques foren admirades i temudes, temor que al llarg de la seva vida augmentarà la seva nòmina de detractors. A partir de llavors, diferents fracassos i xocs l’obligaren a dur una vida marcada pels retirs, viatges i les dificultats econòmiques, però dedicada plenament a la creació i la crítica estètica.

Fou secretari de Voltaire (admirador primer i detractor més tard), traductor, escriptor, llibreter, impressor, crític literari i d’art i bibliotecari. Incansable enraonador, preferia el dubte constant i la investigació que la conformitat de les veritats generals. Goethe restituí el seu nom  per a l’Sturm und Drang; i resumí l’impacte del seu Laocoont com a un “raig de llum” sobre el lliure pensament, gràcies a la refutació del principi ut pictura poesis (com la pintura així en la poesia), atribuït equivocadament als Antics: cànon del gust oficial que reduïa la poesia a una imitació de la pintura, i que Lessing aconsegueix transvalorar-lo al redefinir els límits entre els seus principals camps d’actuació: la bellesa i la imaginació.

Gotthold Ephraim Lessing. Font: Viquipèdia.

Una disputa entre Antics i Moderns (encara).

Lessing comença amb un prefaci on afirma que el gust actual està falsificat. Indica que els moderns han subestimat als antics, pel que fa al gust, i avui es troba bona la “poesia descriptiva” (que no diu res) així com la “pintura al·legòrica” (que parla sense saber què i com dir-ho). Tot seguit introdueix el conjunt escultòric del Laocoont com un pretext per encetar el debat sobre el gust per les formes, i es pregunta si aquest pot representar en realitat una escena narrada en la poesia (de la Il·líada o l’Eneida) i, en conseqüència, si els autors tenien intenció de representar un “crit de dolor”. Al llarg de l’assaig, Lessing al·ludirà a les opinions dels crítics com el Comte de Caylus o Winckelmann, rebatent punt per punt els arguments que els enllacen amb la seva exposició.

Lessing afirma que el gust plàstic dels Antics estava subordinat a la bellesa, un principi que impedia que es representessin emocions desagradables o lletges, i que tenia com a resultat l’atenuació o disminució del gest i l’expressió fins arribar al punt, en alguns casos, de velar el rostre dels personatges turmentats. Aquest seria, doncs, el punt de partida del Laocoont i les obres mestres de l’Antiguitat: l’expressió de dolor i tensió musculars no representen el clímax d’horror que es narrat en els poemes èpics; així mateix, el llenguatge de les mans resulta molt més suggeridor per a l’espectador; tanmateix, la nuesa dels personatges ha sacrificat el vestit (de la narració) a favor de la bellesa corporal.

Partint d’aquest punt, Lessing delimita la veritat de les arts plàstiques a la representació “de l’instant”, i per tant, a l’elecció del moment que expressi i commogui la imaginació segons l’autor. Aquest instant precís no ha de coincidir ni amb la crisis de l’execució de l’acció, ni tampoc amb el clímax més terrible o desagradable, ja que ha de servir tant a la bellesa com a la veritat, i poden representar-se en un moment anterior o posterior (aftermath).

Prenent com a models Virgili i Homer, els límits de la poesia són ben diferents: la narració dels crits no són “els crits mateixos” proferits pel sacerdot, per la qual cosa, la representació del terrible perd la seva qualitat desagradable (o ridícula); a més a més, la poesia es basa en la successió d’accions en el pas del temps, i no en el pla d’un sol instant, de tal manera que el valor del text sempre està en relació amb el que s’ha dit abans i el que es diu després. Sobre la personificació en l’èpica, els actes heroics revelen el que hi ha de diví, mentre que les queixes revelen l’home sense el qual no pot haver tipus humà, com en el cas del sacerdot Laocoont; cal, però, que cada tipus reveli la seva naturalesa: “els moderns no creiem en semidéus, però segons la nostra manera de pensar fins hi tot l’heroi més insignificant ha de sentir i portar-se com un semidéu.”

Font: Viquipèdia.

