Ja sabem que Joan Maragall no és un poeta revolucionari; però tampoc se l’hauria d’encasellar tant ràpidament. La seva visió de la societat no posa en dubte les classes, i les veu com un producte del progrés, necessitades de mútua col·laboració i subjectes als seus propis pecats: la pèrdua d’humanitat en les altes, i les ànsies d’alçar-se en les baixes; una tensió entre “elements conservadors” i “elements progressius”, i on el socialistes “s’envaneixen” amb una “ideologia buida”.
A vegades ressona la veu de Schopenhauer, d’altres les de Nietzsche. El problema social, però, no és tant material sinó cultural: radica en l’abstracció que fa una classe de l’altra (per a uns l’altre és l’enemic), i la solució passa per la coneixença individual d’ambdós, i per un esperit col·laboratiu i creador: “Així de l’abstracció i la multitud no en pot néixer veritable sinó la guerra: i la pietat que en neixi, si de cas, és falsa.” Molt pitjor que l’odi (que és vida) és la falsa pietat que adorm l’home, encara que quan aquest dirigeix l’esperit caòtic de “la turba” és talment “abominable”. Per a Maragall, en els individus està el coneixement, no en les masses. L’evolució de la societat ha de passar d’allò col·lectiu a l’individual, i no al revés. Tal vegada, si li escau una etiqueta, aquesta hauria de sonar més bé a vitalisme individualista.
Incapaç per portar un negoci ni d’adaptar-se a la vida industrial d’horari fabril, es decantà per les professions lliberals com l’advocacia i el periodisme, sense abandonar mai la seva faceta poètica fortament influenciada per Goethe i els clàssics. Tanmateix, fou un testimoni d’excepció d’una burgesia industrial abraçada a un castissisme afectat que, poc a poc, canvia a un catalanisme excepcional amb el tombant de segle, i crític amb la deshumanització del Progrés i la hipocresia de la seva classe social.
Deixant de banda els interessos “terrenals” d’una Catalunya de “La Restauració”, potser la virtut més destacada del poeta sigui la claredat amb que expressa les seves idees, sobretot en l’enfocament didàctic dels seus elogis.
Elogi de la paraula
En el breu Elogi de la paraula (1903) defensa la “santedat de la paraula” davant de l’ús merament comunicatiu, el de la paraula sense inspiració; una santedat entesa com a veritat no racional –ni enraonada, sinó inspirada, més bé inconscient o intuïda, i que expressada amb un ritme “de so i de llum” creador en fa d’ella poesia.
“Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s’estremeixen molt abans de parlar.” Paraula viva que sorgeix al oblidar la vanitat i al inspirar-se en humilitat, ben bé virtuts teologals, i que per raó de cercar una superficial perfecció les envoltem de paraules sense vida, ofuscant-les en “la confusió i les tenebres.” Llum i foscor. Vida i mort. Claredat i ofuscació.
La paraula viva és la paraula del poble, la paraula senzilla, la de pastors i mariners. Tot i ser-ne una idealització, Maragall es referirà més endavant en l’elogi de la poesia, a la paraula sincera extreta d’un entorn autèntic, sense interferències, com a resultat d’un contacte directe amb la natura, els homes, o la conversa, “de l’espontaneïtat del tracte íntim i de la varietat d’esperits acoblats per l’atzar i la simpatia”. Però això no vol dir que la llengua viva hagi de ser una expressió racional o pensada, sinó més bé aquella autèntica inspirada del moment.
La predisposició a capir el significat de la paraula viva, depèn, però, del voler capir-la, i no tant de pensar-la, tal i com ho dóna a entendre al comparar-la amb l’enamorament “perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest.” Així doncs, “pensen els homes que s’entenen i menys s’entenen com més pensen entendre’s.”
La paraula viva, doncs, seria una expressió capaç de fer vibrar per igual a dos homes que no s’entenen, de fer-los vibrar per dins i no sols pel so o l’estructura. No són els significants els que són vius, sinó les ànimes de les persones que les capten amb plenitud de sentit i puresa d’expressió. I aquesta paraula viva tindria el poder de transformar el món, commoure les persones i fins hi tot crear-n’en.
Entesa així la poesia, com a paraula viva en ritme, tothom és poeta “gros o xic”; “I tots ho som de poetes, només ens manca adonar-nos-en.” El poeta és, doncs, un rapsode, el cantant d’una cançó que “cal saber-la treure de ben endintre i saber-la cantar ben enfora.”
