La condició postmoderna

Jean-françois lyotard. la condición posmoderna.

Jean-françois Lyotard. La condición posmoderna. Cátedra.

El 1979, el filòsof francès Jean-François Lyotard va publicar La condició postmoderna, obra cabdal per entendre el canvis culturals produïts per l’evolució tecnològica. L’obra, encarregada pel govern canadenc, pretén definir els canvis socioculturals en les societats desenvolupades, respecte al que es coneix com modernitat. Quaranta-un anys després de la seva publicació, les descripcions de Lyotard segueixen encaixant com un guant en la cultura tecnològica del nou mil·leni.

Per a l’autor, l’essencial de la cultura postmoderna és la incredulitat dels metarelats que estructuraven la modernitat (marxisme, idealisme, positivisme, etc.) i la seva substitució per un nou «problema» cultural que és la manca del relat i de promesa de salvació personal, o social. Aquest problema, tot i semblar un punt mort, permetria revalorar les diferències individuals i culturals i acceptar l’existència d’un món relatiu, sense absoluts. Realitzar la «societat igualitària» o el «món de l’esperit» eren relats que consideraven el poble com a subjecte històric en un procés d’alliberament o emancipació, i que són deslegitimats després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, el keynesianisme de les societats del benestar també es podria considerar un metarelat que ha perdut la seva legitimació davant del neoliberalisme de la globalització actual. Es podria dir, doncs, que en arribar a la postmodernitat es culmina el perspectivisme.

D’igual manera que la cultura canvià del feudalisme a la societat industrial, la revolució tecnològica i de la informació ha transformat les nostres relacions amb el saber (sobretot la informàtica), amb una nova lògica que implica l’externalització (o democratització) del saber en una economia de mercat mundial interdependent que s’ha accelerat amb l’entrada dels països emergents. L’arribada d’internet i de les xarxes socials ha canviat el mateix concepte de saber i el seu valor. Avui, més que mai, la informació per si sola no és poder si no se li troba un ús que permeti al mercat cobrir la seva demanda de coneixements interessats. Tal com afirmava l’autor llavors, les administracions procuraran en certa manera controlar la transparència de la informació, i el paper de la ciència, en tant que informació d’ús, dependrà d’elles més que mai.

La comunicació social ha girat l’últim segle cap a una dualitat: una societat conforme (una sola) o discrepant (en dos blocs). El comunisme, malgrat haver construït el macrorelat de la lluita de classes, va desenvolupar una societat unificada abans del seu esfondrament, mentre que en altres longituds, la lluita de classes va conformar-se amb la crítica contra la societat unificada i l’adquisició d’eines per a una suposada emancipació obrera. Lyotard veia aquesta elecció binària com a pròpia de la comunicació social postmoderna: no sabem què pot ser millor, però hem d’escollir entre societats homogènies o duals, entre el saber funcional o crític (talment com indica Zygmunt Bauman a La societat líquida). Avui en dia podríem dir que la comunicació social segueix immersa en aquest dualisme entre la «unitat» o la «diferència».

Al no disposar ja d’un metarelat, l’individualisme i el relativisme atomitzen la societat. Però segueix prevalent la narració com a comunicació, un joc de paraules breu i localitzat, com a legitimador de les col·lectivitats (jocs que exposen models positius o negatius) pel sol fet de ser narrat. Els relats segueixen donant sentit a les accions dels individus com a col·lectiu. Dins dels relats, sovint apareix l’heroi, qui s’emmotlla a un dels dos models principals: el de l’heroi cognitiu (un científic, per exemple) o el de llibertador (l’individu que salva el col·lectiu); el seu paper legitima la col·lectivitat en front dels excessos del poder.

Pel que fa a la ciència, aquesta ha estat deslegitimada no tant pels seus avenços sinó per la pèrdua de la idea de «saber», és a dir, per la pèrdua de sistema universal, i també per la dependència d’agents (fundacions i universitats) que són avui una força de producció més del mercat. Però en el joc del llenguatge, la ciència juga amb dues regles que li vénen del mètode científic: la verificació o falsació, és a dir, un procés indefinit mentre es verifica o falseja un saber, en el qual es pot parlar legítimament (en hipòtesis), i la no-contradicció, un principi argumentatiu en el qual un mateix referent no pot donar solucions inconsistents o contradictòries. Els continguts actuals de la ciència, però, ja no narren cap relat unificat, ans el contrari: estan especialitzats, encara que els divulgadors de ciència es veuen empesos a crear-ne per assolir una legitimitat que li manca per mitjans propis).

Fernando Simón. Metge i membre de l’agència europea d’ECDC; principal divulgador de l’estat durant la pandèmia.

Als jocs del llenguatge científic cal afegir-hi els dels llenguatges informàtics i teòrics de la sociologia, la música, genètica, etc. Aquests llenguatges oferts per la universitat, així com els seus coneixements, no es transmeten en bloc sinó a demanda de l’estudiant en base a la seva funcionalitat i millora tècnica. D’aquesta manera, el paper del catedràtic també es veu tocat ja que perd el seu rol tradicional, i la demanda de sabers el torna performatiu: no es crea saber nou sinó que es reprodueix el que demana el mercat. El saber es torna mercaderia i en font de guanys i de control, i s’allunya d’aquella «visió del món» que divulgava Albert Einstein, on tot el saber estava integrat i adequat a la mesura humana.

Avui en dia se’ns pot fer difícil saber què era la modernitat, o sobretot com es pensava o vivia abans de 1979, donat que estem immersos en la cultura global de la informació. Però llegir l’obra de l’autor a dia d’avui és com confirmar les seves prediccions, sobretot pel que fa a l’ús de la informació i dels relats. Tanmateix, l’avís final de Lyotard no ha perdut vigència: la temptació de caure en sistemes unificats on el que els jocs comunicatius són d’informació incompleta. Les societats haurien de ser transparents i impedir les quotes de poder d’aquells qui la priven d’informació «útil». Aquestes societats esdevenen sistemes que no permeten dissensió, on els «decididors» afavoreixen «el consens» contra la «dissensió» com a una jugada per a impedir nous relats, els quals sovint neguen o reprimeixen la paraula al jugador oposat fins al punt d’actuar com un estat «terrorista». La societat postmoderna hauria d’apuntar en la comunicació i transmissió de tot el saber disponible.

Jean-François Lyotard.

Share This:

Esta entrada fue publicada en Reseñas, Todo y etiquetada , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *