Les obres completes de James Clarence Mangan es troben editades per l’Irish Academic Press, disponibles en la Reading Room de la Biblioteca Nacional d’Irlanda, una parada obligada pels lectors de Yeats i Joyce. L’obra té proporcions enciclopèdiques, i només la poesia consta de quatre volums; al frontispici s’inclou una silueta del perfil del poeta, original de 1822.
Només hi ha un retrat post mortem —l’únic retrat— de l’autor, dibuixat el 1849, tot just després de morir, però hom pot trobar reproduccions més idealitzades. Una d’elles es troba a St. Stephen’s Green: un bust de bronze sobre un pedestal on hi ha gravat una representació de Roisín Dubh (la Roseta bruna), una al·legoria d’Irlanda i, probablement, el seu poema més popular. El rostre de Mangan, de la mà de l’escultor Oliver Sheppard, autor entre d’altres de l’heroi Cúchulainn de la General Post Office, es presenta serè, amb melena romàntica, ulls grans i pregons; res a veure amb l’alcohòlic rodamons que acabà dormint als parcs.
Mangan va ser homenatjat al seu moment pels de la seva quinta, però va ser oblidat amb la mateixa rapidesa amb que es va extingir l’aixecament de 1848. Als Estats Units va tenir certa recepció, però la seva obra va acabar dispersa en antologies de poesia irlandesa. Llavors, un jove Yeats, amb 22 anys, va rescatar el seu nom. Yeats el va considerar avantpassat poètic i poeta nacional d’Irlanda, confessió feta al poema “To Ireland in the Coming Times”: Nor may I less be counted one/With Davis, Mangan, Ferguson. A més, va difondre el nom de la seva amant secreta, Miss Stackpoole, qui, segons alguns editors, havia estat la responsable del seu caràcter per haver-li donat “carbasses”.
Anys després, en ple Celtic Revival, Joyce va reivindicar-lo en una conferència (clicar per veure el text) al University College, experiència que els seus detractors van aprofitar per batejar-lo amb el malnom de “el barretaire” (en referència al personatge de Carroll) per la seva reputació de somiatruites. Joyce, que llavors tenia vint anys i estava a punt de llicenciar-se, s’inspiraria en la influència de Mangan com a poeta i contista. També, pels volts del centenari, un madur G. K. Chesterton el considerava una genialitat irlandesa, una baula entre la tradició i la modernitat, i feia mofa dels seus detractors, els unionistes anglesos.
Amb aquests avals sembla que el reconeixement va arribar-li al centenari del seu naixement. Però l’ombra de l’oblit és allargada i, fins i tot avui, the Man in the Cloak roman mig desconegut, com minor poet; com una perla mig enterrada però que fulgeix inadvertidament quan algú se li acosta. Segueix, doncs, la trajectòria d’una figura espectral semblant a la de Poe, oblidat llargament, i recuperat amb més popularitat que mai; poeta de la Jove Irlanda, model per a l’artista adolescent, autor de culte, inspiració per a gòtics, cantants, novel·listes, i poetes; fins hi tot, es diu que el seu espectre vaga per la casa natal, un restaurant avui dia. I és que la seva ombra gòtica no només es projecta en els seus relats, que recorden als de E.T.A. Hoffmann, o en les traduccions alemanyes, sinó en alguns dels seus models literaris, com el de Melmoth, l’errant maleït, l’autor del qual, Ch. R. Maturin, admirava en l’adolescència fins al punt de seguir-lo a distància pels carrers.
James Mangan (Clarence és un afegitó literari) va néixer en el Dublin d’un regne d’Irlanda acabat d’unir al Regne Unit, després d’un fracassat aixecament republicà, i dos mesos abans de la reprimida rebel·lió dublinesa del 1803. Morí el 1849, poc després del fracàs de la Jove Irlanda, l’eco celta de la Primavera dels pobles de 1848. Així, doncs, el seu context històric fou un entreacte del conflicte angloirlandès al qual no serà insensible.
El Mangan escriptor treballà primer per almanacs, després en diaris liberals “unionistes”, com el Dublin University Magazine, i finalment, amb la Jove Irlanda als diaris nacionalistes. Col·laborà amb intel·lectuals dublinesos, i les seves traduccions li obriren la porta als moviments culturals europeus i a la llengua irlandesa, que coneixia però no dominava. Amb tot, però, escrivia i s’expressava en anglès.