Sobre la pintura i la poesia

Establint els ponts entre pintura i poesia, Lessing posa en dubte que una bona descripció poètica sigui traduïble a una pintura mestra, atorgant-li un paper més important a la primera, que no pot imitar la pintura sense un “malbaratament d’imaginació”. La pintura, per contra, quan surt del seu àmbit representatiu cau en el “mal gust”. De fet, el punt d’unió d’allò bo d’ambdós mitjans, visual i textual, és quan atreuen pròpiament la nostra imaginació. Un altre punt de connexió important és que ambdues es poden fer servir com eines d’interpretació artística en doble sentit: amb l’art podem interpretar la poesia i viceversa, però això implica conèixer els límits i funcions de cada llenguatge.

No és d’estranyar, doncs, que hi hagi imitació entre elles, d’aquí que Lessing critiqui una nòmina de crítics i erudits que consideren la imitació de Virgili el criteri estètic a seguir del Laocoont. Així, cal anar en compte a l’hora de valorar estèticament “temes” de l’Antiguitat, ja que podria ser que els artistes imitessin una font diferent als textos supervivents, i l’obra representada no fos una còpia infidel, de la mateixa manera que una obra amb massa elements religiosos no és fidel a l’artista que s’ha posat al servei dels sacerdots, deixant de banda el seu lliure albir: hi ha una gran diferència entre la imitació (la representació de la natura o la imaginació) i el plagi (la imitació de la imitació).

Mentre que el llenguatge de la poesia fa ús d’abstraccions i de noms, la pintura, quan la imita, els ha de representar al·legòricament per necessitat, ja que si no l’espectador no els pot interpretar com a tals. Quan la poesia, però, es carrega d’emblemes i simbolismes es converteix en un “ninot”, ja que el llenguatge visual funciona diferent en el discurs. L’única excepció al símbol vàlid en poesia són els “instruments”, o aquells objectes que associem a les accions atribuïdes a un personatge, i que Lessing anomena “atributs poètics”, o “anàlegs” en tant que són extensions de l’acció (i per tant no al·legòrics).

L’execució en pintura o l’escultura és més complexa que en poesia, i el seu mèrit radica precisament en la seva execució (més que en la invenció del tema). Per això, el gust tendeix a no restar-li mèrits quan es tracta d’una còpia. Quan aquesta assoleix una “imatge de conjunt” i es pot copsar en la primera mirada la fi i el sentit de la composició, així com el que fan o diuen els seus personatges, podem dir que és una bona obra; l’efecte contrari seria quan després d’aquesta primera mirada, la composició ens obliga a reflexionar sobre la manca de sentit del conjunt. Es per això que es recomana als artistes tractar temes coneguts per l’espectador (temes clàssics o històrics, en l’època de Lessing) que permetin copsar-los d’una mirada.

Hi ha escenes poètiques que són intraduïbles a la pintura, ja que com a representació d’un instant es veuria molt limitada. Un d’aquests casos és la representació de l’invisible. Quan parlem de déus, la poesia eficient economitza la descripció amb el nom i l’epítet, i l’acció: són poders divins que no es veuen. La pintura, però, ha d’evitar evitar representar l’invisible amb el visible (és a dir, un déu físic, núvols divins, etc.). Un cas és el de “el núvol homèric”, recurs poètic usat per fer desaparèixer personatges, i que en la pintura es representa literalment, exigint una convenció antinatural a l’espectador. L’efecte pictòric elimina el poder diví que assoleix la imaginació amb la lectura. Tanmateix, un déu o una abstracció no es pot representar com un humà corrent, ja que el cos ha de reflectir en proporció el seu poder, i en tant que es representen humanitzats, depèn dels emblemes incorporats per a ser identificats.

Sacrificio di Laocoonte. Pompeia. S. I dC.. Font: Viquipèdia.

La poesia també pinta

Pel que fa a la qualitat pictòrica de la poesia, aquesta pot representar “quadres poètics” o imatges d’allò que la pintura menysté com a inadequat. No obstant, però, no tota composició val: la poesia no pot enumerar les parts d’un tot per construir una representació si perd unitat (massa detall enlletgeix la imatge), a diferència de la pintura, que sí que pot traslladar les parts a un espai on cossos i gestos simultanis permeten endevinar l’acció al voltant de l’instant. La poesia ha de construir el tot de manera que la imatge quedi impresa en la imaginació per sobre de les parts que la componen, de manera clara e immediata, seqüencialment, amb economia de mitjans i l’elecció més convenient de les propietats o trets de l’objecte, col·locats sintàcticament per importància.

