Les cicatrius de la ciutat

Habitatges construïts a l’Hospitalet. Diario de Barcelona, 1972. Font: http://localmundial.blogspot.com/

Vaig veure en Jaume Botey durant el curs de C2 al CPNL de l’Hospitalet, l’any 2017. No era professor de català, però aquella vegada, l’única vegada que el vaig veure, va venir a fer-nos una exposició sobre la història de L’Hospitalet. De la tarima estant, amb una veu sonora, els ulls grossos i el crani ben marcat, envellit però ferm, va exposar l’evolució de l’Hospitalet lligada a les migracions i a la mala gestió dels polítics, amb una seguretat pròpia d’un catedràtic; anècdotes de com funcionava la Farga, de la insalubritat dels pisos d’autoconstrucció, dels moviments veïnals i de la Sra. Tecla-Sala. No recordo si algú va demanar algun prec al final perquè va esgotar tota l’hora i alguns minuts de la classe. Però sí recordo que com a deures havíem de fer una síntesi de la seva exposició.

Recordo que en aquells moments del “procés” la sensibilitat estava a flor de pell, però per la banda d’en Botey no en va sortir cap suggeriment. No obstant, se’l notava insatisfet amb el moment, si bé no tant per la qüestió catalana, sinó per la qüestió de l’Hospitalet i els dubtes que despertava llavors el projecte d’una “Ciutat de la Cultura”. Ens deia que no ho tenia clar i ens preguntava què en pensàvem; nosaltres poca cosa havíem de dir. Li semblava sorprenent que es volgués crear una “ciutat cultural” sense definir un projecte social, ja que un dels principals problemes és la manca d’integració de les comunitats migrants. Em va semblar que sospitava d’una maniobra urbanística més orientada a integrar les classes mitjanes.

D’ençà llavors fins avui, l’espectacular pujada de lloguers a la ciutat, sumat a situacions patrimonials de degradació i manca de protecció (com la destrucció de les vaqueries, o l’abandonament del Castell de Bellvís, entre d’altres) denunciada per les associacions veïnals, fan pensar que les preocupacions d’en Botey eren certes. Al Fitur d’enguany l’Hospitalet ha guanyat major presència, alhora que s’enderroquen antics edificis, i es dona llicència per a construir 9 hotels fins el 2022; alhora que en un barri com La Torrassa, en la zona més densament poblada d’Europa, hi ha aproximadament uns 400 pisos ocupats (segons fonts immobiliàries), i els lloguers pugen sense control; en una ciutat on la regulació de pisos turístics s’ha hagut de demorar i endurir, i concentrar en blocs de pisos d’ús exclusiu.

I és que l’Hospitalet no s’escapa de la influència de Barcelona. No ho ha fet mai. I ara menys, amb la línia de metro a l’aeroport i a la Zona Franca.

Per això m’ha semblat oportú publicar els apunts d’aquella exposició d’en Jaume Botey, que no faran justícia al seu coneixement ni a la seva experiència, però en la meva modèstia i des de la meva ignorància com a hospitalenc d’adopció, sí que en farà a la seva memòria.

LES CICATRIUS DE LA CIUTAT

No és estrany sorprendre’s per les diferències entre Barcelona i l’Hospitalet quan es ve per la carretera de Sants, la Gran via o la travessera de les Corts, i de cop canvia el traçat urbà, els edificis, l’amplada dels carrers i fins hi tot el paisatge urbà. No té res d’estrany aquesta sorpresa perquè ambdues ciutats, tot i ser veïnes, han tingut papers diferents durant el creixement del segle XIX i el segle XX; però també, perquè les administracions i els agents locals es van orientar cap a objectius diferents. La història de l’Hospitalet, si la comparem amb la de Barcelona, doncs, és la història d’una gestió urbana i una dependència econòmica desigual, i alhora, sense planificació.

Si poguéssim tornar enrere en el temps, fins el 1818 i la creació del Canal de la infanta, encara estaríem a temps de pensar una ciutat que, a diferència del que és ara, podria haver esdevingut model exemplar d’urbanització sostenible i no el municipi amb major densitat de població d’Europa. Llavors l’Hospitalet es dividia en dues grans zones: una nord, el samontà, de terreny desigual, i una sud, la marina, deltaica, una plana a nivell del mar, on la seva població es trobava aïllada pels camps i camins de terra, en masies i cases disperses.

La població es concentrava llavors entre Santa Eulàlia, Collblanc-La Torrassa, i l’antiga Hospitalet, que va rebre el nom a la Baixa Edat Mitjana per l’ús que se’n feia d’un petit hospital per a viatgers, i que exercirà les funcions administratives de les dues anteriors.

Abans d’arribar el segle XX, en Pau Sants va dissenyar el ferrocarril que unificà les dues ciutats amb la resta del territori espanyol des del 1864. Arran de la industrialització i de l’èxode rural, la població va créixer pels nouvinguts sense cap pla establert (ni Cerdà, ni Hausmann, ni tampoc de Puig i Gairalt) seguint la forma estelada des dels centres de poblament, generalment irregulars i d’autoconstrucció. Ni les autoritats de l’Hospitalet tenien massa interès en planificar el futur de la ciutat, ni tampoc en oposar-se al creixement imparable de Barcelona, a la qual, durant els anys 1920, a canvi d’incloure la ciutat en la guia de transports de Barcelona li va malvendre la actual Zona Franca i la banda de Sant Pere Màrtir, la sortida de la Diagonal.

El creixement va ser extraordinari a nivell europeu: entre finals del segle XIX i 1955, l’Hospitalet va passar de 3.000 a 4.000 habitants, però d’ençà llavors fins el 1975 va passar a tenir quasi 300.000. Aquesta explosió demogràfica va ser per raó de la demanda de mà d’obra de Barcelona: per una banda la industrialització (fàbriques tèxtils, químiques, bòviles i vidres, principalment a la ciutat) de les dues ciutats, i per altra, l’efecte crida de l’Exposició de 1888 que marcà el precedent; posteriorment, la del 1929 va atreure principalment migrants murcians i valencians per a la construcció del recinte ferial i de les línies de metro, els quals dormiren a les barriades de la ciutat.

Durant els 1955 i el 1975, l’explosió demogràfica conjuntament amb l’èxode espanyol a Barcelona, centuplicaren la població. Després, amb motiu de les olimpíades de 1992 i la remodelació de les infraestructures de Barcelona amb la seva apertura al mar. Finalment, a partir el 2000, amb la migració global i l’arribada d’ètnies de poc arrelament i difícil integració.

Aquesta migració massiva va donar-se amb una absència de control i planificació, la qual va fixar la seva actual irregularitat d’infraestructures i carrers. No només s’ha de parlar d’una pressió demogràfica nefasta, sinó d’una menyspreable absència de política combinada amb interessos especulatius que des del ben començament fins a l’actualitat, malgrat algunes excepcions, han deixat abandonada a la segona ciutat de Catalunya amb uns desequilibris difícilment ajustables, i que encara avui en dia mostren les cicatrius d’una ciutat menystinguda pels seus representants.

Jaume Botey en imatges d’arxiu. 2017. Font www.ccma.cat/tv3

Share This:

Esta entrada fue publicada en Esbozos, Todo y etiquetada , , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *