L’ENCYCLOPÉDIE ANARCHISTE
(L.Bertoni, dins de L’ENCYCLOPÉDIE ANARCHISTE, Sébastien Faure, 1934)
«Doctrina que preconitza l’abstenció en qüestions electorals» segons el Larousse. Fanfaní el defineix més precisament: «no voler exercir els drets polítics ni participar al afers públics.» Aquestes definicions, però, no diuen res elles mateixes sobre les raons, el significat i l’abast de l’abstenció. Una nota del mateix Larousse ens permetrà establir-les contradictòriament: «L’abstenció política que té com a causa la negligència o indiferència demostra un oblit condemnable dels deures del ciutadà. Tal vegada, es practicada sistemàticament com un mode de protesta, ja sigui contra el govern establert, ja sigui contra un sistema electoral que no dóna garanties suficients.»
Ve-t’ho aquí! no és per negligència ni indiferència, ni per protestar contra un o altra govern o sistema electoral que som abstencionistes, sinó per una qüestió de principis.
Nosaltres no acceptem l’anomenat dret de la majoria. Remarquem de passada que està matemàticament provat que cap parlament no ha representat mai fins ara la majoria real del poble, ans de produir-se, impugnaríem sempre a aquest parlament o govern el dret de sotmetre la minoria a la seva llei. Sense voler pretendre que les majories sempre s’equivoquen; només ens cal establir que les minories tenen raó sovint, o senzillament, que també poden tenir raó, per rebutjar tot dret de la majoria.
Excepte el cas particular de no poder escollir que entre dues decisions i la impossibilitat material de no poder realitzar lliurement totes dues a la vegada, la minoria guarda per a nosaltres la mateixa llibertat d’acció que la majoria. El dret de la minoria no serà inferior naturalment a aquell de la majoria, només en la mesura que les seves forces de realització també ho siguin.
Afegim que no només reivindiquem un dret de grup minoritari idèntic al del grup majoritari, sinó també un dret individual limitat únicament pels pocs mitjans que un individu representa per a ell mateix.
Hi ha una raó fonamental per a això. Tota invenció, descoberta o nova veritat, dins del tots els dominis de la vida, només es deu als individus aïllats o a la cooperació estreta de petites agrupacions, encara que aquests individus o agrupacions s’hagin aprofitat en total, durant un temps, del conjunt dels coneixements humans, sense els quals la passa endavant esdevindria inconcebible. Ara bé, no hi ha evidentment res més perjudicial per a un progrés, ni res el fa endarrerir tant com fer-ne dependre prèviament de la majoria l’aplicació de la conquesta. La llibertat més gran d’experimentació, l’autonomia en absolut obstaculitzada pels més diversos assajos, temptatives o aplicacions, vet aquí les condicions indispensables per a tota nova realització audaç i fecunda, condicions en oposició formal amb l’anomenat dret de la majoria. D’altra banda, si els innovadors estan equivocats, res no seria millor per demostrar-ho que l’experiència, després de la qual podrien o bé abandonar la seva temptativa, o bé modificar-la.
L’adagi que els «absents sempre són culpables» no es pot aplicar a l’abstencionisme anarquista; diguem més, és als electors a qui deuria aplicar-se i no als candidats electes. D’aquesta manera no formulem una paradoxa, ans al contrari, una veritat fàcil de demostrar. De fet, es més lamentable l’absència d’uns quants minuts necessaris per votar, o la de tot els dies de l’any? Car el fet de votar implica en suma la renúncia a ocupar-se directament de la cosa pública per un període determinat, al curs de la qual, el candidat electe es l’encarregat d’ocupar-se en lloc del electors, els quals esdevindran absents sempre en la seva equivocació. I els fets demostren massa bé que són ells els qui s’equivoquen realment.
