L’article que anava a publicar

Entrevistem Ferdinand Frost, col·laborador i personatge de ficció, respecte a l’article que anava a publicar: «La independència de Catalunya serà beneficiosa per Espanya», article que ha estat desestimat per la pressió de la campanya electoral.

—“La independència de Catalunya serà beneficiosa per Espanya”. No li sembla un titular una mica tendenciós en hores de campanya?

—Sí. Era el títol de l’article que anava a publicar. Si de cas deixi’m canviar-lo: «La tensió política abocarà al govern a buscar un enteniment que beneficiï a les parts». Què li sembla?

—Més moderat. Però perquè no l’ha publicat?

—Perquè estem en campanya

—I pot explicar per què anava a publicar-lo?

—Vejam. Si ens fixem en l’evolució de la relació Madrid-Catalunya ens trobem diferents etapes. Veiem que cada una es correspon amb una crisi que es soluciona amb un pacte.

—Ja l’entenc. Vol dir que passi el que passi, la resolució d’aquest conflicte acabarà amb un pacte?

—Exactament. Hi ha molta gent disposada a canviar les coses només perquè al PP li interessa que tot segueixi igual.

—I aquest pacte com serà?

—No ho sabem, perquè això dependrà de les forces en conflicte i dels riscos que es vulguin assumir. Algú replanteja ara l’Estat Federal, d’altres una disposició addicional, un “cupo, o la cessió d’impostos. Fins i tot hem tornat a sentir la paraula “nació” en classes de didàctica socialista sobre estat i nació. També es coqueteja amb la regeneració, la reforma de la constitució, i fins hi tot, es fantasieja amb els Països catalans. A mesura que avança la campanya, més es polaritza i sembla que tot pogués passar. En resum, totes aquestes solucions no son noves sinó del passat que retorna a cada moment quan es va optar per un model pactat en base a les forces i jugadors que llavors participaven. Avui és curiós però sembla que tot torni a començar, com si fos una quarta temporada del 1895.

—Què vol dir?

—En l’article que anava a publicar, li explicava que cada quatre dècades, una generació viu un augment de tensió entre poders que culmina amb un pacte. Com les onades d’un estany, l’eco de la història sembla que ens vulgui dir alguna cosa. Avui estem a la dècada dels 2010’s, en «el procés», però als 1970’s començava «la Transició» cap a les autonomies, i als 1930’s s’aprovava «l’Estatut d’Autonomia» a  la nova república, i abans, cap als 1890’s, la Unió Catalanista proposava les Bases de Manresa i arrencava amb el «desastre del 98». L’estructura econòmica també sembla seguir la mateixa línia ja que es correspon en cada cas amb un període de crisi socioeconòmica: el desastre del 98 i la Mancomunitat, la crisi de la monarquia i l’estatut, la transició i les autonomies, i avui, la crisi del deute i el procés. No sé si hauríem de ser hegelians o etnicistes amb això. Direm, doncs, que només és una consideració estètica que il·lustra una tendència.

—Hegelians o etnicistes?

—Idealistes o folkloristes.

—I l’intercanvi de cartes entre Felipe, Duran, i Mas? I les declaracions dels ministres, i les crides dels drets històrics? Això compta?

—La superestructura catalana ja té el discurs ben perfilat i avui és més madur però encara és novell i li falta feedback, resposta, per a ser pragmàtic. De totes maneres, la discussió superestructural només interessa per guanyar-se el valor moral de la partida, i és un debat d’idees enquistat que no aporta solucions; vull dir, que només té o bé un ús cultural o propagandístic i sovint emocional. Encara que es vulgui monopolitzar el discurs no crec que les ideologies del XX en l’era tova i líquida del pensament dèbil, l’era del Facebook, dels viatges “lowcost”, i Google, tinguin gaire cosa a monopolitzar. Són l’embolcall del paquet. El que importa es l’interior del paquet.

—I que hi ha dins el paquet?

Hi ha nous votants. Hi ha joves a l’atur que volen millorar com volien els seus pares al 78 i com volien els nostres besavis al 31. També hi ha una societat mitjana molt més madura i envellida, i una premsa amb poca autocrítica. Molt de soroll i poc respecte per l’adversari. Dins aquest paquet també hi ha una necessitat d’organització territorial més eficient, de reducció de dèficits i de millora de gestió. El gran problema avui és el deute i la reducció del mateix que origina l’austeritat, i això val per a tota Espanya. També hi ha l’aversió a les majories absolutes del bipartidisme, i a l’immobilisme del govern actual. Ara, les grans estructures financeres són les que no volen canvis. Fixi’s en les declaracions de la CEOE i de Foment. Són el mateix discurs que el govern de majoria absoluta del PP. Només la CECOT, que representa un menor volum de negoci, encara que un major nombre de petits empresaris, es desmarca, i mentre el fòrum del Cercle d’Economia diu que s’ha de pactar, els bancs de l’Ibex acaben d’entrar en campanya a la contra. L’alta burgesia no vol riscos, i la mitjana i la petita s’ho pensen, però els sindicats majoritaris passen de puntetes perquè no volen fer-li el joc a la dreta. I els proletaris? la classe baixa? amb un 24% d’atur i un sou mitjà baix, cap els 1000 €, entre conformada i indignada.

