HP LOVECRAFT, segons Houellebecq

En l’última dècada del segle XX la figura del reclòs de Providence guanyà renom gràcies a la subcultura i a la difusió de les seves traduccions. Houellebecq va començar a escriure d’ençà del 1988 un assaig sobre Lovecraft que va publicar el 1991 a Éditions du Rocher: H.P. LOVECRAFT Contre le monde, contre la vie. Es tracta de la seva primera obra que ell mateix qualifica com una «espècie de novel·la».

L’assaig recull per una banda la inquietud jovenívola de tot aquell que s’ha submergit en la imaginació de l’autor, i per l’altra planteja una interpretació que unifica el seu estil amb la seva biografia i personalitat. No es tracta únicament, però, d’una biografia, sinó d’un assaig estètic de les tècniques i l’estil, amb implicacions morals i filosòfiques.

Al llarg d’aquest assaig breu es detecta la fascinació que l’autor de Providence va exercir sobre Houellebecq i com aquest n’era deutor d’una exegesis que pogués presentar al gran públic, desconeixedor de les correspondències entre la seva actitud vital i la seva obra.

La tesi principal indica que la por és l’essència de la seva obra, i que aquesta és una sublimació de la seva renúncia contra el món, amb el seu racisme teòric, i contra la vida, amb l’assumpció dels seus fracassos vitals. Aquestes actituds sublimades es tradueixen en una estètica meditada i unes tècniques estilístiques que duen al lector cap a la “por” i la “fascinació” d’un món de somnis i imaginació comparable al de JRR Tolkien o Robert E. Howard, amb més adeptes fora que dins de la crítica especialitzada.

Lovecraft fou abans de res, poeta. Aquesta actitud juvenil és fonamental per comprendre la construcció dels seus mons fantàstics i d’un estil que evoca tenebrositats (sense perdre de vista l’obra poètica madura, Fongs de Yuggoth, una obra d’una bellesa i musicalitat notables en opinió del francès). Això permet que el seu estil, tot i ser delirant i hipertròfic a vegades, contingui una “rara delicadesa” i una “profunditat lluminosa”.

Houellebecq contextualitza (amb una certa simpatia nihilista) la seva actitud pel buit “vital” de la seva joventut, i sobretot pel fracàs marital i laboral durant l’etapa a Nova York, més rellevants que les seves opinions reaccionàries de joventut a recer dels WASP de Nova Anglaterra en els anys 1910-1920.

Perquè cal advertir que les seves creacions no s’adrecen contra cap ètnia en concret (encara que un cert biaix contra la mescla de races en algunes obres com en l’Horror a Red Hook). Aquest quixot autoconvençut de la seva superioritat racial i moral, disgustat per la modernitat, va transformar l’experiència de la babilònia moderna i la por a “l’altre” en relats i visions de malson, amb la substitució de ciutats i races alienígenes. El seu odi racial –o el seu odi a la humanitat “en abstracte” (com indicà una vegada la seva dona)– fou convertit en un fonament de l’estètica de la por.

Tampoc HPL no escriu sobre el fàstic de la vida moderna, sinó que el transposa –sublima- amb un estil que rebutja el “realisme» literari ancorat en la quotidianitat.

Les adaptacions actuals ofereixen una visió que incorpora el racisme com a element narratiu en Lovecraft Country, novel·la de Matt Ruff adaptada per HBO, o l’obra Ring Shout, de l’autor P. Djèlí Clark.

Els mites de Cthulhu

L’autor divideix l’obra de Lovecraft en cercles, de més a menys exteriors, segons la seva importància:

  1. cartes i poemes
  2. col·laboracions
  3. relats propis
  4. “els grans textos”

Afirma que és en els grans textos on el lector s’adonarà de la grandesa de l’autor, cànon composat per La crida de Cthulhu, El color caigut del cel, L’horror de Dunwich, El xiuxiuador de l’obscuritat, Les muntanyes de la follia, La casa de la bruixa, L’ombra sobre Innsmouth i L’abisme del temps.

En els relats, els protagonistes acaben sucumbint, superats pel sublim inefable d’aquestes monstruositats còsmiques indiferents: “són destruïts com marionetes” per les “races” primigènies. Aquesta actitud, que l’autor de l’assaig defineix com “masoquista” i no “sàdica”, és essencialment interessant i creativa, tal i com afirmava Antonin Artaud. La por l’exerceix contra ell mateix, els seus personatges, i es compartida amb el lector. Un heroi lovecraftià és una víctima que escull el seu botxí.

L’erotisme no existeix en el seu univers estètic, el qual es basa en transmetre por i fascinació al lector. HPL és anti-erotista, és a dir, reaccionari davant del gust que llavors les revistes pulp publicaven. Tanmateix, considerava tota interpretació psicoanalítica com un “simbolisme pueril”. Aquestes restriccions estètiques, que en altres autors suposarien una limitació fatal, en HPL conformen el seu “imperatiu tècnic”.