El Roto
Evidentment, l’abstencionista que ho és per negligència o indiferència es troba dins del mateix cas; però és un altre el cas el de l’anarquista. Ell refusa abstenir-se allí on es disputa i es troba en joc la seva sort, vol estar present per mesurar totes les seves forces sobre la decisió en la que ha de prendre part.
Així doncs, l’abstencionisme significa lògicament que es anàrquic quan, per una banda, significa negació de tota autoritat legisladora; i d’altra banda, reivindicació —i aplicació dins de la mesura on sigui possible— del principi de fer allò que concerneix per un mateix.
Els deures del ciutadà —si és que n’hi ha—, no es poden reduir a l’obligació d’introduir una butlleta en una urna; aquests han de trobar la seva aplicació en tot moment allí on hi ha necessitat, mentre que el vot només significa en suma delegar en altri per que li faci els seus propis deures, el que és evidentment una contradicció.
Tant si es considera la participació en la cosa pública com un dret o un deure, no es pot donar lloc a una delegació a menys que es negui a la pràctica allò que s’acaba d’afirmar teòricament.
Vejam. Es pot instruir, millorar i enfortir un home per delegació? No, i això pressuposa abans de res una activitat personal de cadascú, que pot ser, admetem-ho, afavorida més o menys per altres, però sempre dins del sentit de l’adagi: «ajuda’t, i t’ajudaran.» La superstició —com molt bé ha dit Gabriel Séailles— consisteix en demanar a una força exterior, o a esperar d’ella, allò que un no té valor o la força de fer-ho per si mateix.» I no és això precisament el que continuen fent les multituds d’electors com a resultat de les maquinacions de la política?
Es pot imaginar una educació pitjor que aquella que consisteix en descarregar sobre uns pocs individus estranys la cura de tractar precisament les qüestions on l’interès de tots està en joc, la solució de les quals podrà tenir les conseqüències més considerables per la humanitat?
Aquí no ens abstindrem d’insistir sobre les infàmies del polítics i la política, sobre el repugnant espectacle que sempre ofereix el parlamentarisme.
Encara que no seria impossible que entre els candidats electes hi hagués homes íntegres, no deixaríem menys de ser adversaris d’un sistema que manté dins d’un estat de tutela, de minoria, d’inferioritat, a la major part dels ciutadans.
Refusar a ser elector no significa en el nostre pensament, repetim-ho, que la reivindicació al dret d’exercir dins de tots els afers públics una intervenció directa, constant i decisiva. No podem deixar-ho en mans d’uns pocs individus.
El nostre abstencionisme no és doncs un coixí per la peresa, sinó que pressuposa tota una acció de resistència, de defensa, de revolta i de realització dia a dia.
Els socialistes parlamentaris no han pretès menys que així els hi fem el joc a la burgesia. Examinem els fets de prop.
PSC, 2008
Tothom està d’acord que el parlament és una institució ben burgesa. Participar en aquesta institució és contribuir en el seu joc, en el seu funcionament. Es possible canviar aquest joc burgés en socialista? els fets sense excepció responen per nosaltres: No!
La raó és ben simple.
O bé la majoria roman burgesa i es incontestable que imposarà el seu joc burgés a la minoria socialista. En aquest cas, totes les partides estan perdudes per endavant, i obstinar-se, no obstant, a jugar amb els burgesos és incomprensible a menys d’admetre que els jugadors socialistes, demanant-ho tot pel poble, poden encara guanyar alguna cosa per a ells mateixos.
O bé la majoria esdevé socialista. En aquest cas, és evident que el joc parlamentari, donat l’origen, el desenvolupament i la finalitat estrictament burgesa, haurà de ser reemplaçat per noves institucions, gràcies a les quals la gran massa dels treballadors no se la rifaran més.
