e, si s’estén més que natura dicta,/ surt-ne voler fals opinionàtic.
Segons el diccionari medieval de Lluís Faraudo, opinionàtic és un adjectiu que significa: mudable en l’opinió, llunàtic, fantasiós. Li devem aquesta paraula brillant al poeta de Gandia, Ausiàs March (poema 94 de l’edició a cura de Joan Ferraté); March indica en el poema en qüestió que quan l’home traspassa l’ordre natural de les coses, és a dir, quan l’apetit segueix la part de l’ànima (no del cos).
Diguem que quan algú vol anar més enllà de la seva consciència, o dels seus principis morals avui esdevindria un opinionàtic, un llunàtic o fanàtic de l’opinió, entés com algú desitjós de mudar d’opinió per tal de satisfer el seu apetit forasenyat. No cal anar gaire lluny per veure que bona part de les xarxes socials van plenes d’opinionàtics. Tanmateix hi ha un bon grapat de polítics opinionàtics; n’hi ha que han canviat de partit a cada convocatòria, la qual cosa ens parla més d’individus governats pels seus apetits més que de les seves idees o ànimes (si és que en tenen).
Sobta en March l’observació psicològica de moviments de l’ànima, elements més propis de la psicologia aristotèlica, però que en March adquireixen un ritme i una lluentor més propera que la d’uns apunts per donar classes, com era la Psicologia d’Aristòtil. Potser això es deu a que March fou més un «home d’acció» que un mentor reial, fet, però, que no li impedí dedicar-se a la poesia de forma ininterrompuda al llarg de la seva vida. Fou un cortesà armat cavaller que rebé una biblioteca exclusiva sota els auspicis del seu pare, Pere March, i del seu tiet, Jaume, poetes de la cort Trastàmara. A més, aquest cortesà autodidacta visqué amb altres poetes coetanis les expedicions del rei Alfons V. Un cop acabada la seva vida guerrera s’instal·là com a senyor i falconer reial. Des de València i Gandia la seva fama s’entengué fins a la cort de Saragossa, on es convertiria en un model de poetes en llengua castellana.
«Ausias March leyendo sus trovas al Príncipe de Viana». Juli Cebrian i Mezquita. 1884.
Els seus poemes denoten una formació multidisciplinar, molt renaixentista. March empra l’escolàstica com a eina d’anàlisi i bona part de les seves reflexions amb la psicologia, la moral i la medecina, rimades en decasíl·labs en cobles de diverses extensions. També recurreix a les autoritats, religioses de la Bíblia o gentils de les traduccions de les obres clàssiques o de les italianes, com les Heroides d’Ovidi, les Tragèdies de Sèneca i la Consolació de la Filosofia de Boeci, autors coneguts llavors i traduits al català. Però el que és pròpiament ausiasmarchià és la seva veu, una barreja de reflexió, màximes i preguntes obertes tramades amb imatges d’un lirisme paisatgístic i humà, que l’allunya dels estereotips occitans: la veu d’un jo que amb el temps esdevé amant filòsof o «mestre d’amor», el nou Ovidi d’una nova Ars Amatoria. El resultat és una evolució del trobar clus fins a una veu alliberada, tràgica i reflexiva davant els goigs i el dolor de l’amor cortesà, salpebrada amb una imatgeria quotidiana tramada en el vers, a la recerca del consol entre la raó i el desig; un vers difícil i elegant, lírica sense parangó en les lletres catalanes: un total de 10.000 versos.