—Potser que després del 27S tot segueixi igual.

—Augmentarà el soroll perquè molt vot independentista és de protesta. Però sí, això és molt probable que sigui el que acabi passant, al menys aquest any, perquè el que farà agafar por als mercats internacionals serà el 20D, que s’articularà en base als resultats del 27S. Primer hem de saber el resultat de les catalanes i llavors les generals. Fins desembre no sabrem com s’esdevindrà la partida.

—Expliqui’s

—Veurà. Des d’aquí la campanya es plena de soroll, i des d’allí també. Però els candidats al 20D ja estan fent la campanya sucursalista a Catalunya, i si el 27S dóna majoria sobiranista, el 20D molt probablement hi hagi llista comuna catalanista. Hi ha molt d’interès per saber com seran les generals, un joc de pes internacional on el pot és molt alt, i que depèn molt del 27S. Com reaccionaran els partits estatals després del 27S? Ara tothom vol escombrar cap a casa, però hi ha un fet que no s’escolta i que serà el fil conductor del 20D: així com hi ha una Catalunya que li interessa la independència, hi ha una Espanya que li interessa la regeneració, i és aquesta Espanya que vol el canvi la que ara no té veu ni poder. En L’article que anava a publicar deia que aquest és el fat del país, com en el 78 i el 31. Només per ambdues bandes es pot encaixar un projecte comú, però aquest encaix implica renúncies.

—Quin tipus?

Renúncies per part de l’Estat i de Catalunya, per suposat, tot i que dependrà, sobretot, del muscle polític de cada part, perquè sense majories fortes ningú es pren en sèrio l’adversari, i les renúncies al pacte fiscal i a la modificació de l’estatut indiquen clarament que el bipartidisme no vol canviar de regles ni de joc. Una via escocesa donaria anys de marge i calma, però també una reforma de l’estat que centralitzi més el poder a Madrid a canvi de donar major poder a Catalunya, o un lliberal “café para todos” que impliqués una confederació de 4 o 5 estats, etc. De fórmules n’hi ha, sempre que el poder financer i econòmic, que té la última paraula i és la força viva, no surti greument perjudicat. És, ara per ara, el que se m’acut. Hauria de preguntar a un expert en administració.

—Vol dir que, potser d’aquí un any tindrem referèndum vinculant, reforma de les diputacions i de les comunitats?

—No. Vull dir que la possibilitat està present, però cal veure les voluntats polítiques al marge de les declaracions i, sobretot, el joc del poder. Pensi que en aquest país la força se’n va sempre per la boca. Tot dependrà de si guanya la candidatura JXS+CUP amb majoria absoluta i de si no fan trampes ni estupideses. Si succeeix poden venir canvis.

—I l’avís de la UE?

—En efecte, es tracta d’un advertència que no tindrà molta influència el 27S. Però la tindria en les negociacions després del 20D.

—Però com pot ajudar el sobiranisme a millorar Espanya?

—En L’article que anava a publicar, deia que el moviment del 15M es va convertir en la mobilització d’electorat que li calia a Podemos, i recordava un malagueny de Podemos de visita a Barcelona que em va preguntar què en pensava. Podemos és (o era) la reacció contra un estat immobilista que defensa el mercat i el R78, però a Catalunya, la forma tradicional de protesta exterior ha estat la mobilització catalanista, tant de dretes com d’esquerres, i avui en dia és tant catalanista com sobiranista segons el grau d’intensitat. Afora d’aquí no s’entén perquè juguem amb dues baralles, la de la classe (dreta o esquerra) i la de la nació (sobiranisme o espanyolisme), i això és el que genera estupor a jugadors com Pablo Iglesias, o a observadors com Julio Anguita, o a d’altres que només juguen amb una sola baralla, la de classe (dreta nacionalista o esquerra pluralista). 15M i 27S no han de ser discursos incompatibles si s’assumeix que ambdós volen canviar el joc i la baralla.

—El joc del poder?

—Sí. A l’article que anava a publicar imaginava que Espanya és una partida de “tute”, o de «tute cabrón». La partida fa temps que ha començat, però l’actual, la R78, es juga amb una baralla i unes regles de la casa bastant conegudes però amb les cartes gastades i marcades per l’ús. Tothom pot intuir la jugada de l’altre i en aquest joc “quasi” sempre acaben guanyant els de sempre: gats vells (ministres, expresidents, etc.) que fan recelar els jugadors joves i inexperts. Vostè i jo estem mirant la partida. A taula seuen els poders polítics. Posem que dos d’ells són en Mas i en Rajoy i allò que representen avui. Ha llegit Huizinga?