Elogi de la Poesia
En l’elogi de la poesia (1907) Maragall desenvoluparà l’assaig i l’emmarcarà en una exposició amb regust escolàstic. Aquesta segueix una metafísica emanatista que defineix la poètica com una revelació donada pels sentits l’origen del qual és la natura (el tot o Déu), i que es resumeix de la següent manera:
- ritme (alternació còsmica d’acció i repòs)
- forma (concreció del ritme en les coses del món)
- bellesa (revelació de l’essència per la forma en mi)
- art poètica (consciencia de la poesia en mi)
En els tres primers punts de la primera part exposa que la realitat és una causalitat incessant moguda per les forces de l’amor i del dolor, així com la representa la filosofia epicúria només que passada pel sedàs del cristianisme (passió i salvació), i que aquesta llei de vida té un reflex interior en les persones, una impressió de la realitat talment com si hi fos Déu: “les contemplo i em contemplo, i sento que Déu es mou en la meva ànima.” L’ànima, tanmateix, sent i pensa l’absolut. D’aquesta manera, l’home té moments de fe (de creure en la transcendència) moments de raó (de pensar en les causes) i moments de moral (de ser en els altres).
En el quart punt esmenta un altre moment de contemplació en la forma de les coses, que seria l’estètic: “un afany d’expressió sense altre interès que l’expressió en si.” I el que es revela amb la contemplació estètica és el ritme de les coses al qual l’home es mou per afinitat: “ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d’idees, de paraules”. Es diu que l’Art és bellesa perquè és l’expressió humana del ritme revelat per la forma natural. La Bellesa és, doncs, una sublimació de la natura, una puresa de l’emoció que s’ha fet sincera i espontània perquè ha respost a la nostra capacitat i al nostre moment (val a dir, a la nostra mirada).
L’últim punt de la primera part conclou que el poeta ha de ser sincer i fidel al seu moment, ja que la bellesa transcendeix els moments. “Tot està en tot, amb la condició de que en cada cosa estigui bé en sa manera. Cada estat humà en sa plenitud es basta a si mateix.” Per assolir-la s’ha de tenir paciència amb la realitat, contemplar-la des de fora del jo, en la cosa mateixa, fins sentir “un calfred que no enganya”, una intenció del moment que pot ser molt llunyà al de la presència de la forma; i esperar l’aparició de les paraules rítmiques i dir-les tal i com aquestes “han esclatat”. Per tal d’aconseguir-ho, s’ha d’evitar el desig prematur de parlar i s’han de copsar les paraules pures i sinceres d’entre “la pruïja de parlar”; la sinceritat poètica ha de venir del mateix poeta “en la forma que l’encisà reveladora, que el penetrà i es feu d’ell en la puresa de la seva emoció.” Feta paraula viva (val a dir, la primera expressió creadora).
La segona part continua l’exposició de la poesia que brolla “pura” sempre accidentalment, tot i que entre impureses, perquè ve motivada per a) la raó (contraria a la intuïció), b) un ritme extern al sentit (que en buida la paraula), o c) l’interès humà per persuadir (que no és emoció); i així es troba entre “impureses”, per la voluntat d’arrodonir-la amb paraules; impureses que donen els diferents gèneres poètics. Això, més que ser un problema és una invitació a cercar i gaudir els moments de puresa, l’or amagat dins de obres universals, sobretot en Shakespeare i Dante.
El poeta, diu, “ha de treballar-se en fred i actuar en calent”; s’entén, en la creació poètica, sense adonar-se’n gaire per a no frustrar l’intent. L’amor, a més, és una forma de la bellesa sovintejada pels poetes que comparteix el mateix fi que la poesia: la forma. Els poetes, però no diuen res de nou, sinó que el nou de la poesia es la forma, la llum amb que venen dites les coses. En la creació poètica no ha d’haver cap diferència entre el fons i forma: no està en el que es diu sinó en com es diu. “el concepte ve pel ritme”. Per això, la paraula viva ha de venir donada ja amb un ritme intern. Aquesta claredat la il·lustra amb el vers que expressa vivament l’infern de Dante: “Lasciate ogni speranza voi che entrate” (Deixeu tota esperança els qui heu entrat; trad. JM. Segarra).
Es clar que Maragall no apunta que els ritmes binaris, o ternaris, siguin universals, sinó que el vers viu brolla amb el seu propi ritme, talment Robert Frost ho expressarà amb el “sound of sense”. En principi, hi ha quelcom fenomenològic en l’acte de creació inseparable d’allò expressat sense el qual no podria donar-se la paraula viva. Per això, apunta que el perill del poeta es adaptar el seu pensament als ritmes de mètrica ja escrits: “en ficar-la-hi a la força”, ja per tradició, ja per rutina, es menysté l’expressió del vers.
Una mica més endavant, en l’últim apartat de la segona part, indica que per poder fer-ne expressió viva, primer s’ha d’arribar a una estat “tèrmic” del llenguatge sense el qual no es pot fer la poesia, i això es redueix amb la següent afirmació: res que pugui dir-se en prosa ha de dir-se en vers. Així, no s’ha de menysprear el ritme de la paraula viva encara que sigui tradicional, ja que val més que “la paraula forta” trenqui el motlle sense detriment de vida, que nosaltres “la paraula forta”. “Perquè, certament, val més un vers correcte que incorrecte; però encara val més una paraula viva en aquest que morta en aquell.”