HPL va publicar quasi exclusivament a Weird Tales. Aquesta portada correspon a un número de 1933, representant el gust dels lectors per una obra de Robert E. Howard.

Amb la tècnica de Lovecraft

Bona part de l’assaig tracta les seves tècniques narratives. La qüestió més discutida és l’ús dels adjectius i del llenguatge abarrocat, estil que abelleix els lectors amateurs, però que el mateix HPL desaconsellava als seus col·legues. És una contradicció que bona part de la seva obra sigui així, si bé en els grans textos hi ha un ús més contingut, la qual cosa no impedeix passatges d’explosió descriptiva, la funció dels quals està buscada conscientment.

Lovecraft sembla que no escrivia res que no sentís la necessitat de ser ben escrit: confessà que l’escriure per escriure li donava mals resultats. Sentia fascinació pels mètodes i les estructures, i l’abellia la perfecció tal i com es pot comprovar en les anotacions i assajos del Commonplace book, un compendi de consells i mètodes narratius.

Houellebecq parla “d’atacs”. Comenta l’atac de força: les històries no acaben mai perquè els horrors són permanents i cada relat en conté de nous; l’atac teòric: la narració adopta una argumentació racionalista contra l’estil banal dels contes habituals; o l’atac brutal: la narració adquireix un to greu (un deix viril, de vida o mort) un cop els protagonistes han comprés la futilitat d’oposar-se a l’horror.

Les seves descripcions de l’espai adopten una narrativa progressiva i angulosa irreproduïble en el cinema o la pintura. Hi ha un element del sublim en els seus espais sobrenaturals, una teatralització, que aspira a la bellesa estètica de les catedrals; sagrada.

Els seus personatges, plans, esbossats amb dos o tres elements, són arquetípics: savis, curiosos o científics, majoritàriament, amb bones capacitats perceptives i deductives, l’acció dels quals és experimentar, és a dir, percebre. D’entre els sentits, sobre tot el de l’oïda, que aporta una precisió lèxica d’allò que succeeix, perquè la vista es reserva per a l’horror final, la finalitat de tot plegat on carrega “l’explosió estilística”, o quan una anagnòrisi que desmunta la realitat. A diferència de la novel·la psicològica, els personatges de Lovecraft van del temor psicològic a l’horror material i repugnant.

Com en Lautréamont, el lèxic, del llenguatge científic serveix a la imaginació poètica: mots d’antropologia, geologia, fisiologia, genètica, matemàtiques, topologia,  etc. articulen unes visions poètiques sorprenents d’implicacions tenebroses, al servei de la imaginació del lector. Quan més inconcebible sigui l’horror, més precisa i clínica serà la descripció; perquè el terror ataca a la raó –element que comparteix amb el solitari de Konigsberg, Kant, qui també somiava en sobrepassar la humanitat.

L’efecte d’escala és una altre recurs usat per contrastar el temps o l’espai i despertar el vertigen dels poders inconcebibles. Juxtaposa un temps humà concebible amb un temps alienígena immens, o un espai humà euclidià, amb un altre de sobrenatural. En aquest horror de la desproporció hi ha un element d’allò que Kant definia com el sublim.

El xoc entre aquestes entitats i la nostra vida ordinària es complica, densificant-se a mesura que avança la narrativa, la qual cosa ens va convencent d’allò inconcebible. L’acció sovint segueix esquemes tancats i precisos, convergents (o de “pell de ceba”), amb una lògica dels esdeveniments acompanyada de “documents” que reforcen l’objectivitat del que està passant.

HPL a Brooklyn. 1931.

La part final de l’assaig tracta sobre el tema del racisme i les seves imbricacions estètiques. Aborda part de la seva biografia però sap trobar-hi la coherència per afirmar la seva tesi, comparant l’estil descriptiu de les seves obres amb les de les cartes, on explica les seves experiències a Nova York; o comparant-lo, per exemple, amb l’actitud d’altres col·legues del cercle, o amb la d’altres autors del fantàstic (que defineix, en general, com a reaccionaris contra el món modern), dels quals Houellebecq afirma que “probablement senten que l’hostilitat a totes les formes de llibertat engendra l’hostilitat a la vida”.

Houellebecq rebla el clau amb una justificació estètica: “tota gran passió, sigui l’amor o l’odi, acaba per produir una obra autèntica. Hom pot deplorar-ho, però cal reconèixer-ho; Lovecraft és del costat de l’odi; de l’odi i de la por”.

Share This:

Esta entrada ha sido publicada en Todo y etiquetada como , , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.