A diferència de la prosa, aquesta aspira a despertar la il·lusió i l’oblit momentani del llenguatge; i les seves parts estan sempre al servei del temps, de l’acció, d’una seqüència ubicada entre una anterior i una altra posterior, on els detalls es perden si no romanen en la memòria, i tanmateix pot crear certa il·lusió de simultaneïtat; aspirant, així, a crear la il·lusió de bellesa sense esmentar-la, sense descriure les parts dels cossos, tot buscant l’emoció en la imatge descrita o en les conseqüències que genera, o en el moviment de l’acció, ja que de fer-ho sobre un instant immòbil acaba representant un “quadre sense quadre”.

Abans de finalitzar l’assaig amb un recull de crítiques a Winckelmann, Lessing aborda el tema de la lletjor. El que fa que una obra sigui contrària a la bellesa és la unitat de les discordances del conjunt, més que d’algunes de les seves parts: és a dir, al igual que la bellesa, la lletjor és una qualitat del conjunt. Aquesta pot servir per reforçar sentiments complexos com ho són el terrible i el ridícul. El ridícul neix del contrast entre les perfeccions i les imperfeccions, sense que es puguin distingir clarament: la lletjor amb pretensió de serietat i encant també resulta ridícula.

Pel que fa a la lletjor i el terrible (com les bèsties i els cadàvers, segons els exemples d’Aristòtil), la poesia permet contemplar-les en tant que il·lusòries i sorprenents, i dotar-les d’un nou encant, ja que sols és com a objectes reals que podem sentir que són desagradables. Hi ha, però, alguns sentiments repugnants on la poesia troba les seves limitacions, com, per exemple, la gana, que no es pot reproduir si no es fan servir descripcions repugnants. Pel que fa a la pintura, Lessing afirma que aquesta pot imitar la lletjor de les formes (com les deformitats) fins al punt de provocar-nos fàstic. Quan el fàstic es mescla amb el terrible, la sensació complexa resultant és l’horrible.

William Blake. Font. Viquipèdia.

Valoració

Lessing estableix relacions entre mitjans artístics diferents a través del delit de la imaginació. També, demostra que la interpretació de l’art amb art és una eina hermenèutica útil. Avui en dia, però, lluny queda el debat dels Antics i els Moderns, si no el reinterpretem com a Moderns i Postmoderns. Podem substituir la poesia èpica per la literatura, i la pintura per la fotografia, i probablement l’assaig del Laocoont seguiria funcionant com a eina.

Avui, però, és sobretot en el cinema on hi ha la gran diferència: el setè Art ha substituït el paper de la pintura i la poesia (o podríem dir que ha integrat ambdues). Crec, però, que encara són vàlides algunes idees de Lessing entre la narrativa visual (del còmic, o per exemple, l’animació i el cinema) i la narrativa escrita: per una banda, el bon art ha d’atraure la imaginació amb el seu llenguatge, i per altra, aquests arts segueixen imitant-se mútuament i usant-se com a eines interpretatives.

Stephen King i Stanley Kubrick. Creador i imitador de The Shining? Font: http://oberronet.blogspot.com/

De la mateixa manera, quan considerem si una pel·lícula és fidel o no al llibre, o viceversa, podem considerar, com Lessing, que l’autor, en comptes de sotmetre el seu geni al del narrador, l’ha reinterpretat a un format visual amb el seu llenguatge propi (per exemple, els nombrosos casos de Stanley Kubrick); o com en el cas de l’escultura, considerem que l’adaptació d’una pel·lícula té més mèrit que la novel·la, ja què el valor d’aquesta rau en l’execució i no en la invenció.

El cinema ha integrat el pla temporal al espacial en imatges en moviment, i amb el seu propi llenguatge ha definit una forma contemporània d’excitar la nostra imaginació. Tanmateix, la poesia, el còmics, la pintura o la fotografia s’han reinterpretat a través del cinema. No obstant la primacia del cinema, encara avui la pintura i la fotografia segueixen sent les arts de l’espai i de l’instant, mentre que la poesia i la literatura, segueixen sent essencialment els dominis del temps i la paraula, entre els quals roman encara el regne de l‘invisible.

Share This:

Esta entrada ha sido publicada en Todo y etiquetada como , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *