Arriben les eleccions, ciutadà, i encara no saps qui votar.
Saps que és el teu dret i, a més, que així és com s’exerceix la democràcia; branca sagrada del mateix tronc que el parlamentarisme o la llibertat, i…
que omple la gola dels qui en aquests dies et demanen votar, prosèlits.
Ciutadà. Oblidat d’aquest nom. Apel·la a la màscara social.
Individu. No actuïs lliurement per negació, sinó per afirmació de l’acció.
Home. Cada acció té el valor que li donis, ni més ni menys, per sobre de les ideologies dels ciutadans o les seves reaccions.
Així doncs, abstenir-se té el mateix valor que votar.
El valor del teu vot –del teu acte–, home lliure, només te’l dones tu mateix.
I aquest valor sempre és completament inútil per als altres.
El vot del ciutadà és el d’aquell que creu ingènuament que el seu vot ha de ser útil:
qui vota com Kant, i creu que si hom fes el mateix un altre gall cantaria…
Qui vota pensant que no vota ell, sinó una classe o estructura, que es creu ser el motor d’una història, o
qui digui que un vot val tants escons
o que si no fas el que diuen uns afavoreixes no sé a qui, ni quelcom.
Donar raons per a un vot sempre el fa ser un acte útil.
Per això, un vot útil no és un vot lliure.
Per això, un vot lliure és un vot inútil.
Vota inútil. La llibertat és inútil. En això rau la seva superioritat.
I encara que sentis aquelles veus que et diuen que si no vas a votar quelcom sinistre estarà a punt de passar…
vota inútil. Ja estàs condemnat a prendre’n part, encara que sigui com a convidat de pedra.
Vota… inútil.
I encara que et diguin que el poble parla a les urnes, que és savi, que té seny i, fins i tot, que té domicili propi, votar només té el valor que li vulguis donar.