L’únic escrit no literari que dóna fe de la seva orientació política és una carta mai rebuda pel director del The United Irishman, John Mitchel, durant el rumor de la seva imminent detenció. En ella es declara simpatitzant de la independència i alhora persona de poca o nul·la rellevància política. Aquesta contradicció és constant en les seves opinions; tant apel·la al sentiment patri com critica la rauxa que porta les desgràcies. Després del fracàs del 1848, el Irishman va ser tancat i el moviment desmantellat. John Mitchel, qui editaria la seva poesia pòstumament i idealitzaria la seva figura de màrtir, acabà deportat a un penal. La seva participació política va ser nul·la: mentre es recuperava a l’hospital per la seva mala salut, alguns dels seus companys compromesos que complien presó recaptaven diners per a ell.
Tot i que els seus referents són romàntics, el Mangan més insubornable no és un poeta romàntic en el sentit verdaguerià, sinó més bé és un personatge antiromàntic, més proper a un décadent urbà; la seva determinació sembla compromesa amb un individualisme petitburgès, pessimista i crític. Mangan es deslligà de les seves responsabilitats polítiques mitjançant les traduccions, l’apòcrif, la invenció d’autors i obres, o el sarcasme, artificis que li van permetre escriure amb llibertat i sense compromís directe.
Ara bé, Mangan no era insensible al que passava. Fins hi tot va escriure un himne per a la nova república. Els qui van defensar-lo afirmaren que fou el poeta de la decadència d’Irlanda, identificant la seva vida personal amb la ruïna del país. El poemes més patriòtics ho són com anhels perduts, visions o derrotes; es desprèn una mena d’orgull i malenconia pel passat nacional, però també hi ha una redempció en la derrota.
La pandèmia de còlera que assolà Dublin també va assolar Londres amb una virulència no registrada mai, i va rematar als desnodrits supervivents de la Gran fam irlandesa. Mangan va morir de còlera a l’hospital de Meath, el 20 de juny de 1849, després d’anar-se marcint poc a poc i adquirir un aspecte cadavèric que als seus coneguts els recordava al “Vell mariner” de Coleridge. L’única pertinença que duia al ingressar era un llibre gastat de poesia germana. Al seu enterro, malgrat haver viscut un període de glòria i decadència en vida, van anar-hi cinc persones. Aquell mateix any, morien, però, d’altres causes, dos altres grans poetes gòtics: E. A. Poe i T. L. Beddoes.
Mangan va treballar a la botiga de queviures familiar, d’aprenent d’escrivà, escriba legal, copista, i bibliotecari. Va tenir que mantenir als seus pares i als seus germans. Finalment, va caure en l’alcoholisme, els deutes i va pidolar als amics. La seva prolixitat literària (assajos, traduccions, contes, poemes, biografies, etc.), però, va ser la seva única font d’ingressos en moments determinats; afirmava que traduïa 80 línies al dia al preu de quasi una lliura. En altres mots, Mangan escrivia poemes per guanyar-se la vida, no per a una glòria parnassiana, i això es veu molt bé en la diferent qualitat dels seus poemes (alguns d’ells són nyaps èpics) i en la seva versatilitat.
Publicava sota pseudònims com Drechsler; Selber; Terrae Filius; Hi-Hum; Whang-Hum; Vacuus; The Out-and Outer; Peter Puff Secundus; Monos; Lageniensis; A Mourne-r; Herr Hoppandgoön Baugtrauter; Herr Popandgoön Tutchemupp; Solomon Dryasdust; Dr Berri Abel Hummer; entre d’altres. Se li atribuïen traduccions del grec clàssic, alemany, francès, italià, espanyol, turc, persa, àrab i gaèlic, entre d’altres més exòtiques. Però les seves “versions” no eren del tot fiables per a alguns erudits, sinó “perversions”: en alguns casos les millorava, en d’altres, les empitjorava; però quasi mai eren fidels. El fet que algunes de les seves traduccions siguin “a mitges” complica la classificació dels crítics literaris i afegeix a la llista de pseudònims una altra d’apòcrifs, o mig apòcrifs, que es troben entre l’original i el plagi; intertextuals, o “manganitzats”. Uns quants d’aquests poemes van ser recollits juntament amb els poetes alemanys a l’Anthologia Germanica, d’altres, en antologies del gaèlic, però pràcticament tots van ser primerament publicats als diaris dublinesos.
La traducció va ser la raó de ser d’en Mangan, entesa com a reescriptura i adaptació a la voluntat del poeta; afegint o traient versos, canviant el sentit, o amagant l’autoria amb pseudònims, i que el portà a inventar-se poetes i poemes, amb anotacions a peu de pàgina i notes erudites; va fer de la traducció no només una feina sinó un joc i un estil de vida, una mistificació de la seva identitat que responia a la voluntat de “ser els altres”, de ser trobat —o perdut— entre els altres, de ser descobert entre aquells a qui admirava i que no el van arribar a conèixer mai. Ell ho anomenava “l’antítesi del plagi”, és a dir, la renúncia de ser autèntic, anticipant-se a la modernitat.