En l’últim apartat, Maragall repassa els gèneres; aquests tenen tendència a la imitació de ritmes, però quan es tracta d’una bona imitació (el poeta té talent), paradoxalment revela una major llibertat d’inspiració i esdevé un continuador de la tradició humana. D’aquesta manera, els ritmes de la poesia popular son imitatius en tant que humils sense que això els hagi de restar espontaneïtat, puresa o sinceritat quan esdevenen vius. Finalment, Maragall defensa que les obres teatrals son anteriors a totes les arts, on el principi d’acció és essencial per a l’espectador, i on el públic es deixa encantar per la representació talment un joc simbòlic. Així, doncs, i per acabar, la dansa, posterior al teatre, és juntament amb la música i la poesia, una altra forma de bellesa que es podria definir “d’acció rítmica”, de la qual, afirma el poeta, la dona és el seu major símbol.
L’elogi de Maragall
A dia d’avui la veu de Maragall parla amb la inevitable aspresa del temps, però amb una claredat d’idees que indica un camí obert per a tothom a la creació poètica. Aquesta es basa en la idea senzilla de ser autèntic amb la mirada d’un mateix, en respectar el primer impuls, la primera fase de creació abans que la correcció introdueixi canvis o esmenes fatals.
Com molt bé diu, en poesia no es pot escriure res que ja es pugui dir en prosa; és a dir, no es tracta tant del contingut sinó de com és executat en el ritme, sense amotllar l’expressió viva amb faixes mètriques. Aquest precepte, no es gaire diferent al d’altres autors anteriors i posteriors a Maragall. Per exemple, en els assajos d’Edgar Allan Poe (ambdós deixebles de Goethe) trobem afirmacions molt semblants com que la poesia és “la creació rítmica de la bellesa”, una expressió del gust fruit de l’educació de l’ànima, complementària a la veritat o a la moral; o que l’ús de paraules senzilles il·luminen, i en canvi, l’ostentació de lèxic obscureix; o que la naturalesa o l’amor són el models del principi poètic i que aquest es troba en totes les formes d’art.
Del igual manera, Maragall no és aliè als místics (San Juan de la Cruz) que comparen la creació poètica com un acte amorós que no s’ha de pensar per entendre’l: “perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot.” Talment, una versió del “no saber sabiendo y toda ciencia trascendiendo”.
La semblança entre la teoria del “sound of sense” de Robert Frost i la “paraula viva” de Maragall és evident; val a dir que Frost ho escriu el 1913, poc després de morir Maragall, i ho indica de la següent manera: “cada pensament és únic i té el seu so”; així mateix, la creació poètica es basa en trobar la música inherent al pensament. Per a un altre Nobel, Juan Ramón Jiménez, la poesia és el resultat d’una combinació entre l’instint i la intel·ligència, i aquesta ha de ser, sobretot, consciència instintiva i no joc d’enginy.
Quin altre millor elogi de Maragall que els seus propis elogis? Per on començar un poema, doncs, sinó és per la contemplació? Com corregir-ne un, si escau, sense prendre-li vida a la paraula, perquè es troba al capdavall més viva l’expressió original, malgrat no semblar lèxicament més greu o elevada? Com entendre sinó la poesia com aquell moment del “calfred” en què s’està segur del que es vol i com dir-ho, i d’aquell altre calfred, no menys important, que succeeix en el lector quan un vers que li projecta aquella emoció, record o pensament vius?
Els elogis de Maragall no aprofundeixen, però, en la composició del vers, per bé que en va ser un excel·lent versificador, fins al punt d’adaptar la mètrica quantitativa grega amb la sil·làbica catalana. Si prescindim avui en dia de les bastides modernistes, avui que la concepció de la poesia es més difosa que mai, la seva “paraula viva” ens retrona una vella proposta amb una nova pregunta: es pot construir la “vivesa” del llenguatge, o només aquesta es rep per revelació? Es pot composar el “sound of sense”, o aquest només es dona immanent al pensament?
Potser no es tractaria tant de ser purista o no en la concepció de la inspiració, sinó en obtenir la resposta del mateix lector, si la seva lectura li ha parlat vivament, amb la mirada còmplice del seu record, emoció o pensament; potser el límit es trobi en què tota construcció poètica ha de respectar la vivesa d’expressió i aquesta ser capaç de passar el sedàs de l’altre (com una mena de test de Turing), i despertar aquell “calfred que no enganya”. I no oblidem que per a Maragall la poesia no s’ha de pensar per entendre-la; més bé mig entendre-la que entendre-la del tot.