Pràcticament, la història de totes les votacions i eleccions, sobretot a Suïssa, on el sistema està més desenvolupat i perfeccionat, ens ensenya que la burgesia arriba sempre als seus fins, malgrat totes les «consultes populars.» Per altra banda, no li manquen mitjans per fer il·legalment allò que no li convé legalment. La manera en que s’aplica la jornada legal de vuit hores hauria d’haver ensenyat alguna cosa als nostres votants. I tant és així, per cert, amb totes les altres anomenades lleis de protecció obrera.
És això precisament perquè el sufragi universal és el joc de la burgesia per excel·lència, i tanmateix per totes les trampes a les que se sap aplicar tant bé, que som abstencionistes.
El dia de les eleccions el burgés crida: «facin joc, senyors.» Els ingenus que van a votar veuran com recullen les seves butlletes i després diran «no va més» I aquest joc del poder, on el crupier sempre guanya, com a tots els jocs, pot durar eternament. Els jugadors es poden il·lusionar, assolint algun guany de temps en temps, però se’l prendran amb interès.
Si hi ha un punt sobre el qual estem completament segurs sobre la veritat, és aconsellant al món obrer a abstenir-se de fer el joc electoral burgés.
Aquest principi no només s’aplica a les eleccions de les cambres legislatives, sinó també als consells cantonals, provincials i de departament, i els consells comunals, igualment a les eleccions del poder executiu i judicial, allí on tinguin lloc, com a Suïssa. A més a més, l’apliquem a totes les votacions derivades dels drets de referèndum, d’iniciativa, i de la introducció de la legislació anomenada directa (veure aquests mots).
Abstencionisme municipal a Barcelona
Davant la impossibilitat de rebatre les nostres objeccions ben fonamentades, els partisans del vot s’escandalitzen:
—La vostra crítica estèril no val res. Digueu-nos, doncs, d’una punyetera vegada, què és el que cal fer.
Comencem remarcant aquest fet. Encara que poguéssim dir o no dir què cal fer, això no canviaria en res la nostra constatació de que amb la butlleta de vot el resultat és nul. O bé, si aquesta fos la veritat incontestable, no ens correspondria a nosaltres de fer la pregunta: Què fer? —sinó que cadascun se l’ha de preguntar individualment.
Encara que l’abstencionisme anarquista no obtingués més resposta que la de preguntar imperiosament i universalment aquesta pregunta. Què fer? —el seu valor ja ens sembla molt elevat.
Amb el sistema electoral, la gran massa dels electors se’n informa únicament d’uns pocs candidats electes. En resulta que aquell qui vota ho fa sobretot amb la idea més o menys conscient d’abstenir-se, i seguidament d’ocupar-se de la cosa pública. Es descarrega sobre el seu candidat. El vot, més que una participació de la vida pública no representa més que una renúncia a implicar-s’hi. Cada elector pensa que és millor que un altre ho faci per ell.
Però la cosa pública és tant immensa, complexa i àrdua que no és massa la participació directa de totes les intel·ligències, capacitats i forces per servir-la bé. Ara bé, o aquesta es fa fora del parlament i aquest es mostra qüestionat, o el parlament no intervé més que per ordenar allò que no sap fer a aquells que ho saben, i llavors tenim el regne sistemàtic de la incompetència.
Donat que cadascú només es pot respondre dins del seu propi domini a la pregunta: Què fer? —el parlament es mostra com una absurditat, ja que per definició ha de respondre a totes les necessitats de tota la vida social.
Las frases vagues dels programes electorals no han respost mai a la pregunta formidable: Què fer? és una resposta que cap majoria electoral no sabrà mai donar; però cada individu pot i deu respondre-la per tot allò que coneix pràcticament de les formes innumerables del treball humà.
I és precisament per què el vot no és més que l’escamoteig per la majoria d’aquesta qüestió : Què fer? —que no el volem pas.
Alternatives destituents a l’abstenció
(Aquesta entrada de l’enciclopèdia anarquista ha estat traduïda al català per Ferran Escrig. Pots difondre-la lliurement amb una citació al traductor. Mercès.)