—Sí

—Els últims deu anys de partida, dos poders s’han anat enfrontant més i més; no és que s’hagi canviat el joc, és que un jugador amb moltes fitxes bloqueja l’altre sistemàticament, que te bones mans però no suficients fitxes i va fent jugades que no li surten i fa el ridícul. Però arriba la crisi i els moviments socials. El 2012, 2013, 2014, etc. De cop i volta, el jugador (Mas) veu que té fitxes si aprofita els moviments. Canvia de discurs i es recolza en el públic que porta quatre anys mirant la partida i no és necessàriament votant seu, escridassant al govern Rajoy que es fa el sord. Aquesta massa inclou els que es van desencantar amb el PSC i amb Zapatero. L’oposició i la negativa a negociar converteix la protesta en una pugna que desferma l’instint agonal i competitiu de la tribu.

—Es podria fer un filmet electoral.

—Continuo. Tant un jugador com l’altre fan trampes. La trampa, però, està tolerada pels jugadors vells: corrupció, especulació, retallades express i altres maniobres de dubtosa legitimitat. Molts observadors critiquen la falta de moral però això NO atura el joc, perquè com que tothom fa trampes, com a Itàlia, l’argument moral s’invalida, entén? Aquí, llavors, prenen rellevància els jugadors joves o “nets” que volen canviar les regles i s’atorguen el valor moral i que veurem en els partits nous. Mentrestant, què feia Mas? Mas, que seguia la doctrina d’austeritat imposada, proposa que s’ha de canviar la baralla amb un pacte fiscal però no li fan cas. Llavors, diu que si no es canvien les cartes s’ha de canviar de joc (el procés), i com que tampoc li fan cas, adopta el discurs d’una part de la societat catalana que porta mobilitzada des del 2006 que diu que ja en té prou i vol abandonar la partida (DUI).

—Però això em sembla avui dia del tot improbable.

—És una declaració, és a dir, un farol fins que es demostri el contrari. Llavors, la resta de jugadors es mira i enraona que si un jugador se’n va no hi ha més remei que canviar de joc (administracions, diputacions, mercats, inversions, etc.) i que seria millor canviar de regles abans que de joc. El govern, que va guanyant, òbviament, està en contra d’aquest canvi de regles perquè està lligat pels mercats i el BCE, i pressiona perquè no s’abandoni la taula, primer amb amenaces i després amb altres veus que parlen del veto i l’expulsió de la UE. Cada jugador, mentre dura l’amenaça en campanya electoral, declara les seves jugades que són només això, declaracions, és a dir, possibles farols. Però la incomoditat de Mas, l’aixafaguitarres, va cada dia en augment segons les enquestes. De fet, interessa el xoc de trens perquè el que interessa és provocar una crisi que canviï el joc.

—Si no deixen canviar les regles es canvia el joc. Com que no es vol canviar de joc es canvien les regles.

—Més o menys. El que els interessa a tots els altres jugadors és que l’aixafaguitarres es calmi, però com que no se li permet negociar amb avantatge, és impossible. Ell ho sap, i la seva posició és ben còmoda: a cada amenaça apujar el to, mentre l’estratègia del govern és la de mantenir la ilul·lsió de que el seu joc és el bo, de què guanyaran per ser els bons i els espera el pitjor als dolents. L’estratègia del PP sembla la de guanyar els màxims vots pel 20D i, a jutjar per les declaracions de Margallo, esperar que la “suposada” recuperació econòmica apaivagui les ànsies sobiranistes. D’aquesta manera es desaprofita l’oportunitat de canviar el R78. L’estratègia del PSC sembla la de moderar el to prometent un pacte perquè en Sánchez obtingui el màxim suport el 20D.

—Llavors a qui recomana votar?

—Personalment, no escoltar la crida del vot útil, ni la de la majoria silenciosa. Són fal·làcies. Ningú vota per vostè i el seu vot val el mateix, tan si el fa servir com no: no té cap valor útil individual. Votar creient en la utilitat del seu vot és un acte de fe, de raó pràctica, o d’imperatiu categòric. A la massa li és igual. El vot de les masses és el que té valor i aquestes s’organitzen des de les bases militants i els mitjans de comunicació, la memòria col·lectiva, la mobilització del vot i les enquestes. Ah, i les xarxes socials, l’efecte de les quals resulta imprevisible, com ja es va demostrar en les revolucions àrabs.

Enquesta a 20 de setembre de 2015, EL PAIS

—Però, si hagués de votar a algú?

—En un poble petit, un municipi on tothom es conegui, o amb democràcia directa, m’ho pensaria. Però si no creus en el sistema no votis, o fes un vot sense valor: vota inútil o nul. Ara, si admets que els demés hi creuen, cedeix el teu vot a algú que hi cregui però no pugui votar. El joc seguirà en marxa votis o no, i els teus problemes no canviaran a curt termini.

—Vostè esquiva la pregunta.

—En l’article que anava a publicar, deia que t’has de plantejar si t’interessa que es canviï el joc, les regles del joc, o deixar-ho tot igual. Passi el que passi el 27S el joc continuarà el 20D, i pel que hem vist a Grècia, a Espanya, malgrat les bones intencions d’un país tou i endeutat, no hi ha res que ens garanteixi les promeses dels seus polítics.