Ted Chiang. Exhalació. Mai Més Ed. 2020.
Mai Més ens duu al català el celebrat recull de contes de ciència ficció d’en Ted Chiang, autor nord-americà (fill de pares xinesos emigrats després de la Revolució), i que la biennal literària de Barcelona, Kosmopolis 2021, ha tingut la gentilesa de convidar enguany.
El recull selecciona set contes publicats d’ençà el 2007 fins al 2015 juntament amb quatre de nous, els quals foren publicats el 2019 sota el nom Exhalation, un any abans de la traducció al català de Ferran Ràfols Gesa per a Mai Més el 2020. Alguns d’ells havien estat guardonats amb els premis Locus, Hugo o els BFSA, i el recull fou considerat un dels millors llibres del 2019 pel New York Times.
Amb aquesta presentació no és fàcil que els lectors d’Exhalació en català quedin decebuts pels continguts, ni tampoc per la coberta de l’edició d’un recull que presenta al lector una ciència ficció sovint propera al “nostre present”. És per això que aquest s’ha comparat amb la sèrie Black Mirror, però potser caldria matisar que no ho ha estat tant per la seva foscor distòpica, sinó més bé per com la tecnologia ens força a repensar qui som i les relacions entre nosaltres; vet aquí l’eix conductor: l’humanisme (o potser també caldria encunyar, androidisme) que processen les seves 333 pàgines.
El lector que conegui i valori el realisme màgic, trobarà una molt bona aproximació al realisme de ciència-ficció, més que de faula o de metàfora. Perquè la majoria de relats ens col·loquen en un entorn on allò fantàstic s’ha tornat corrent (Exhalació), tot i que n’hi ha d’altres que giren encara més la clau, i dins del meravellós s’esdevé el fantàstic (Òmfal). El canal d’aquesta normalització/enrariment és el la veu d’un narrador que a vegades és omniscient, i d’altres és testimoni o identificat, però que parla des d’una ciència que permet interpretar les normes o transgressions de cada relat fins al punt de transmetre’ns aquesta familiaritat o sorpresa.
El recull no tracta de ciència ficció dura, distòpica ni d’òpera espacial: tot i que en alguns contes hi poden aparèixer elements intertextuals o fantàstics, en general, es pot afirmar que els temes giren al voltant de la psique humana enfrontada amb la tecnologia, ja sigui aquesta un art màgic (El mercader i la porta de l’Alquimista), l’evolució natural de les empreses d’IA (El cicle de vida dels objectes de software), o els “prismes” (l’angoixa és el vertigen de la llibertat), uns nous productes que aprofiten la mecànica quàntica per a reflectir els nostres alter-egos.
En aquest penúltim, del 2010, Chiang hi fa aquest apunt: “L’economia entra en recessió després de l’última pandèmia de grip”. Però no és l’única afirmació que ens duu a aquest futur immediat (i constatat) de les especulacions del gènere, sinó que n’hi ha moltes que obren una porta als mons digitals en xarxa i cibernètics que desenvolupen dinàmiques i intel·ligències que autoaprenen tot evolucionant per les lleis del mercat i la demanda d’aquests “objectes de software” o “digients”. Val a dir, però, que més que un conte, és una novel·la curta d’unes 100 pàgines, extensió solament justificable per emmarcar l’evolució d’actitud i pensament dels seus protagonistes.
Cada relat tracta per una banda aspectes de la física teòrica o especulativa i de la tecnologia (viatges en el temps, intel·ligència artificial, el lliure albir, la història de la ciència i de la tècnica, o la física quàntica) i per l’altra les actituds o processos cognitius que ens defineixen com a éssers humans (i cal dir que perfectament tramada, sense que s’hi detecti cap pegat): el perdó, la culpa, l’amor, la memòria, el sentiment de grup o l’empatia.
És potser l’empatia l’element clau que uneix tots aquests contes en les seves derivacions. Empatia que ja apuntava Phillip K. Dick que ens diferencia del pensament androide, i que ens feia actuar i pensar com ho fem, amb totes les nostres contradiccions encara que sempre anem a la recerca d’un sentit universal que tot ens ho expliqui (tendència que Dick considerava propera a la paranoia).
No cal confondre aquest recull amb una acumulació de dades científiques (que en té, i bastantes per a conformar la sensació de naturalitat/sorpresa que dèiem abans), si no que són històries humanes en un entorn enrarit per al lector, però d’alguna manera “massa” proper al present en uns casos, o en d’altres en un món paral·lel, ucrònic o real; i on les actituds dels seus protagonistes són posades en dubte davant d’una innovació o descobriment que les contradiu.
El nom que encapçala el recull, Exhalació, és el títol d’un dels contes on es posa en dubte tota un visió del món robòtic per un gir copernicà que produirà el descobriment de l’aire com a força fonamental per a l’animació. És un conte excel·lent que va més enllà del problema que planteja i que recorda als contes d’Stanislaw Lem, ciència ficció com a reflexió real de problemes físics i metafísics; però no és l’únic: personalment són inesborrables El mercader i la porta de l’Alquimista, Òmfal, i l’Angoixa és el vertigen de la llibertat.
Tanca el recull unes “notes sobre els contes” on s’explica quina fou la llavor que va fer florir cada relat, i ens dona una perspectiva més biogràfica de cada conte en el context del seu autor.
El punt fort de Chiang és aquest corrent que lliga la ciència-ficció amb l’espècie, la humanitat, la universalitat, els grans temes de nosaltres mateixos, la qual cosa fa que la tensió narrativa giri al voltant de l’actitud dels protagonistes més que a les disquisicions tècniques o científiques, que també hi són, però, com a pretext i inspiració per exposar un tema amb el qual el mateix lector empatitzarà de ben segur.
