Sonet o no sonet. Aquesta és la qüestió.

Sonets al segle XXI?

M’agradaria pensar que l’art del sonet avui dia té un conjunt de seguidors, estilistes i fan service que recolzen el seu ús; que aquest és una estructura moderna sobre la qual es pot fer poesia postmoderna; que les seves síl·labes i rimes són estireganyoses i no sòlides com el marbre; i que, per la qual cosa, el sonet estaria justificat sempre que incorporés alguna innovació o variació formal o temàtica que l’adaptés a la lectura del seu present.

Perquè… ben mirat un sonet és una extensió de text d’unes 110 síl·labes, el que vindria a ser un petit recull d’unes 40-50 paraules (un text de 4 línies), i si tens una idea, reflexió o pensament interessant que t’ocupi 4 línies podries compondre un sonet.

Això no és cap crítica, ans el contrari, una defensa de la capacitat de condensació d’idees que implica compondre un sonet: el motlle que contindrà la fosa que pacientment hagis treballat, independentment de la qüestió formal.

Pel que fa a l’estil del sonet, l’única condició avui, crec, és que hi hagi un ritme que acompanyi la lectura i aquella “transició” de començament al final, una mena de joc d’anticipacions, que inclogui el desenllaç que es dona en els últims versos. La qüestió sil·làbica i de rimes pot seguir l’estil clàssic, el qual transmet aquella sensació de peça acabada i sonoritat inamovible,  que el fixa però que a voltes és fa difícil d’entendre “a la primera”, o pot amollar les seves lligadures i fixacions (ritmes, rimes, lèxic, alenades..) per mantenir la sensació de peça acabada alhora que permetre major claredat que sonoritat.

Però la paraula sonet fa badallar: no sé per quina genealogia ha esdevingut sinònim d’avorriment, d’antiquat o de carca. Potser per la part matemàtica, o per la consonància… no ho sé; pot ser perquè les estructures formals, com les imatges, s’identifiquen amb els valors i les actituds d’un grup i d’una època, i “escriure un sonet” el segle XXI, en plena postmodernitat, pot semblar massa “modern” o “antic”, tot i que ja sabem que en la postmodernitat l’estil és tan sols un joc de llenguatge.

Despertar-me quan no dormo

Despertar-me quan no dormo, de Miquel Desclot (premi Carles Riba 2020) és una tria de poemes redactats en els últims 38 anys, la majoria dels quals són sonets. Per una banda, el poemari manté aquesta unitat formal i d’un estil, diríem, amb un “oreig noucentista” que a voltes rebufa amb una veu plana, i per l’altra, hi ha una heterogeneïtat en els temes que tracten el propi llenguatge, el paisatge, el record, l’amistat o l’amor.

“prou reconec la cala d’on partia

i, en el teu cos, el port on torno a mi”

-Argonauta

Dins d’aquesta selecció hi destaquen el poemes dedicats a Miquel Àngel, Dante i Petrarca, Saps la terra on floreix el llimoner?, i no és casual: Desclot té el rècord filològic d’haver traduït el cançoner íntegre de Petrarca (fita no assolida mai abans en català, ni tampoc pels noucentistes) durant els últims 15 anys de manera intermitent: 8000 versos, a banda dels d’altres autors com Dante, Miquel Àngel o Shakespeare.

D’aquests sonets d’un traductor de sonets crec que se’n pot extreure alguna idea preciosa. Perquè el traductor serva l’autor, i alhora, crea, transforma amb la seva “veu” manllevada, que és com una transferència (ell o ella parlen a través del “jo”), en una sessió d’espiritisme. El traductor, a més a més, ha d’escollir el llenguatge que transportarà el sentit a la seva llengua, i en aquest traspàs, òbviament, alguna cosa es perd, però també alguna cosa es guanya. Repassar el llenguatge, llegat dels avantpassats, i encastar aquesta o aquella altra paraula en una estructura per compondre el ritme, la rima i el sentit, és la forma més plena fondre-s’hi amb el pensament d’algú. Nigromància.

