Ara que ens trobem en mig de la «desescalada» convé recordar que seguim en «estat d’alarma» des del 14 de març. Bona part d’aquest temps el comandament militar sota el control del ministeri de sanitat ha intervingut públicament i ha dut a terme actuacions. Alhora hem estat «bombardejats» amb dades de baixes i contagis com si es tractés d’una guerra colonial, o una «teràpia de shock», no tant en el sentit de la doctrina de Naomi Klein, encara que la temptació és gran per les conseqüències econòmiques, sinó pel canvi de conductes individuals decretat per l’estat amb la nostra conformitat.
D’aquestes setmanes es recorden aquells primers discursos del presidente, les rodes de premsa amb els delegats acompanyats de militars, el «projecte» IFEMA, la descontaminació de l’aeroport d’El Prat, o aquella sensació d’alarma per un discurs públic abundant en metàfores militars. Tanmateix, també es recorda que en el pic de la corba van desaparèixer els militars i el discurs castrense va ser substituït pel llenguatge divulgatiu de Fernando Simón.
És precisament aquesta al·lusió al llenguatge militar que ens crida l’obra de Susan Sontag; la periodista i escriptora va publicar un petit assaig el 1977 anomenat La malaltia com a metàfora (temps després va publicar una continuació el 1988 anomenada La Sida i les metàfores).
L’assaig para atenció en la metàfora de la malaltia, concretament en la tuberculosi i el càncer, que desperten el temor al contagi físic o moral, un temor amb el qual s’identifica la malaltia; tanmateix, aquest poder de metaforització només l’ostenten malalties multicausals (o d’origen misteriós) i de conseqüències calamitoses, o fatals, cosa que sembla recordar en alguns moments a la COVID 19, per la manca d’informació, la saturació del sistema sanitari, la simptomatologia semblant a la grip o l’asma i la corba de morts creixent.
Sontag aprofundeix més i analitza l’ús polític de la metàfora, quan es fa servir per referir-se a una societat «malalta» o un grup dissident o enemic del govern que vol ser neutralitzat: en aquest cas, l’ús polític de la metàfora de la malaltia no és monopoli ni de dretes ni d’esquerres, si no que ambdós l’han usat indistintament, tant pels totalitarismes com per les democràcies liberals. L’últim cas que recordo d’ús polític de la metàfora de la malaltia va ser quan Josep Borrell, en el míting unionista de Barcelona, va esmentar a l’independentisme com a una «infecció» que s’havia de guarir. Aquest ús de la metàfora, ens adverteix Sontag, és bastant perillós en tant que el llenguatge metafòric també és persuasiu: una construcció mental que crida altres significats. Per això, malgrat la necessitat de denúncia, en dir que unes persones són una infecció o, com s’ha piulat recentment, «el virus sois vosotros» o «el virus sois voxotros», s’aconsegueix la complicitat de sectors de població disposats a acceptar mesures extremes que permetin eliminar el virus o bacteri social del cos «sa».
També ens recorda Sontag que l’ús d’aquesta metàfora no encaixa gaire amb les aspiracions de concòrdia o de pau en una societat, ja que apel·la a accions invasives: «les metàfores de les malalties s’usen per jutjar la societat, no com a desequilibri sinó per a ser reprimides». Val a dir, però, que la més desesperada metàfora del segle és, de moment, la del càncer.
Dins del territori de la política, Sontag indica l’ús d’una altra metàfora, l’anomenada metàfora militar, usada per primer cop en el camp de la medecina al voltant de 1880: «la mateixa malaltia és concebuda com l’enemic sobre el qual la societat promou una guerra.» L’ús del llenguatge militar, per exemple, com «invasió», «infiltració», «baixes», «bombardeig», etc, o comparacions amb guerres, com per exemple, la lluita contra el càncer comparada amb la guerra del Vietnam, redueixen la malaltia a un report militar i alhora la converteix en una metàfora d’allò intolerable.
Aquest ús del gobierno ha provocat els següents titulars en la premsa espanyola: EL PAÍS, 3 d’abril: El virus y el lenguaje militar. No hay trincheras, ni primera línea. Ni siquiera, enemigo. Solo es un virus. El 27 d’abril, El Mundo: Historiadores rechazan el uso de lenguaje bélico contra la pandemia de Covid-19: «Esto no es una guerra». El Confidencial, 29 d’abril: ¿Guerra contra el Covid-19? No culpes a la metáfora. ¿Pueden las metáforas que usamos transformar nuestra forma de actuar, pensar y sentir? Una reflexión sobre el uso de metáforas bélicas para referirnos a la pandemia.
Aquests articles són d’entre març i abril, quan la presència de l’exèrcit era diària als mitjans amb els partes de «sin novedad en el frente», o el «todos somos soldados» o fins hi tot, «el primer soldado de España». I no tan sols a Espanya sinó també en altres països que han comparat el desafiament amb la guerra de 1945, o amb les «trinxeres».
Vol dir això que l’estat ha desdibuixat la situació? Doncs, no del tot. Gonzalo Pontón defensa la necessitat de mobilitzar a la societat amb un «discurs bèl·lic» ja que la percepció del risc era molt alta i calia molta conformitat. En aquest sentit, la metàfora ha resultat útil a l’estat, però no s’ha de deixar de banda l’altre aspecte del discurs metafòric, que ha servit a atribuir a l’exércit el significat de cos mèdic omnipresent.
Les metàfores són trops lingüístics que enllacen significats, són innòcues pel sol fet de ser metàfores i no són lògiques. Però quan s’usen per a persuadir, per a convèncer, les podem acceptar en els nostres esquemes conscientment o no. Tanmateix, la personificació, és un altre trop utilitzat pel presidente amb la seva resposta de «el virus no conoce fronteras», com si fos algú amb domicili, o un agent estranger que viatja d’incògnit. Una vegada més, aquest trop funciona en doble sentit: ja que el virus es desplaça per arreu les comunitats no han de donar resposta autònoma, sinó que han d’acceptar la centralització de l’estat d’alarma.
Val a dir que és probable que la metàfora militar reforçada amb les baixes, els taüts, els contagis, els aplaudiments per la «lluita», la «situació de guerra», etc., hagi fet prendre consciència de la responsabilitat compartida (en una guerra tots som soldats, etc.) a una part de la societat, però alhora també que ens hagi fet jutjar la conducta dels nostres veïns precipitadament. A nivell de carrer, la mascareta ha esdevingut símbol dels qui lluiten contra un enemic comú, començant pels sanitaris, interioritzant el risc individual en una mena de casus belli social. Però les conductes despreocupades als parcs o a les platges han indignat la «comunitat» mobilitzada pel zel d’aquells qui s’han conformat escrupolosament; la metàfora bèl·lica pot actuar com a reforçador.