Van construir-la uns homes decidits,

colrats d’un sol agrumollat de segles:

-Calçobre

No segueixen els sonets una norma fixa, sinó que sembla que responen a la necessitat sonora i conceptual: així ens trobem que en alguns la rima és consonant, en d’altres assonant, d’altres versos marinats o no; unes estructures són petrarquianes o shakesperianes i d’altres no són sonets ben bé.

Hi ha, però, un delitós ús del llenguatge, d’ocells, flors, arbustos i arbres, donat que sovint els poemes s’ubiquen en valls, gorgs, costes, estanys, o muntanyes; hi ha una presència de la terra com del mar, sovint com a símbols, locus amoenus, o paisatges de fons; del pas de les estacions, o de la presència o absència de l’home i les seves activitats. També una preferència pels mots amb sonoritats vibrants: “llimalla, esquerdill, rocallís…”, o com en el cas del poema Pirinenca (tota una declaració d’amor a la sonoritat vibrant).

“En el sòlid silenci de la pedra

que no gosa fendir cap brot de vida,

tot d’una esclata a l’aire

el brunzit de les ales de dos corbs en parella”

-Vall desclosa

L’ús d’alguns mots com “calçobre”, “acorar” o “avidar” bé es mereixerien ser recuperats. Amb això, Desclot ha escollit conjunt de sonoritats i significats infreqüents que atorguen a la lectura aquella fascinació de descobrir (o redescobrir) una llengua. Tanmateix, aquest és un avís pels lectors ràpids: cal un diccionari a mà i una relectura.

La mort d’una paraula és un malastre

que fa encongir tota la humanitat.

-Gens com paraules

Els tons, però, son heterogenis segons el tema a tractar: si per una banda tenim l’alè elevat a imitació dels clàssics (a la recerca d’una transcendència, un tant mig creguda), per altra banda tenim la metapoesia i un cert abarrocament de la quotidianitat . La veu també varia segons el tema i trobem que aquesta s’emmotlla a l’alteritat d’un Goethe o Haydn, o indirectament, en el cas de Cézane (Retrat d’un desconegut), amb una ècfrasi impressionista.

Separats de l’abisme per un tel

escometem l’instant com immortals,

per la vida lliscant damunt la mort.

-Goethe Patina sobre l’Ilm, a Weimar

Però Desclot també té en consideració els vius; vius que avui ja no hi són, però renadius en les seves endreces i poemes dels quals la meitat en són dedicats. Concretament, el poema En la mort d’Angel Crespo, traductor castellà del cançoner de Petrarca, mort a Barcelona el 1995, és una petita elegia on s’intueix l’admiració per l’amic que el va motivar per traduir el cançoner de Petrarca al català.

Ensenya’m la cançó, que no sé entendre,

tu que tot just l’has acabat d’aprendre.

-En la mort d’Àngel Crespo.

La tradició i el valor

En Despertar-me quan no dormo s’hi pot apreciar el treball d’orfebreria d’anys i panys. Una altra qüestió és si avui estem educats per saber-ho apreciar; si podem apujar-nos a aquell pedestal del sonet per a contemplar de prop les motllures que decoren aquesta catedral mig buida que anomenem tradició. Citant el jurat:

“Un exercici de maduresa creativa en el qual la contemplació de la natura i el diàleg amb la tradició poètica i artística conformen un univers de densitat moral i d’excel·lència formal”.

Se’m fa difícil pensar en la trajectòria del poemari de Desclot, qui de primeres no estava convençut de publicar-lo; potser es tractava de provocar el “reconeixement” a una trajectòria (curullada de guardons) de poeta actiu encara en els temps actuals; més encara quan un dels poemes està dedicat als presos polítics i l’autor n’està compromès amb la causa. Tot això, però, no desmereix Despertar-me quan no dormo, que posseeix un valor íntegre, no d’encàrrec, com el poden tenir les obres d’aquelles galeries italianes que s’omplien a l’estiu abans de la pandèmia, amb aquells visitants mig convençuts de la bellesa d’una tradició.

«Ser poeta és fer que les paraules comuniquin allò que no saben dir» - El Temps

Miquel Desclot, al seu estudi | Esteve Plantada. El Temps.

Share This:

Esta entrada ha sido publicada en Reseñas, Todo y etiquetada como , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *